CAPS I PUNTES

D’ofici dejunador

"A vegades oblidem que l’Exposició Universal de 1888 va ser una fira de mostres, però també una fira d’atraccions que oferia entreteniment als barcelonins"

A quest any es compleix el 130è aniversari de l’Exposició Universal de 1888, una autèntica fita històrica per a la ciutat, que va iniciar un cicle de transformacions urbanístiques propiciades per grans esdeveniments, com després seria el cas de l’Exposició Internacional de 1929 o els Jocs Olímpics de 1992. El Parc de la Ciutadella, el monument a Colom, la font de Canaletes, l’Arc de Triomf o les Golondrinas són les seves principals aportacions al paisatge de Barcelona. No obstant, a vegades oblidem que aquella Exposició va ser una fira de mostres, però també una fira d’atraccions que oferia entreteniment als barcelonins.

A més de passejar pels pavellons de les arts i les indústries, una vegada esgotat el programa de demostracions tècniques, els assistents podien pujar a un globus captiu i veure el recinte des del cel. També podien anar a la muntanya russa del passeig Pujades, tastar orxata gelada o beure cervesa alemanya als diversos quioscos situats als encreuaments de les avingudes de l’Exposició. Enmig de tanta oferta, però, la premsa va seguir el cas de l’italià Giovanni Succi, d’ofici dejunador.

Les representacions de persones disposades a passar gana a canvi de diners van ser un espectacle que, en aquell moment, tot just començava. L’havia iniciat el doctor nord-americà Tanner el 1886, i aquell mateix any Succi el va igualar a Milà. Succi era un aventurer que havia viatjat per l’Àfrica i deia que havia trobat un remei que curava la fam. Amb aquesta història va fer gira per Europa, alhora que li sortien els primers imitadors, com el francès Jacques Alesandre i l’italià Merlatti, fins i tot un noi de Carcaixent anomenat Salvador Llopis.

En el seu moment de màxima fama, Succi va venir a Barcelona per fer un dejuni en un pavelló de l’Exposició de 1888, i per participar en el Congrés d’Espiritisme que es va celebrar al Saló Eslava de la ronda de Sant Pere. Després de ser presentat a l’Ateneu Barcelonès, va deixar de menjar controlat en tot moment per un equip d’experts, i a la vista del públic les 24 hores del dia. La seva rutina incloïa exercici i esgrima, i aigua mineral. Quan ja duia quasi un mes, Frederic Rahola li va escriure una carta en què li deia que el seu espectacle era d’una temeritat majúscula. Tanmateix, passats 30 dies va donar per aconseguit el seu repte: només pesava 49 quilos.

El gran Succi va actuar dos anys més tard a Nova York, fent la proesa d’aguantar 45 dies sense aliment, dins d’una gàbia del circ. Molts han especulat que l’escriptor Franz Kafka es podria haver inspirat en ell per al seu conte L’artista de la gana. Però llavors va passar el que ningú esperava. L’any 1892, mentre actuava a París, es va tornar boig. Venia d’haver-se estat 50 dies sense menjar, i quan va arribar a la capital francesa va anar a veure el president de la República, Sadi Carnot, afirmant que era Napoleó Bonaparte. A partir d’aquell instant, les notícies sobre Succi eren cada vegada més alarmants. Arrasava a bastonades les habitacions dels hotels on s’allotjava, i un cop va ser arrestat i tancat en una cel·la cridava embogit que volia menjar. Finalment va ser ingressat en un sanatori i es va donar per acabada la seva carrera.

L’any 1899 va reaparèixer a Buenos Aires, en competència amb dejunadors més joves com Syrus i Papus. Però a principis del segle XX aquest espectacle ja no estava de moda. Una col·lega seva, que tenia buit el teatre totes les nits, Madame Sclienk, va anunciar que es penjaria d’una forca, a veure si venien a veure-la. Giovanni Succi va acabar a la misèria, queixant-se a la premsa que passava fam de veritat. Encara el 1928 va provar de dejunar 43 dies a Vichy, però es va rendir abans. La gana ja no interessava a ningú.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat