Publicitat
Publicitat

Deu anys sense Kapuscinski

Ara que fa deu anys de la mort de Ryszard Kapuscinski, val la pena recordar algunes de les coses que el periodista polonès ens va deixar com a llegat. Coses que avui semblen completament d’un altre temps, malgrat l’ascensió de K als altars del periodisme universal que proposen fins i tot alguns col·legues-empresaris-de-premsa, molts dels quals avui serien incapaços de publicar als mitjans que dirigeixen dues pàgines senceres del mestre. I, en el cas que les publiquessin, ben segur que ho farien amb condescendència, com un favor; pagant-li per un reportatge una quantitat no superior al preu de l’àpat del migdia que facturen com a dieta -desgravable, ¡sobretot no oblideu els tiquets!-, amb l’eufemístic concepte conegut com un dinar de feina. Si els cínics no serveixen per a aquest ofici, s’ha de reconèixer que s’hi han ben instal·lat.

Quan parlaves amb Kapuscinski hi havia, d’entrada, dos fets importants que ell considerava com la base, els fonaments, el punt de partida del reportatge i del reporter. El primer és que si vols conèixer alguna cosa, parlar-ne, escriure-la, és imprescindible aixecar el cul de la cadira i anar-hi. Sense el coneixement directe, la trobada, el viatge, no hi ha reportatge que valgui. Anar i mirar. Preguntar, badar, conèixer de primera mà, compartir, viure, patir, gaudir. Impregnar-se del context, de la vida de la gent però també de la geografia, les olors, el menjar, la parla, la cultura.

A partir d’aquesta experiència física del viatge, començava la construcció intel·lectual, el relat, la narració. I era precisament la seva voluntat d’interpretar, d’entendre, de traduir l’altre, el diferent, la seva vocació per filosofar, la seva disciplina per aprofundir en el coneixement i trobar les paraules justes i belles per explicar-se, el que convertia el reportatge kapuscinskià en la gran literatura periodística que avui és, escrita sempre amb la voluntat de narrar l’època que ens ha tocat viure, el món d’avui, que és precisament com es titula un dels seus últims llibres, una recopilació de textos feta per Agata Orzeszek, la traductora al castellà de Kapuscinski.

En l’època en què jo el vaig conèixer, Ryszard Kapuscinski acostumava a passar-se llargs períodes viatjant i quan tornava dels seus viatges es tancava a l’estudi que tenia a la seva casa de Varsòvia, completament aïllat del món, connectat a l’exterior només amb un telèfon-fax que amb una mica de sort agafava la seva dona, i, amb una mica més de sort, la resposta a la trucada o al fax podia trigar un o dos dies.

Aquest aïllament també formava part del viatge, ja que sense el viatge de la reflexió, el viatge de la lectura i de l’escriptura, el viatge de regalar-te temps i calma, concentració, el primer viatge, el del coneixement i el de l’experiència en directe, serien per a Kapuscinski insuficients, i quedaria reduïda la visió que ell volia transmetre de tot el que havia vist.

Hi ha una norma no escrita del reporterisme -potser m’ho estic inventant, o potser també ho deia K- que diu que, abans del viatge, un bon reporter s’ha de documentar amb tot el que pugui -des de la geografia, la història, la poesia o fins i tot la gastronomia- i que, de retorn del viatge, tot allò que s’havia llegit abans s’ha de rellegir amb la nova mirada de l’experiència viscuda. Aleshores, si al moment de marxar et semblava que ja sabies, resultava que de retorn descobries que el que sabies havia canviat completament gràcies a l’experiència de la trobada amb la realitat. Però el fet interessant i molt excitant d’aquest fenomen és que en el cas d’haver començat el viatge sense aquell primer background, el coneixement de la realitat hauria sigut molt menys profund. I el viatge molt més curt.

Tal com avui estan les coses, podríem pensar que ja seria una gran sort -una revolució, de fet- el reporter que torna per fer-nos una descripció fidel dels fets viscuts, un relat sense interpretacions. Però això no és el que pensava Kapuscinski d’ell mateix ni de la seva escriptura: ell volia oferir-nos el regal del que mira i el que veu amb una visió cultivada, humanista i global de la vida sobre la terra; ser un missatger de l’altre; de l’aventura col·lectiva de la història de la humanitat que, com va descobrir aviat mogut per una vocació d’antropòleg que mai el va abandonar, és una història que ve de lluny, dels temps dels temps, i que no sempre s’escriu amb els mateixos alfabets culturals.

Fullejo amb nostàlgia els llibres de Ryszard Kapuscinski i em pregunto si no hauria de començar a arrancar-ne els fulls, imitant el Pepe Carvalho de Manolo Vázquez Montalbán, i fer-los servir per encendre la xemeneia: cada història, cada personatge, cada país, el mapa del món sencer, cada paràgraf escrit i reescrit durant hores fins a trobar el to precís, la bellesa adequada, el pensament més fi, enfilant-se fum i cendra i llum pel forat de la xemeneia, en aquesta nit fosca de la paraula.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT