Los Relojes del passeig de la Concha.  Sant Sebastià, Guipúscoa.  Víctima: Lorenzo González-Vallés Sánchez,  general i governador militar.

Assaig

Doldre'ns

Aquesta setmana ETA ha fet pública la seva dissolució després de més 800 morts. El procés de dol, però, no ha acabat. Hi reflexiona l’escriptora Edurne Portela en un assaig que publica aquest mes la revista ‘La Maleta de Portbou’. Reproduïm l’article acompanyat de fotografies del treball d’Eduardo Nave, titulat ‘A l’hora, en el lloc’, en què ha retratat, a l’hora justa, els llocs d’alguns d’aquests assassinats

Los Relojes del passeig de la Concha. Sant Sebastià, Guipúscoa. Víctima: Lorenzo González-Vallés Sánchez, general i governador militar. / Eduardo Nave

Quin valor tenen, per a una societat ferida, els afectes que provoquen vulnerabilitat? Quin valor tenen la pèrdua, el dolor, el desemparament, la pena? Què vol dir fer un dol col·lectiu? Es pot fer? Sobre quines pèrdues? ¿Abraçar el dol col·lectiu és una barrera per superar conflictes civils o és ancorar-se en una memòria improductiva?

Em plantejo aquestes preguntes en el context basc actual, i atès el que gairebé s’ha convertit en una obsessió per a mi: entendre de quina manera el nostre passat de violència penetra i es deixa veure en el nostre present, ja sigui de manera evident i visible o a través de manifestacions menys tangibles i, per tant, difícils d’anomenar. Escric aquest text durant el mes de febrer del 2018, quan es compleixen diversos aniversaris d’assassinats d’ETA que, en èpoques diferents, van causar una gran commoció: José María Ryan, Enrique Casas, Joseba Pagazaur-tundua, Fernando Múgica Herzog, Francisco Tomás y Valiente, Fernando Buesa i el seu escorta, l’ertzaina Jorge Díez. N’hi ha més, molts més -arriben a més de cinquanta-, cada dia de febrer, que corresponen a altres víctimes, la majoria uniformades, els noms de les quals no retenim a la memòria: policies, guàrdies civils, militars.

El febrer és un mes negre, no només per la quantitat de víctimes d’ETA. Investigo altres víctimes i em trobo que també era febrer quan els GAL van assassinar a França Bixente Perurena, Ángel Gurmindo i Eugenio Gutiérrez Salazar. I també al febrer van cosir a trets -va ser un error, van dir- els ciutadans francesos Christophe Matxikote i la jove Catherine Brion. El Batallón Vasco Español va triar aquest mes per assassinar Jesús María Zubikarai i segrestar, torturar i matar la jove Yolanda González Martín. El febrer del 1981 va morir a Madrid el membre d’ETA Joseba Arregi després de ser brutalment torturat a la seu de la direcció general de Seguretat. Hi ha més morts en febrer, algunes de recents, com a conseqüència de pertànyer a ETA (suïcidis en presons, membres d’ETA als quals els van explotar bombes quan les estaven manipulant, etc.). I això només en un mes, el febrer, i només comptant morts.

No, no pretenc equiparar víctimes ni violències. Però totes aquestes morts formen part de la mateixa història, la nostra història, i en som hereus. Per això, quan sento discursos en què es demana a la societat basca que s’adapti al “nou escenari”, la “nova realitat”, quan es parla de “superació” i de “futur”, m’incomodo o, més aviat, m’encenc. Perquè el final de la violència no significa que el mal desaparegui. La història no es divideix en compartiments estancs impermeables ni respon a la lògica artificial del passat, passat. El nostre passat traspassa al present. El mal d’ahir té continuïtat en l’avui, no només pel patiment que deixen les víctimes directes de la violència, sinó perquè com a societat no hem elaborat ni el dolor ni la pèrdua. Ni tan sols hem anomenat el que hem perdut, cosa indispensable per afrontar el dol pendent.

