De les foscors del passat a les esplendors del futur? ¿De la negror del carbó del Londres del XIX a la febre del consum de la metròpolis global del segle XXI? ¿És possible conservar i reivindicar la història d’uns edificis, la memòria individual que acumulen, canviant-ne l’ús? Què passarà amb la Model de Barcelona, per exemple, d’aquí cent anys? ¿Qui recordarà que s’hi van infringir tota mena de tortures, i que després de la victòria de Franco els falangistes triaven cada nit una colla de reclusos, en el que en deien les noches de sacas, per assassinar-los en qualsevol racó?

A Montevideo, la capital de l’Uruguai, el centre comercial de l’ara exclusiu barri de Punta Carretas s’alça on hi havia hagut l’antiga presó del mateix nom. Hi van passar nombrosos presos polítics de la dictadura que va arrasar el país als anys 70 i fins al 1985, inclosos un gran nombre dels membres del Tupamaros, que van protagonitzar una famosa fugida de més de cent reclusos construint un túnel sota terra. El 1986 Punta Carretas es va tancar i el 1994 es va obrir com a centre comercial. Quan aquest cronista va tenir ocasió de visitar-lo, el 2001, res recordava el sinistre passat que guardaven els murs exteriors: netejats i lluents, deshistorificats, s’assemblaven ja a un hotel o a un casino de Las Vegas. No va ser fins tres anys més tard, amb la victòria electoral del Front Ampli, quan es va començar una sistemàtica recuperació dels horrors del règim militar, i la memòria de les víctimes que van passar per Punta Carretas va començar a poblar, com un fantasma, un espai fins aleshores mancat de memòria, destinat a la compra, l’oci i el consum de les classes més benestants de la ciutat.

El compromís de l’arquitecte

Abans-d’ahir, divendres, en un dels grans centres de la capital britànica, l’àrea de King’s Cross, a tocar de la renovada estació de l’Eurostar i de famosa andana 9( 3/4,) des d’on surt el tren cap a l’escola Hogwarts, la dels mags de Harry Potter, es va obrir un nou espai públic, els Coal Drops Yard.

Cent mil metres quadrats de botigues, bars i restaurants -poc més d’una seixantena d’establiments, en total-, de les cadenes habituals, en el que és la ressignificació i reaprofitament d’uns vells edificis industrials de l’època victoriana. A més, des de la plaça central es poden veure els antics dipòsits de gas de la zona, també de la dècada dels cinquanta del segle XIX, renovats i reconvertits en pisos de luxe. Amb el Regent’s Canal que travessa aquesta part de la ciutat, amb el futur quarter general de Google ben a prop, la UAL (University of the Arts London) i altres equipaments urbans, King’s Cross uneix l’herència del Londres victorià del XIX amb el futur del XXI.

A diferència del que va passar inicialment amb la presó de Punta Carretas, l’estudi d’arquitectura que ha elaborat el projecte dels Coal Drops Yard -el de Thomas Heatherwick, el mateix que dissenya l’esmentada seu londinenca de Google o el que el 2005 va urbanitzar la famosa Pacific Place, de Hong Kong- ha intentat respectar al màxim la història dels edificis que formen el conjunt.

Que el visitant s’hi interessi, més enllà del consum que hi pugui fer, ja no és responsabilitat de Heatherwick; la pedra, el totxo característic de l’època, ni tan sols s’ha netejat, i conserva una pàtina d’història de la qual el visitant no ha de ser necessàriament conscient. L’arquitecte, però, ha tingut molt present quina era la seva responsabilitat i què volia aconseguir. Així ho explicava divendres passat, mentre recorria els nous espais amb l’ARA: “El meu interès era crear un lloc sorprenent. Les esglésies eren els llocs on la gent s’aplegava abans; les biblioteques, els centres socials. Però això era abans, esclar. Ara, en una època en què les botigues estan en general en decadència, perquè pots quedar-te al llit i treure’t un doctorat o comprar tot el que vulguis amb un clic, el més important per a mi és l’experiència humana. Estar acompanyat dels teus amics és un fet més valuós que mai. I, per fer-ho, no necessites sortir al carrer. Per tant, sortir a fora ha de tenir un valor afegit. Fa trenta anys, abans de la revolució digital, fer una còpia [d’un centre comercial] potser no importava. Ara sí”.

