1968 QUÈ VA SUPOSAR

Cultura a la societat totalment administrada

Res no hauria sigut igual sense l’aportació d’una cultura de masses juvenil que ja feia uns anys que forçava els límits de la moral de postguerra.

Després de la Segona Guerra Mundial, tant el sistema capitalista com el comunista van oferir un pacte: pau i prosperitat a canvi de sotmetiment i de desplaçar els conflictes a l'Àfrica, el sud-est asiàtic i l'Amèrica llatina. Les clàusules contractants es resumien en una: tot dins dels marges d'aquella “societat totalment administrada” descrita pel filòsof alemany Theodor Adorno. Tard o d'hora la situació havia d'esclatar. De fet, el que va passar el 1968 ho estava anunciant la cultura popular, amplificada pels mitjans de comunicació de masses en una època en què també l’estètica era el missatge, sobretot després de l’Estiu de l’Amor del 1967 a Califòrnia, àmpliament difós per unes televisions encara relativament innocents. La cultura va subministrar context al 68, també el va acompanyar, el va representar i fins i tot el va impugnar: el rock, que havia contribuït a escampar els models de rebel·lia que els estudiants feien seus, va acabar convertit en un monstre al servei del capitalisme que una dècada després seria contestat pel punk.

El relat cultural d’aquell moment va ser transversal de mena, i encara que el pes de la contracultura i de la renovació filosòfica va ser fonamental (sobretot la dels situacionistes), res no hauria sigut igual sense l’aportació d’una cultura de masses juvenil que ja feia uns anys que forçava els límits de la moral de postguerra, potser des del primer riff de guitarra de Chuk Berry i el cop de maluc d’Elvis Presley.

En la cultura del 68 hi confluïen noms com Jean-Luc Godard, François Truffaut (tots dos van encapçalar el boicot al Festival de Canes), Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Herbert Marcuse, Jacques Derrida, Noam Chomsky, Jane Fonda, Carol Hanisch, Phil Ochs, Allen Ginsberg, Vera Chytilová... Fins i tot a l'Espanya franquista, en un context ben diferent, es notava aquell esperit. La mostra més evident en va ser el concert de Raimon a Madrid, que va acabar amb crits contra Franco, una experiència que el cantautor de Xàtiva va plasmar a la cançó 18 de maig a la Villa.

Però també n’hi va haver molts d’altres que, sense ser protagonistes de les revoltes, estaven contribuint al canvi de mentalitat que va desembocar en el 1968. Per exemple, en l’àmbit cinematogràfic, i més enllà de la participació de molts cineastes en les manifestacions i els debats, el 1968 es va derogar el codi Hayes, que afectava les produccions als Estats Units. Queia així tota una arquitectura moral. El codi ja s’havia demostrat inútil un any abans, sobretot arran de l’estrena de Bonnie & Clyde, dirigida per Arthur Penn i protagonitzada per Faye Dunaway i Warren Beatty. Contràriament al que dictava el codi, Penn, influït per la Nouvelle Vague, trencava el tabú de la representació de la violència i buscava que l’espectador s’identifiqués amb els dos lladres protagonistes. L’èxit de la pel·lícula també va fer palès un esvoranc en la cultura progressista tradicional. Bosley Crowther, crític del New York Times des del 1940 i ariet contra la Caça de Bruixes del senador McCarthy, va ser acomiadat pel diari perquè la seva crítica negativa de Bonnie & Clyde estava totalment desconnectada del públic.

La nova transgressió cultural ja formava part de la cultura de masses, i el 68 la dotaria de contingut polític. Això sí, la societat totalment administrada sempre tenia eines per recuperar el control. El codi Hayes va ser substituït pel sistema de qualificació de pel·lícules que castigava comercialment les que considerava per a més grans de 17 anys. Recuperar el control a través de la infantilització, una operació culminada al segle XXI amb la posició hegemònica de Disney en la producció cinematogràfica de masses.