Anomenar i especificar cadascuna de les víctimes del terrorisme d’ETA i reconèixer-ne la pèrdua. Hem lamentat morts de civils, és veritat. El seu nom ens ha quedat gravat a la memòria -els que he assenyalat abans són exemples als quals caldria afegir-ne d’altres, com Miguel Ángel Blanco o José Luis López de Lacalle- per l’impacte que els seus assassinats van produir en la societat basca i en l’espanyola. Però en aquesta feina pendent hi ha altres víctimes que ens costa més reconèixer, sobretot al País Basc: les víctimes uniformades, les que mai vam voler veure ni acceptar com a part de la nostra societat. Les grans manifestacions de protesta, fins i tot al final del període d’ETA, quan hi havia mobilitzacions massives, mai van sorgir arran de l’assassinat d’un membre de les forces de seguretat de l’Estat. Quan giràvem l’esquena a aquelles víctimes -i als seus éssers estimats- perdíem una part fonamental de nosaltres mateixos: el reconeixement que darrere l’uniforme hi havia un ésser humà. Però d’altres també van perdre la capacitat d’empatitzar amb altres víctimes: els assassinats pels GAL i altres grups d’extrema dreta, els torturats, els que van morir en condicions sospitoses sota custòdia policial. A molts els va semblar bé el “tot és ETA” de Baltasar Garzón i que anessin a la presó persones per motius polítics, que familiars estiguessin -estiguin- anys viatjant milers de quilòmetres per visitar els seus presos. Fins i tot -i això alguns no ho acceptaran- vam perdre la capacitat de tenir sentiments cap a aquells que, intentant assassinar, van morir. Quants de nosaltres -i parlo de la societat basca i de l’espanyola- hem lamentat la mort d’un etarra en un atemptat? Quan no som capaços de sentir la mort d’un ésser humà, sigui quina sigui la seva condició i la seva història, una part nostra també mor. ¿Amb això vull equiparar la mort d’un innocent amb la d’un assassí? No. Les morts són diferents: qui les causa, per què i en quins contextos. I això no ho hem d’oblidar mai, perquè llavors cauríem en la inacceptable equiparació de totes les víctimes i totes les violències, en una concepció errònia de la ubiqüitat traumàtica i en un ús pervers del capital simbòlic de la victimització. Hi tornaré més endavant, però abans vull acabar d’anomenar les nostres pèrdues. A més de les morts, també van desaparèixer del nostre entorn aquelles persones que van haver de deixar Euskadi per les amenaces que veien complertes en altres. Vam veure com es reduïa a la mínima expressió l’espai del que és públic i vam abandonar aquells que el defensaven davant l’amenaça dels violents. Alguns deuen recordar aquelles petites concentracions de Gest per la Pau en què uns quants -pocs- protestaven contra alguna de les accions d’ETA (assassinats, segrestos) i s’enfrontaven a insults i amenaces dels contramanifestants. Vam perdre la llibertat i la capacitat de dissentir i, amb això, totes aquelles altres formes de rebel·lia cooptades per l’aparell polític d’ETA i, en el cas de la joventut, per Jarrai: els gaztetxes, el moviment insubmís, el feminisme, l’ecologisme... Perquè ho van fagocitar tot. I, com abans, vam caure en la inèrcia de qui crida més fort.

Tot això ho vam perdre, i per tot això ens correspon treballar el dol. El dol, a escala individual, és el procés pel qual afrontem la desaparició d’un ésser estimat o d’un objecte, un fet consubstancial a la nostra existència. El dol significa reconèixer la pèrdua en tota la seva magnitud i acceptar que és part essencial de la persona que som després d’haver-la patit. Elaborar un dol no vol dir oblidar el que ha desaparegut substituint-ho per un altre objecte, sinó acceptar que, a causa de la pèrdua, ja mai més serem els mateixos. Després que la seva filla morís el 1920, Sigmund Freud va matisar la seva teoria sobre el treball del dol, que fins aleshores havia sigut inflexible en la diferenciació entre dol i melancolia: el primer era la forma “sana” d’afrontar una pèrdua; la segona, un declivi patològic, una resistència a assumir la desaparició i a substituir l’objecte desitjat per un de nou.