La deformació de les teulades

La teoria de Heatherwick és que calia “dotar de cor el conjunt”. Quin ha sigut el caràcter de la intervenció per crear aquest centre humà?

Els Coal Drops Yard són dues grans i rectangulars naus originalment de dos nivells, planta baixa i pis superior, amb una coberta de dos aiguavessos. El 1851 es va construir la primera. La segona és del 1860. Els nou anys que passen entre l’aixecament de l’una i de l’altra van condicionar-ne les diferències. D’entrada, ni tenen les mateixes dimensions de llargada ni són paral·leles. Es disposen sobre el pla com gairebé un parell de chopsticks mal agafats. A la boca nord, la distància entre els edificis és de 26 metres. A la sud, de 39. Les edificacions tampoc no són simètriques, fet que es percep en la diferent amplada de les voltes que els caracteritzen.

Les línies fèrries que connectaven Londres amb el nord del país entraven directament en el primer nivell dels edificis. Els trens anaven plens del carbó que dona nom al lloc -Coal Drops Yard es podria traduir pel lloc on es deixa caure el carbó - provinent de les mines de Yorkshire. Des dels mateixos vagons, a través d’unes trapes, el carbó es descarregava -queia- en els carros de cavalls que, posteriorment, el distribuïen per tot Londres i el deixaven en els dipòsits locals escampats per la ciutat a nivell del carrer.

Però aquesta funció original només es va mantenir durant 27 anys. Posteriorment van ser utilitzats com a magatzems i espais de petites indústries urbanes. A la dècada dels anys 80 estaven en bona mesura abandonats, amb excepcions ben destacables. Per exemple, el club Bagley’s, icona durant un quart de segle de la vida nocturna del Londres dels 80 i 90, on hi va haver des de desfilades de moda d’Alexander McQueen fins a concerts de grans noms de la música, com els Rolling Stones, Prince, Massive Attack i Grace Jones.

Quan Thomas Heatherwick va guanyar el concurs del projecte, entremig de les dues estructures victorianes hi havia encara un viaducte, que poc després va anar a terra: “No va ser fins que no el van demolir que ens vam adonar de la potencialitat de l’espai, condicionat també per l’evident manca de simetria entre els dos edificis”, recorda.

Com ha creat finalment el component humà esmentat abans? Amb el disseny d’un nivell superior. “Fer-ho -diu Heatherwick- introdueix un element que permet cosir els dos edificis i, simultàniament, projecta un espai central. Si haguéssim deixat les dues naus com línies rígides, unides per ponts, haurien estat mancades de cor. Hi hauria hagut una col·lisió entre la geometria nord-sud i la necessitat de connectar-los est-oest”.

El repte, doncs, era com unir harmònicament les dues naus. Thomas Heatherwick ho ha fet a partir de la flexibilització de les dues teulades, que ha deformat fins a convertir-les, gairebé, en una mena de llaços oberts. Les teules de les dues teulades es besen per la part més baixa i, vistes en direcció sud-nord, permeten imaginar el punt d’intersecció entre la nau del 1851 (vessant est) i la del 1860 (oest), que apunten en la direcció d’on sortia el carbó que els va donar raó de ser.

L’arquitecte destaca la polivalència dels Coal Drops Yard, amb unitats de negoci des dels quinze metres quadrats fins als 2.000. “Aquest ventall aporta una gran varietat d’experiències humanes diferents. El consum és una excusa per sortir al carrer. Si compres o no, a mi no m’importa gens”.

¿Però realment encaixa la visió humanista que planteja Thomas Heatherwick, i la seva vocació de guardià de l’herència victoriana, amb la dinàmica del mercat en un, al cap i a la fi, centre comercial més, que ha sigut impulsat per un promotor immobiliari britànic i un fons de pensions australià? Què en sap, el visitant del centre comercial Glòries, a Barcelona, de les lluites dels treballadors de la Hispano Olivetti? ¿I el dels Coal Drops Yard en deu saber res dels nens esclaus de la Revolució Industrial? ¿Són compatibles la memòria i el consum? ¿O la memòria és una excusa més per vendre consum?