A l Roast Club Cafe, al carrer València, hi fan un dels millors pastissos de pastanaga de Barcelona. També és conegut pel seu cafè: és un d’aquells locals que impregnen la rodalia d’olor de gra cremat. És petit, molt petit, amb prou feines hi caben 10 persones, però és el local favorit de la Nayat Cheikh, una dissenyadora d’aplis que porta roba indissimuladament urban. Sota la cadira hi ha deixat un skateboard, l’estri que l’ha portat a la ciutat i que explica la seva facilitat per fer piruetes ajudant-se del mobiliari urbà.

L’extraordinària història de la Nayat, però, comença 20 anys abans a Smara (Tindouf), al sud d’Algèria, el camp de refugiats on corria agafada de la mà de la seva germana bessona, la Sara, també skater i ara parisenca per una temporada, mentre estudia un màster. En aquest local minúscul ens farà la crònica d’un viatge ple de colors: del marró del camp de refugiats, al blau del cel de València. I d’allà al Roast Club, on la Nayat ha topat amb el millor cafè de tota aquesta aventura.

Les germanes Cheikh van néixer enmig d’un desert aparentment estèril per a la vida i que, 40 anys després, continua sent casa per a tres generacions de saharauis. Unes 150.000 persones han passat per aquests assentaments des de principis dels 70, quan, agonitzant el règim de Franco, el Marroc va voler apoderar-se del Sàhara Occidental, província espanyola des del 1958, després de la firma del Tractat d’Angra de Cintra. Finalment, el 1976, poc després de la Marxa Verda, aconseguiria el control de bona part del territori, acció que el regne acabaria de completar tres anys després, amb la retirada de Mauritània, estat que també reclamava una part del pastís.

A hores d’ara, els marroquins ocupen la meitat del país, que té una extensió de 266.000 km², i que és justament la part de la circumscripció que compta amb els extraordinaris recursos minerals del Sàhara Occidental: els fosfats i el ferro. Els dos territoris estan dividits per un mur que va fer construir el Marroc, format per 8 muralles defensives que superen els 2.700 quilòmetres de llargada i que estan envoltades de camps de mines antipersona. Tot i que les Nacions Unides preveuen una futura autoritat del Sàhara Occidental sota els auspicis de la mateixa organització, que és qui s’hauria d’ocupar de la celebració del referèndum d’autodeterminació, actualment el plebiscit no té data prevista ni res apunta que s’hagi de fer aviat. Ara com ara, és a la llista de territoris no autònoms.

Un camp ple d’amor

“Molta gent em pregunta sobre com era el camp de refugiats on vaig néixer, sobre la gran duresa que devia viure creixent allà. Doncs sento no complir amb les expectatives, però no el recordo com un lloc difícil. El que puc assegurar-te és que vam tenir molt d’amor al nostre voltant, en la nostra família i amb la gent amb qui convivíem. Mira, segur que teníem poques comoditats, però amb el que tenia em sentia la nena més rica del món”. A la Nayat Cheikh no li falla la memòria general sobre com va ser la seva infantesa a l’assentament algerià. Hi pensa i somriu: “Sempre em ve al cap el color d’aquell lloc -diu-, el marró que era a tot arreu”. Un marró de sorra, esclar, i de les cases del camp, que eren fetes amb tova, quan no et tocava fer vida en una gran tenda de campanya, una haima.

Per als que han tingut els privilegis comuns de l’Europa occidental, és complicat d’imaginar com és el dia a dia en un camp de refugiats. Un territori llunyà, de quilòmetres físics i pensament, que la Nayat prova de desmitificar: la clau és intentar portar una vida com més normalitzada millor. “És evident que estàs vivint en un moment i un lloc d’excepció -explica-. T’han expulsat de casa teva i això no és el més habitual, no pots deixar que el dia a dia et faci pensar el contrari. Però ¿què has de fer? Doncs el mateix que qualsevol altre nen del món. Jo anava a una escola, igual que hauria fet aquí; es deia València, que paradoxalment és la ciutat on aniria a viure després”.