En una carta al seu amic i col·lega Ludwig Binswanger, el fill del qual també acabava de morir, Freud escriu: “Se sap que el dol agut que causa una pèrdua com aquesta s’acabarà, però que la persona seguirà inconsolable, sense trobar mai més substitut. Tot el que ocupi aquell lloc, encara que sigui plenament, seguirà sent sempre diferent. És així, és l’única manera de continuar amb l’amor que no es vol abandonar”. Aleshores, fer el dol és incorporar l’absència a la nostra narrativa vital, adonar-nos del nostre desemparament i la nostra nuesa. Estar en procés de dol és no oblidar perquè ni es vol ni es pot. En la fidelitat al dolor, en l’acceptació de l’estat desemparat en què ens quedem, podem trobar l’oportunitat de reconciliar passat i present, de trobar la continuïtat entre la mort i la vida.

En societats travessades per la violència, quan la mort es produeix a conseqüència del conflicte que les envaeix, el dol privat transcendeix l’àmbit col·lectiu. Ens podem remuntar a Antígona, on Sòfocles tracta, entre molts altres temes, la dimensió pública del dol. Creont prohibeix el dol d’Antígona pel seu germà Polinices perquè el considera un traïdor. “En aquesta ciutat no se l’honora, ni amb tomba ni amb llàgrimes”, diu Creont, i ho decreta amb una llei. La Pàtria, encarnada en la ciutat de Tebes, està per damunt del deure a la pietat, està per damunt de qualsevol afecte. Però Antígona es rebel·la, converteix en testimonis, malgrat ells mateixos, aquells que callen davant la cruel prohibició de Creont. Insisteix, enterra el seu germà i acusa els que callen. Com a càstig per la seva rebel·lia, Creont mana que l’emparedin perquè Tebes s’oblidi d’ella. I prohibeix anomenar-la: “No, no diguis ni «ella» perquè ella ja no existeix”. Creont té el poder sobre la vida, el poder sobre la pèrdua, el poder sobre la memòria. Si no hi ha hagut dol, no hi ha hagut mort. Si no hi ha hagut mort, no hi ha hagut vida. En el context basc, Antígona serveix d’exemple de la prohibició -de vegades implícita, de vegades explícita- dels dols públics. Durant molts anys el dol per les víctimes d’ETA, sobretot les uniformades, es feia gairebé en la clandestinitat, i no van ser poques les vegades que els familiars que sobrevivien a la víctima se n’havien d’anar per l’assetjament a què eren sotmesos.

També aquest mes de febrer, anticipant el desè aniversari del seu assassinat -fixeu-vos, només han passat deu anys des d’un dels últims assassinats d’ETA-, la dona i les filles d’Isaías Carrasco van oferir una entrevista al diari El Correo/El Diario Vasco. Hi narraven com amics i veïns els van girar l’esquena, com se’n van haver d’anar del barri, com van assetjar a l’escola el germà petit de la família. Altres familiars de víctimes expliquen històries semblants, i fins i tot es van profanar tombes d’assassinats, com la de Gregorio Ordóñez. Vam ser testimonis d’aquestes barbaritats i, en la majoria dels casos, fèiem com si res d’això existís. S’esborrava la mort i, per tant, la vida -com Creont va intentar esborrar la de Polinices i Antígona-, i així tampoc no hi havia pèrdua. Era, senzillament, l’“aquí no ha passat res”. En bona mesura, el nostre Creont van ser ETA i el seu entorn. I la majoria de nosaltres vam assumir el seu mandat i la seva dictadura: cap dol en públic, cap reconeixement que una part de nosaltres també moria cada vegada que ells mataven, segrestaven, extorsionaven. Tampoc puc oblidar els terribles incidents del 1995, quan les restes de Lasa i Zabala, les víctimes més tristament famoses dels GAL per la brutalitat del seu segrest, tortura i desaparició, van arribar a l’aeroport d’Hondarribia i després al cementiri de Tolosa enmig de prohibicions, càrregues policials i crits d’“ETA, mata’ls” d’aquells que volien aprofitar les morts per als seus objectius.

