Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig, va ser el protagonista de la guspira que va encendre el Maig del 68. El ministre de Joventut i Esports de França va anar a inaugurar, el gener d’aquell any, una piscina -sí, una piscina- a la Universitat de Nanterre, una localitat de l’extraradi de París, d’allò més inhòspita. Cohn-Bendit (Montalban, França, 1945), de pares alemanys, jueus -van fugir del nazisme-, i perfectament bilingüe, era estudiant de sociologia d’aquesta universitat, i va prendre la paraula per dir, entre altres coses, per què a l’informe sobre la joventut que havia elaborat el seu ministeri no hi deia res de les preocupacions reals dels joves, com el sexe. “Si tens problemes sexuals, el que pots fer és tirar-te a la piscina”, va dir-li més o menys el ministre. La guspira. El 2 de maig tancava la Universitat de Nanterre. L’endemà la policia entrava a la Sorbona. Les mobilitzacions van saltar de les aules universitàries al carrer, amb centenars de milers de manifestants i també barricades, ferits i destrosses, fins a esdevenir un moviment de contestació d’abast transnacional, motor d’un munt de conquestes socials.

Després dels fets de maig, Cohn-Bendit va ser expulsat de França: va anar a viure a Alemanya, on va fer tots els papers de l’auca: va treballar com a educador en una guarderia “antiautoritària”, va treballar en una llibreria, va fer de periodista... fins que va enganxar-se a la política, on ha pogut experimentar la dificultat de canviar aquest món i ha comprovat que la “imaginació” i el “poder” són com l’aigua i l’oli.

El mateix Cohn-Bendit ha escrit sobre el Maig del 68, amb un notable distanciament, en un llibre com Forget 68 -“el Maig del 68 va ser un accelerador de la història, però ara som en un altre món”, hi diu- i La revolución y nosotros, que la quisimos tanto (Anagrama, 1998).

“Cohn-Bendit defensava un anarquisme anticapitalista d’oposició frontal a feixistes i reaccionaris”, diu Josep-Maria Terricabras, actualment eurodiputat per ERC. El seu iderari ha evolucionat força. Ha sigut molts anys líder influent d’Els Verds al Parlament Europeu, i esclar, per fer polítiques mediambientals calen grans consensos, amb forces no precisament alternatives. “Ara fa propaganda de Macron. I estic realment preocupat, no ben bé per ell sinó per Europa”, lamenta Terricabras, que va viure intensament aquells dies. “Daniel Cohn-Bendit era, per a mi, una de les meves referències ideològiques”, revela. “Al Maig del 68 s’escoltava amb atenció la veu de Sartre. Però el més seductor i potent era el jove Dany Cohn-Bendit; petit, gesticulador, amb 23 anys acabats de fer, dominava els mítings multitudinaris”, diu Terricabras, que llavors era estudiant de la Universitat de Barcelona. “Teníem dues racions de revolta: la permanent franquista i la sobrevinguda parisenca. A Barcelona, porres, por i alguna classe fora de la facultat (en dèiem “a l’exili”), que estava més tancada que oberta. Quan els grisos entraven en formació de dos pel pati de Lletres, els escridassàvem des del primer pis. Després, a córrer, fins al teulat, quan calia”.