D aido Moriyama es passa tot el dia al carrer treballant incasablement. El seu afany de capturar la vida no té aturador. Les seves fotografies es converteixen, així, en entrades d’un dietari personal que va escrivint visualment dia rere dia. “Les fotografies són peces d’un món etern -la vida diària- i fòssils de llum i temps. Són també fragments de pressentiment, inspiració, registre i memòria sobre els éssers humans i la seva història, així com un altre llenguatge i un món que es torna visible i intel·ligible al materialitzar la realitat a través de la càmera”, explica el mateix artista en una entrevista gravada.

Nascut a Osaka el 1938, les imatges de Daido Moriyama fan pensar, salvant les distàncies, en un Joan Colom oriental. Com feia Colom, Moriyama fotografia amb tot el cos. Porta la càmera a prop del cor i dispara directament al seu davant per endinsar-se en els racons més inhòspits de la seva ciutat. “Sempre diu que hi ha moltes grans ciutats, però que Tòquio és molt especial, per la població i per la barreja de cultures que s’hi troba”, afirmava fa poc a Barcelona Sohey Moriyama, nebot de l’artista i director de la seva fundació. Però, malgrat que la seva ciutat predilecta és Tòquio, el lloc preferit a tot el món de Daido Moriyama és Times Square, per la quantitat d’històries que es produeixen simultàniament al seu voltant i per la lluentor dels anuncis lluminosos.

“Treballa des de l’alba fins al capvespre i una altra vegada fins a l’alba”, expliquen Sara Walker i Louise Wolthers, les comissàries de l’exposició que li van organitzar l’any passat després que rebés el premi Hasselblad, considerat el Nobel de la fotografia, i que ara, amb algunes modificacions, està “confinada” a la Fundació Foto Colectania de Barcelona, que la difon a través de les xarxes i la web i que no ha deixat l’activitat de promoció fotogràfica malgrat la pandèmia. “Fins i tot fotografies fetes a la llum del dia semblen disparades després de la mitjanit per l’ambient i l’ambigüitat de les seves imatges”, comenten les comissàries. “Algunes fotografies són tan crues que semblen irreals, malgrat que retraten escenes i situacions molt reals. És un llenguatge artístic i una forma de vida”. Per a Louise Wolthers, que també és la conservadora en cap de la fundació Hasselblad, “després de cinc dècades de feina molts van pensar que ja era hora de rebre el premi perquè se’l mereixia sobradament. Crec que la fotografia de Daido Moriyama ha anat molt més enllà d’on acostuma a arribar la fotografia en el món de l’art i en el de la fotografia en si, i ha arribat a molta gent arreu del món”, subratlla.

Potser l’impacte de les fotografies de Moriyama es troba en el fet que, al mateix temps que immortalitzen el tràfec de les ciutats contemporànies, penetren en la consciència de l’espectador. “La seva fotografia té una cara més psicoanalítica”, explica Wolthers. “D’una banda, es pot pensar que hi ha moltes coses que passen per casualitat o per coincidència, i al mateix temps ens preguntem si existeixen la casualitat i la coincidència perquè en realitat sempre estem prenent decisions inconscients. Moriyama diu que ha après molt d’ell mateix a través dels llibres, les exposicions i les imatges que ell selecciona, perquè ha vist les decisions que ha pres al llarg dels anys. I els espectadors també aprenem molt de nosaltres mateixos veient com reaccionem davant moltes d’aquestes imatges”.

Al llarg dels anys diverses exposicions van marcar un punt d’inflexió en el reconeixement de Moriyama: una primera al MoMA de San Francisco l’any 1999 va possibilitar que el descobrissin internacionalment, i més endavant la mostra conjunta amb el seu admirat William Klein a la Tate Modern va mostrar les seves coincidències. A més d’aquestes, destaquen les dues exposicions que li va dedicar la Fundació Cartier el 2003 i el 2016.

Un artista intuïtiu i exhaustiu

El viatge a Göteborg per recollir el premi Hasselblad no va alterar la dinàmica de treball de Moriyama, segons recorda Louise Wolthers: “Treballa d’una manera molt intuïtiva i també molt exhaustiva. Ens vam veure molts dies, i cada dia anava a fer fotografies, cada dia sortia a explorar la ciutat i no ho feia com un turista sinó com un cronista, buscant sempre el vessant eròtic de la ciutat, alguna cosa més enllà de la bellesa convencional. I per a ell aquest erotisme és trobar alguna cosa inesperada, alguna cosa que està entre el que és sensual i el que és desagradable. També coses que semblen lletges o que estan fora de lloc”. L’exposició de la Fundació Foto Colectania porta per títol Daido Moriyama. A Diary i va arribar a Barcelona pocs dies abans que els equipaments culturals i tot el que no fossin serveis essencials haguessin de tancar per l’estat d’alarma provocat per la pandèmia del coronavirus, així que es podria dir que les imatges que la formen esperen com bèsties a l’aguait que la sala torni a obrir. Quan ho pugui fer, es prolongarà l’exposició tres mesos més.

A Daido Moriyama probablement no li sabria gaire greu que el públic també consumeixi ara els seus treballs a través d’una pantalla, de manera que el desplegament virtual de la mostra que han fet a Colectania és especialment oportú, amb imatges, vídeos, textos i testimonis del mateix fotògraf i de les comissàries. “Moriyama treballa molt amb la reproductibilitat de la fotografia, les seves imatges de la ciutat són molt alliberadores i es van reproduint en exposicions, revistes i llibres de fotografia i també en molts objectes de marxandatge que van des de samarretes i tasses fins a monopatins”. Precisament en un del vídeos el mateix Moriyama explica que l’essència de la fotografia es troba en “la còpia” i “la duplicació”, unes idees que veu reflectides en les obres d’Andy Warhol, i també nega la càrrega artística del procés de fer fotografies: “No el veig com un acte artístic de crear obres d’art, sinó com la realització de còpies”. “La fotografia és prendre imatges dels costums corrents. Vull mirar-ho tot i capturar-ho tot”, explica l’artista.

Els personatges i els objectes de les fotografies conviuen sense jerarquies: s’hi poden trobar des persones anònimes caçades al vol fins a cotxes, cartells atrotinats, pantalles de cinema i de televisió, aliments apilats en una parada de mercat, maniquins, algun autoretrat, fragments de cossos, com unes cames amb unes mitges cenyides que farien salivar un fetixtista, i moltes referències als llavis de Marilyn tal com la va immortalitzar Andy Warhol. “En la fotografia de Daido Moriyama tot té el mateix rang i ell dona la mateixa importància a la fotografia d’una albergínia brillant que a la una d’una parella d’enamorats”, explica Sara Walker. “Tot són imatges que presenten la vida. I ell veu la fotografia gairebé com una fotocopiadora, no tracta la fotografia amb un respecte infinit sinó com una cosa totalment alliberadora”. Així, la qüestió principal en l’obra de Moriyama no són les imatges sinó la selecció que en fa. “Fa moltes fotografies, 500 o més en un dia. Fa servir una càmera digital, no fa servir telèfons mòbils ni ordinadors ni iPhones, i per tant jo he d’estar sempre amb ell per seleccionar les fotografies, i això vol molt de temps”, explica el seu nebot. “Cal molt de temps per mirar totes les fotografies -subratlla-, però s’ha de fer, i s’ha de fer ràpidament per després publicar-les o fer-ne una exposició. La selecció és una part molt important. De fet, la selecció és més important que no pas fer les fotografies”.