Des de casa meva, a la nit, veig a la part alta d’un edifici un rètol lluminós d’Assicurazione Generali i penso sovint en Franz Kafka, que es va passar mitja vida com a empleat d’aquesta companyia a Praga, una existència metòdica, rutinària, interiorment exasperant fins al deliri. Llegint Kafka és fàcil d’imaginar com aquesta existència es va traslladar a les seves pàgines, escrites amb una barreja exacta de realisme i introspecció onírica. Probablement cap escriptor ha fet un diagnòstic tan rotund del món contemporani, i de fet hem incorporat el kafkià al nostre llenguatge quotidià amb una naturalitat que ens delata. Abans o després, i no una sinó moltes vegades, ens sentim Gregor Samsa, monstruosament transformats, encara que només sigui en el silenci tibant de la nostra consciència.

Aquest és un dels aspectes que més m’han interessat de Kafka: el seu ensenyament sobre la capacitat humana de convertir-se en un monstre, no als ulls dels altres sinó als ulls d’un mateix. A La metamorfosi, la transformació del protagonista, aparentment física, és espiritual i moral. Aquest viatge als inferns interiors passa sense estridències ni fanfàrries: és lent, gradual, implacable, fatal. L’individu es mira al mirall i hi veu un fantasma, i, en conseqüència, tota la seva vida li sembla una fantasmagoria. I potser ho és.

L’altra gran perspectiva del kafkià concerneix, per a mi, l’exterior, el món social. En aquesta perspectiva el fantasmagòric atrapa l’espessa xarxa de lleis i normes de conducta que envolten l’individu. L’espai perd les referències, i el temps, els contorns. Tot passa amb una absurditat tan meditada que fa l’efecte que un déu absurd planifica els nostres actes. Una majoria de relats de Franz Kafka van en aquesta direcció, i, en particular, El procés, magistral reflex de les nostres pèrdues i els nostres oblits. Estem sotmesos a lleis de les quals desconeixem el significat, i al final de la nostra ignorància descobrim l’ésser humà com un desemparat culpable. I, el més inquietant: culpable sense cap culpa.