El dol, com deia, té una dimensió pública quan la pèrdua es produeix a causa de la violència d’un conflicte. En la feina del dol públic hi ha la possibilitat de constituir-nos com a subjectes polítics en el present, de participar en la construcció de significat sobre el nostre passat. Quan es proposa aquesta feina cal entendre que pel fet d’haver viscut immersos en la violència no som tots víctimes de la mateixa manera. L’apel·lació al trauma col·lectiu no es pot convertir en una oportunitat per crear una espècie de “trauma fundacional”, com en diria l’historiador Dominick LaCapra. És a dir, no es pot convertir la violència en una sublimació negativa, una mena de sacralització que converteixi la victimització col·lectiva en base per a una identitat, com ha fet part de l’esquerra abertzale, que basa la seva justificació de la violència en la constant victimització del “poble basc”. I ja hem vist els resultats perniciosos d’aquest procés.

Per això hi insisteixo: amb l’apel·lació a la feina del dol no pretenc promoure una generalització del victimisme ni afirmar que tota la història és trauma o que tots compartim una ferida al mateix nivell. El testimoni no és víctima i, evidentment, tampoc ho són el botxí i els seus còmplices. El que proposo és un desenvolupament de la nostra empatia i la nostra consciència de la història, no una apropiació vicària de l’experiència de la víctima. L’empatia és una dimensió afectiva desitjable i no té la clau en la victimització sinó en l’elaboració dels afectes que permetin adquirir un compromís amb la història i amb els que han patit directament la violència, fer el dol amb ells i per ells. És a dir, uns afectes que permetin “activar” en el present -i aquí em serveixo del terme de Walter Benjamin- la memòria de la pèrdua.

Assumir les pèrdues de què estic parlant -les tangibles i les intangibles-, desenvolupar un acostament empàtic a les víctimes, compartir una feina de dol col·lectiu no és fàcil, a causa del tipus d’imaginació i d’aparell afectiu amb què sortim d’aquesta història. La ferida està oberta -l’entrevista als familiars de Carrasco n’és un clar exemple- i encara no s’ha deslegitimat la violència: se segueixen fent homenatges a etarres quan surten de la presó, encara no s’han reconegut totes les víctimes -i aquí hi incloc les dels GAL i altres grups d’extrema dreta-, hi ha familiars de víctimes que no saben qui va assassinar els seus éssers estimats i molts culpables no han pagat pels seus crims.

A més d’aquestes qüestions concretes, hi ha un pla més intangible que també representa un escull a l’hora d’assumir la pèrdua: la nostra imaginació està contaminada després de cinquanta anys de violència. És una imaginació polaritzada, en què som incapaços de desenganxar-nos de prejudicis i idees preconcebudes; una imaginació que funciona per mitjà de la construcció del diferent com a enemic; una imaginació nodrida d’afectes negatius, empetitida i limitada, que no ens permet acostar-nos al passat de manera (auto)crítica. L’evolució dels nostres afectes, el desenvolupament de la nostra empatia, depenen de la transformació de la nostra imaginació, que és la que ens posa en la situació de comprendre, compadir, relacionar-nos amb el dolor de l’altre, amb el dolor de les víctimes, encara que mai arribem a entendre la gravetat del mal sofert. La imaginació és la clau del reconeixement del mal aliè, i fins i tot de la compassió cap a qui pateix. Sense imaginació és impossible. Però la insensibilitat, el silenci i la complicitat han marcat la nostra manera d’entendre la realitat i ens han limitat la capacitat d’imaginar-la. Implicar-se en una feina de dol vol dir articular o rearticular els afectes de manera que puguin transcendir aquesta paràlisi o zona negativa i transformar-la en acció política i de justícia en el present. És una concepció de la feina de dol que no té res a veure amb la redempció -la cerca de la reconciliació, l’abraçada, el final feliç, la reafirmació o la clausura- sinó amb el coneixement.

La cerca de la redempció a través de l’estructura de la culpa i el perdó és poc útil en aquest context. Un cop s’accepta aquesta estructura binària -més punitiva que de coneixement-, s’estableix que hi ha un deute que s’ha de cancel·lar. Quan s’elimina aquest deute mitjançant una petició pública de perdó o una compensació material, sembla que la història quedi clausurada, com si el temps fos realment lineal i el passat no influís en el present, com si les úniques afectades per la violència fossin les víctimes, com si la societat no haguéssim de fer cap feina. No dic que aquests deutes no s’hagin de pagar -això seria anar en contra dels principis de justícia i reparació-, però és aquí on l’impuls de la memòria a través del dol té el poder i la màxima responsabilitat. Abraçar la feina de dol vol dir reconèixer que una societat no pot curar-se sense deixar a la vista les seves cicatrius o fins i tot mantenint alguna ferida oberta. No és possible ni desitjable fer com si una història traumàtica no hagués passat.