Les revoltes del 68 sovint eren expressions que bàsicament desafiaven el principi d'autoritat; en molts casos no materialitzaven cap proposta concreta per articular tot un nou sistema, però sí que mostraven un enuig més generacional que de classe. Si com deien les feministes de la segona onada “el que és personal és polític”, el 1968 també va demostrar que “el que és generacional és polític”. La naturalesa generacional, i no de classe, del 68 va desorientar especialment els partits de l’esquerra institucional a l’Europa Occidental i, per diferents motius, també referents culturals com Pier Paolo Pasolini i Jean-Luc Godard. En canvi, Alexander Dubcek, secretari general del Partit Comunista de Txecoslovàquia el 1968, sí que va entendre que els joves havien de ser els protagonistes del canvi, sintonitzant així amb cineastes de la Nova Onada txeca com Vera Chytilová, Jiri Menzel i Milos Forman, i amb escriptors com Milan Kundera, Bohumil Hrabal i Václav Havel. A diferència de la resta de països, a Txecoslovàquia sí que hi va haver una conjunció entre la cultura i el poder per tirar endavant un canvi social. Tanmateix, allà el poder estava sotmès a un altre, com va demostrar la invasió de les tropes del Pacte de Varsòvia. En altres països la resposta cultural va ser bàsicament des de fora del poder, amb excepcions notables com el poeta Octavio Paz, que va renunciar al seu càrrec a l’ambaixada mexicana a l’Índia com a protesta per la matança de Tlatelolco l’octubre del 1968.

La relació entre poder i cultura va ser conflictiva i interessada. Les imatges mostrades per les televisions dels soldats nord-americans morts al Vietnam durant l'ofensiva del Tet a principis del 1968 van evidenciar que el poder necessitava noves estratègies per controlar l'opinió pública. Per una banda, limitant els moviments dels periodistes en les zones de conflicte; per l'altra, buscant aliats en la cultura. L’assassinat de Martin Luther King, el 4 d’abril del 1968, va generar aldarulls en diferents ciutats dels Estats Units. L’alcalde de Boston, Kevin White, era partidari de cancel·lar el concert que havia d’oferir James Brown a la ciutat el dia 5. Però al final va canviar de pla: el concert es faria i, a més, seria retransmès en directe per la televisió. White va utilitzar Brown (la cultura) i la televisió (els mitjans de comunicació) per evitar que la gent sortís al carrer, i ho va aconseguir.

Tant els músics negres com la lluita per fer efectius els drets civils van ser uns dels grans protagonistes del 68 nord-americà, juntament amb la Guerra del Vietnam, que estava castigant amb virulència precisament els joves. Phil Ochs ja ho havia anunciat el 1965 a la cançó I ain’t marching anymore : “Sempre són els vells els que ens porten a la guerra / sempre són els joves els que moren”. Més que solidaritat de classe, allò era solidaritat de generació. Ochs la va cantar durant les protestes de l’estiu del 68 a Chicago, quan els manifestants convocats pels yippies d’Abbie Hoffman i Jerry Rubin van ser reprimits repetidament per la policia, que actuava amb la mateixa violència que contra els estudiants a Nova York, París i Mèxic. “Com és habitual, qui té el poder té una visió del moviment dels estudiants que és més clara que la dels mateixos joves: per això la repressió s'acarnissa amb els universitaris”, assegurava aleshores Marcuse. Per això mateix encara avui al poder li costa tant admetre que una repressió és desproporcionada: sap que no ho és, de desproporcionada, perquè se sent amenaçat. 

La joventut era l’element clau. El primer gran èxit del grup britànic The Who va ser My generation, una cançó del 1965 que sintetitzava els anhels i les pors d’una joventut que no trobava sentit a viure segons les lògiques del sacrifici que la postguerra havia imposat als seus pares, i que aquests havien acceptat dins la societat totalment administrada. Ara bé, quin món volien? A la cançó dels Who, el cantant Roger Daltrey quequejava quan cridava “ My generation ”, com si no sabés com construir aquell futur que havia de ser diferent. Es pot interpretar com una premonició del 1968, en el mateix sentit que (I can’t get no) Satisfaction dels Rolling Stones, també del 1965. De la mateixa manera, un altre tema dels Who, Won’t get fooled again, del 1971, va mostrar el desencís posterior d’aquella generació: “Ja no tornaran a enganyar-nos. / Et presento el nou cap. / És igual que l’antic cap”.