No és casualitat trobar noms que ens són familiars als camps saharauis: la petjada espanyola entre els autòctons és enorme i encara avui recorden que van ser la província 28 de l’Estat. Tot i això, el 2019 Espanya no és un indret gaire ben vist entre la població local: “Si el meu poble no pot celebrar un referèndum d’autodeterminació, com es va acordar l’any 1991, és per culpa de, entre altres països com els Estats Units i França, Espanya, que s’encarrega de bloquejar-lo a les Nacions Unides pels seus pactes amb el rei MohamedVI”, denuncia Cheikh, que assegura que en cas que el plebiscit se celebri algun dia, el Marroc hi tindrà “moltíssims colons assentats”. “Fa dècades que van portant més i més gent perquè, arribat el moment, siguin més que els saharauis en la votació”.

Després de tants anys esperant el sufragi sobiranista, la gent ja ha perdut tota esperança. La Nayat, que ha tornat en diverses ocasions al camp on va néixer, descriu el cansament reflectit en els ulls de la gent. “Fa massa temps que esperen; el meu camp fa 45 anys que existeix i els habitants han perdut tota esperança d’una sortida pactada”. Quina és la solució? “La sensació entre la població és que no hi ha cap altra sortida que la guerra, encara que tinguin totes les de perdre”.

El cel de València

Si les germanes Cheikh poden tornar, tant a Algèria com a la part lliure del Sàhara Occidental, on viu la seva àvia, és perquè un dia van poder marxar-ne. Va ser gràcies a la insistència del seu pare, que va reunir prou diners per marxar del camp, primer ell i després tota la seva família. El fet que alguns dels antics habitants del camp hagin pogut viatjar a Europa a treballar ha millorat les condicions de vida a Smara: les temperatures continuen sent extremes, però com que ja hi han passat dues generacions, n’hi ha una bona part que han pogut marxar i que envien diners als que s’hi han quedat. Malauradament, els que no en tenen ho passen malament, però el poble saharaui té fama de tenir un gran sentiment de comunitat i intenten ajudar-se entre les famílies més desfavorides.

Tornant a la història de les nostres protagonistes, tot va canviar quan el progenitor dels Cheikh va poder reunir, en un any, prou diners per treure la seva família del camp de refugiats: “Va marxar a València sense absolutament res, però li va anar prou bé”, recorda la Nayat. Però sortir de Tindouf no era tan fàcil com anar a l’aeroport més proper i agafar un avió. Les dues bessones i l’altre germà de la família tenien passaport algerià en qualitat de refugiats, un paper que no et dona els mateixos drets que a un algerià corrent i que dificultava la seva sortida del país. L’opció va ser marxar per carretera fins a Mauritània i, un cop allà, comprar un visat al mercat negre. La seva següent destinació, amb una escala prèvia a les Canàries, seria València.

“La meva arribada la recordo blava, com el seu cel, i també per ser la primera vegada que veia edificis”. La Nayat recorda que va passar-se tot el viatge al taxi, un cop aterrats a Manises, sense parar de mirar per la finestra: “Imagina’t com li queda el cap a un nen del desert que arriba a una ciutat europea amb 6 anys”, recorda la jove saharaui, que per primera vegada en la seva vida sentiria algú parlant en un idioma que no era el seu. “Mai m’havia plantejat que poguessin existir altres llengües”, somriu la Nayat. La sort que van tenir les germanes Cheikh va ser que, sent nenes petites, eren autèntiques “esponges de coneixement” i no els va costar gens adaptar-se: “Quan vaig anar a l’escola no sabia res de castellà, ni de valencià. El primer que vaig fer va ser escriure el meu nom a la pissarra, que, de fet, era l’únic que sabia llavors. Recordo que la meva professora va avisar a tots els que hi havia per allà, perquè estava escrit en àrab i quedava ben bonic”.

A València les bessones han crescut sentint-se una mica de tot arreu però sense renunciar a la seva condició 100% àrab: “Soc una persona que intenta endur-se el millor de totes les cultures, i l’àrab és increïble. Aprenc de la generositat i del seu sentiment col·lectiu cada dia que passa. Estic molt orgullosa dels valors que m’han donat”, diu la Nayat, que vol lluny els fanàtics, que propugnen tot el contrari del que a ella li han ensenyat els seus pares. “Són gent que només es representa a ella mateixa i que no estan bé del cap”, explica.