Per tant, no es tracta de superar el passat sinó d’incorporar-lo des d’una perspectiva ètica i responsable al nostre present, de tenir-lo en compte a mesura que imaginem el que anomenem futur sense construir narratives totalitzadores i tranquil·litzadores. Perquè el dol ha d’inspirar preguntes sobre el passat, preguntes incòmodes que ens impliquin com a comunitat. Davant de la cancel·lació de deutes amb el passat, davant de la rapidesa per girar full, de la velocitat amb què s’intenta instaurar l’oblit o es reprodueix la indiferència cap a “allò que ha passat a uns altres”, és més fructífer el ritme lent i reflexiu del dol, que és memòria que no s’esgota en el passat sinó que es manté viva en el present.

La memòria hospitalària que doni cabuda als espectres de què parlava Jacques Derrida. Quan parlo de la dimensió pública del dol penso tant en Walter Benjamin com en Derrida, en les concepcions de la història i la memòria dels quals es planteja no tant la incògnita del que ha passat a les víctimes de la història sinó el que continua després del fet històric, és a dir, el romanent del passat en el present. L’espectre de Derrida, la víctima de la història que interromp el nostre present, ens apel·la, ens persegueix i ens assetja. Aprendre a viure, com ens explica el filòsof francès, implica reconèixer la continuïtat entre la vida i la mort. En aquest temps continu resideix l’espectre, la figura que apareix intermitentment en el nostre present: les víctimes de la història que reclamen atenció i justícia.

El dol ofereix una estratègia per configurar una resposta responsable i ètica que desmunta la proposta de superació o la tria impossible entre oblidar i recordar. Perquè l’elecció que tenim en relació amb el passat recent no es basa en aquesta dicotomia: en l’àmbit privat no es pot oblidar mitjançant un acte de voluntat, no podem triar fer-ho, de la mateixa manera que no es pot recordar allò que no s’ha viscut. Quan, en l’àmbit públic, la commemoració es torna imperatiu, perd el sentit d’indagació sobre el passat i es converteix en una mera performance, és a dir, en un acte públic que té com a finalitat tancar la història. Benjamin proposa que en comptes d’entendre aquells moments perduts del passat com si, d’una banda, fossin irrecuperables i, de l’altra, ja estiguessin superats pel progrés, se’ls cultivi com a “incitacions” en el present. Aquestes incitacions són, dit d’una altra manera, una manera d’activar els afectes que tenen a veure amb el sentiment de pèrdua. La pena, la vulnerabilitat, la pèrdua han de ser part del nostre discurs públic, com també la reconstrucció, la convivència, la justícia. I ens hem d’atrevir a tornar a imaginar la nostra societat sobre la base d’un nosaltres que inclogui els que la violència ha arrencat del nostre costat fent-los un lloc en una memòria hospitalària.

La cultura té un paper fonamental en aquesta reactivació del romanent de la història, perquè pot fer visibles els fantasmes del passat i, a través d’ells, rememorar la lamentable pèrdua. En una exposició d’Eduardo Nave titulada A la hora, en el lugar. 2008-2013 que vaig visitar a la sala de cultura Koldo Mitxelena de Sant Sebastià també aquest febrer, hi vaig veure reproduïda una sèrie de fotografies fetes als aniversaris d’assassinats d’ETA. Les fotografies fan visible la violència mitjançant la reproducció de l’espai on es van produir. Mostren que els llocs tenen memòria si els atorguem la narrativa que els explica i dota de significat. Carrers buits, bancs deserts, portals, entrades de garatges, encreuaments, paisatges -com el bosc on van trobar Miguel Ángel Blanco- en què la malesa i la natura, la vida, finalment, ha seguit el seu ritme. Això es percep especialment als vídeos que acompanyen algunes fotografies, en què unes persones travessen lentament el lloc que abans havia sigut de mort però per on ara transcorre la vida. La fotografia, contextualitzada per l’exercici de memòria, ens torna la realitat ampliada i enriquida: l’absència dels que van morir en aquests llocs és tan real com ho va ser la seva mort. Els seus espectres, en el sentit que hi dona Derrida, interrompen la rapidesa del temps present, l’alenteixen, i ens conviden a sentir la pèrdua i a acceptar que estem envoltats pels fantasmes de la violència. Eduardo Nave presenta una fotografia en blanc i negre amb un text que diu: “10 de novembre. L’únic dia en què ETA no ha comès, cap any, cap atemptat amb víctimes mortals”. Em pregunto si això és possible, si en tots els anys d’història d’ETA aquell és l’únic dia de l’any que no hem hagut de lamentar cap mort. I en aquest buit de la imatge, en aquest blanc que fereix, en l’absència excepcional de la violència, també rau el potencial de la interpretació del nostre present i el nostre passat. No sé si del nostre futur. 