La cultura estava mostrant un present on emergien contradiccions que els partits polítics d’esquerra no sabien llegir convenientment, incapaços d’assumir dins la lluita de classes els conflictes generacionals, nacionals, de gènere i d’identitat, així com els que afectaven els drets individuals en una societat que darrere el paisatge de prosperitat amagava desigualats profundes.

S’acostuma a dir que el 1968 va significar un triomf cultural i un fracàs polític. Sí, moltes de les demandes en l’àmbit sociocultural van ser ateses, tot i que no tan ràpid com pensen els més optimistes; només cal recordar les reticències de la societat francesa a acceptar el matrimoni homosexual el 2013, la perpetuació de la discriminació racial als Estats Units o la persistència del masclisme arreu. Políticament, l’esquerra oficial va perdre una gran oportunitat perquè va decidir no comparèixer en la disputa sobre el protagonisme social i cultural de l’individu, que a la llarga va quedar en mans del liberalisme. Fins i tot alguns dels intel·lectuals més lúcids van quedar sobrepassats.

A Itàlia, Pasolini va fer costat als policies en el seu enfrontament amb els estudiants, als quals considerava “petitburgesos de classe mitjana”: “Jo simpatitzava amb els policies perquè els policies són fills dels pobres”, va escriure al poema El PCI als joves (1968). Poc després Pasolini va canviar de parer i va elogiar figures com Rudi Dutschke, líder de la Federació Socialista d’Estudiants Alemanys, i Daniel Cohn-Bendit, l’estrella del Maig Francès. Més endavant, fins i tot va recordar amb melancolia aquells estudiants italians quan va comprovar de quina manera el sistema havia assimilat l’estètica de la revolta: “En una plaça plena de joves ja ningú hi podrà diferenciar un feixista d’un antifeixista, cosa que sí que era possible el 1968”, va dir el 1974, quan l’estètica ja no era el missatge.

Ben diferent és el cas de Godard, que el 1969 va viatjar a Praga per filmar Pravda, un dels films manifestos del Grup Dziga Vertov A la pel·lícula, el mateix Godard que havia fet costat als estudiants parisencs criticava els protagonistes de la Primavera de Praga, als quals pràcticament considerava agents al servei de l’imperialisme capitalista. ¿L’esperit antiautoritari del 1968 defensant la presència de tancs als carrers de Praga? Efectivament: una mostra més de les contradiccions que es van destapar fa cinquanta anys.

Mig segle després del 68, la societat totalment administrada es manté sòlida exhibint una flexibilitat obscena, assimilant, eixamplant o retallant a conveniència mentre bona part de la cultura es debat entre la irrellevància i el col·laboracionisme. Deia Marcuse que l'any 68 en el món occidental segurament no existien les condicions objectives per a la Revolució, però sí per a “altres formes d'oposició radical no ortodoxes”, incloses les culturals. Avui potser sí que calen noves formes d’oposició radical no ortodoxes com les que suggeria Marcuse, però acompanyades d’una cultura transformadora de debò que, com assenyala la filòsofa Marina Garcés, vagi “més enllà de la dicotomia individu-societat” i connecti generacions i classes.

Lectura relacionada

'La sociedad del espectáculo' de Guy Debord (Pre-Textos, 2010)

Guy Debord (1931-1994), principal agent del moviment d’agitació cultural conegut com a situacionisme, ofereix en aquest llibre un dels millors retrats de la societat contemporània.

'Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones' de Raoul Vaneigem (Anagrama, 2016)

Publicat el 1967, va ser un llibre precursor del malestar del seu temps. Un llibre d’agitació i de crítica a l’ordre antic del món. Un llibre mític de la revolució del 1968.

Etiquetes

Més continguts de