Entre els carrers de la capital del Túria, la Nayat va conèixer un esport que mai hauria pogut practicar a Smara. Un esport que començaria amb un videojoc i que l’acabaria portant a Barcelona. Un esport que li canviaria la vida.

Una vida entre rodes

“No coneixia absolutament res de l’skateboard, de fet vaig descobrir-lo gràcies a un videojoc”. Toni Hawk Pro Skate r, així es deia el joc que va obrir el nou món a les germanes Cheikh, que ni sospitaven que aquell esport fos real. Podia ser una ficció, però la mentalitat de la Nayat va canviar quan va veure una parella de patinadors a València. Llavors ja tenia el videojoc pràcticament ratllat de tant jugar-hi, només calia atrevir-se a començar a practicar. “Al principi anava sola davant de casa a veure si em sortien els ollies -salts-, però realment vaig iniciar-m’hi quan vaig conèixer una noia que també patinava. Totes dues vam moure’ns per València i vam entrar en la comunitat de la ciutat. Al cap de sis mesos també va començar la Sara”, recorda la noia saharaui sobre els seus inicis amb el monopatí.

Amb l’estrena del nou segle, la popular marca de vambes estatunidenca éS va publicar un vídeo, anomenat Menikmati, en què es veia el seu equip de skaters professionals patinant per llocs assolellats i que mai ningú havia vist abans. Spots perfectes, que diuen en l’argot. Aquest indret era Barcelona, que a partir de l’any 2000 va agafar el relleu de San Francisco com a Meca mundial d’aquest esport urbà. Tots els patinadors del món volien provar els seus trucs als espais barcelonins més famosos: plaça Universitat, les Tres Xemeneies del Paral·lel, plaça dels Països Catalans, a Sants i, esclar, l’esplanada de davant del Macba, que encara avui és la plaça més coneguda -i concorreguda- d’aquesta disciplina a escala planetària: “Barcelona és el Hollywood de l’ skate. Per a mi venir aquí a viure era un somni, ja que, amb el clima que hi ha, pots patinar tot l’any”, explica la Nayat. I, dit i fet, va aprofitar unes pràctiques de feina per venir a viure aquí. De nou, la seva germana Sara l’acompanyaria pocs mesos després.

A Barcelona les germanes Cheik s’han fet un nom a la comunitat patinadora. Són dues de les noies més reconeixibles de l’escena de la ciutat, un moviment que cada cop hi entén menys de diferències de gènere. Tot i ser un esport de clara majoria masculina, l’skateboard és “molt inclusiu”, explica la Nayat: “Som com una microsocietat en l’àmbit mundial. I això no ho té cap altra disciplina esportiva, perquè jo puc viatjar on sigui, que sé que em trobaré algú que patini i possiblement ens farem amics”. Reconeix que no pot parlar per totes les noies, però ella mai ha patit “ni una sola mala mirada” per part d’homes patinadors, és ben bé al contrari: des que va començar molts nois l’han ajudat i animat perquè mai ho deixés. La indústria també sembla haver-se espavilat en aquest sentit, i per fi ha començat a incloure noies als equips professionals de les marques més conegudes, un fet molt important per a Cheik: “Veure que hi ha noies que estan tan valorades com els nois t’ajuda a pensar que tu també pots fer-ho. Són un mirall per a les noies que veuen aquestes professionals i que volen patinar com elles”.

La Nayat s’acaba el cafè per anar a treballar. En cap moment ha impregnat d’èpica la seva història: la noia que va néixer en un camp de refugiats i que ha acabat fent skate a Barcelona. L’enunciat sembla el d’una novel·la mil·lennial. No li interessen les epopeies perquè ella ho ha viscut amb normalitat i amor, cap a la seva família, els seus amics i un estri de dos eixos i quatre rodes que simbolitza tot el que ella s’estima: “¿Saps què és el que més m’agrada de patinar? Doncs patinar”. La pregunta la respon ella mateixa mentre els dits li acaronen la planxa, de fusta, i suma una nova tonalitat marró a un meravellós relat.