Edurne Portelaés doctora en literatures hispàniques per la Universitat de North Carolina-Chapel Hill (Estats Units). Ha publicat, entre d’altres, El eco de los disparos: cultura y memoria de la violencia i Mejor la ausencia, tots dos a Galaxia Gutenberg. Aquest relat s’ha publicat originalment al número 29 de la revista La Maleta de Portbou.

Eduardo Nave: “Les fotos estan fetes el mateix dia, a la mateixa hora i al lloc exacte on hi va haver l’atemptat”

“Quan tenia 15 anys, ETA va assassinar el pare d’un company de classe. L’endemà vaig anar a donar-li el condol i vaig passar pel lloc on hi havia hagut l’atemptat, un parc de València, i aquella imatge em va quedar gravada per sempre. Després, de gran, em vaig fer fotògraf, especialitzat en documentalisme i viatges, i quan finalment em vaig sentir madur i disposat, em vaig atrevir a posar en marxa aquest projecte que sempre havia tingut a dintre”. L’impressionant projecte a què es refereix Eduardo Nave (València, 1976) és A l’hora, al lloc, que recull 75 escenaris on hi hagut atemptats d’ETA.

“El treball el vaig plantejar molt fred i asèptic, basat totalment en els fets. El que és fonamental és que les fotografies s’han fet el mateix dia i a la mateixa hora que hi va haver l’atemptat. No he pogut ni volgut seleccionar la millor llum ni l’enquadrament. Està fet al lloc exacte i, a més, amb una exposició de la càmera en funció del temps que va durar, diferent si era un tret al cap o un cotxe bomba”. Nave va començar el treball el 2008 i el va acabar el 2013, i, explica, ha escollit els escenaris en funció de la seva accessibilitat. Representen aproximadament un deu per cent dels atemptats que va fer l’organització. El treball, que fins ahir s’exposava a la sala de cultura Koldo Mitxelena de Sant Sebastià, s’ha presentat a diverses ciutats i també té un format llibre – A la hora, en el lugar, editorial Phree– i un pàgina web  on es poden veure totes les imatges amb la informació bàsica del dia, l’hora, el lloc, el nom dels morts i la seva professió. A més, cada imatge està contextualitzada a la web amb les informacions de premsa, altres imatges i la seva geolocalització.

L’impacte emocional del treball és fort, sobretot per la seva fredor i distanciament, que, paradoxalment, reforcen l’empatia de l’espectador amb les víctimes, moltes de les quals han vist l’obra i, explica Nave, s’han sorprès que algú no directament implicat hagi dedicat tant de temps a un projecte com aquest. “Penso que, més o menys, tots hem sigut una mica víctimes”, comenta l’artista. “Hi ha pocs treballs amb profunditat sobre ETA i crec que
aquest és un plantejament gens morbós”.

Aquest treball, però, no és l’únic amb què Nave s’ha endinsat en el camp de la memòria. Abans havia treballat en els escenaris de la Segona Guerra Mundial a les platges de Normandia. Anys més tard es va veure amb forces per retratar el banc dels jardins de l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez sobre el qual un dia del 1992 hi va veure un ram en record de la mort del catedràtic Manuel Broseta Pons. “Aquell record no ha deixat mai de manifestar-se en la meva consciència des de llavors”, escriu a la introducció del seu llibre. “La seva voluntat de pronunciar-se m’ha portat a fer aquest projecte”. 

Catalina Serra

Etiquetes

Més continguts de