Hi ha un passatge a bastament citat de Les mots et les choses en què Michel Foucault anuncia en to oracular la contingència d’una de les categories centrals de la subjectivitat moderna i en profetitza l’oblit: “L’home és una invenció la data recent de la qual mostra clarament l’arqueologia del nostre pensament. I potser també el seu final proper. Si aquestes disposicions desapareguessin tal com van aparèixer, si -per qualsevol esdeveniment la possibilitat del qual podem com a molt pressentir, però la forma i la promesa del qual no coneixem bé per ara- oscil·lessin, com els fonaments del pensament clàssic a finals del segle XVIII, llavors es podria apostar que l’home s’esborraria, com una cara de sorra als límits del mar”. Hi ha almenys un aspecte en què el diagnòstic de Foucault és precís (si bé és cert que ho és en part a causa de la seva pròpia influència): un dels eixos ideològics de l’humanisme ha esdevingut profundament problemàtic. El progrés ja no és l’únic mite històric que mou l’acció política: des del Pròxim Orient fins als Estats Units, passant per Rússia o França, conviu -si no ha desaparegut- amb vigorosos relats de retrocés, nostàlgia i catàstrofe.

Un destí compartit

Les narratives de progrés han constituït un element essencial de l’autocomprensió col·lectiva a Occident. Durant almenys dos segles, els conservadors s’han sabut ubicats en un espai històric (tot i que no sempre social) marginal, apartats dels corrents principals de la modernitat. La creença en el progrés no consisteix en la mera confiança en la perfectibilitat de l’ésser humà i, per això, els esforços dels esperançòlegs c ontemporanis, com Matt Ridley, resulten un pèl puerils. Més aviat implica una determinada comprensió de la historicitat, de l’articulació i el sentit dels fets que ens són comuns. La idea de progrés ens fa entendre la història mateixa com el desplegament gradual dels atributs més propis de l’ésser humà: el coneixement, la racionalitat política, la virtut moral, l’augment de la capacitat productiva o l’excel·lència cultural (la capacitat per fer-nos pessigolles o l’afició a la tortura ritual, també trets molt distintius de l’espècie humana, han quedat tradicionalment fora d’aquesta mena de catàlegs). Quan assumim els relats de progrés ens adscrivim a una manera de veure’ns a nosaltres mateixos en què la idea que la humanitat té un destí compartit acompleix un paper molt important.

És veritat que la majoria ens hem tornat molt pudorosos a l’hora d’utilitzar aquesta mena de terminologia escatològica i gairebé tothom detecta zones d’ombra en aquest relat teleològic, però el cert és que altres maneres d’entendre el decurs històric ens resulten exòtiques. Com en alguna ocasió va explicar Quintín Racionero a partir d’una intuïció nietzschiana, en la historiografia clàssica grega encara era habitual una comprensió de la història en què es donava per fet que existien diverses possibilitats d’organització dels fets explicats. L’articulació d’una narració històrica depenia del criteri de l’investigador i el seu eix, el seu telos, podia ser moral, polític, estètic... Això no vol dir que la història es considerés arbitrària o aliena a la verificació empírica, sinó que no hi havia una única perspectiva que reconciliés amb coherència la totalitat de cròniques possibles. Per aquest motiu, els mateixos fets es podien considerar com un avanç des d’una certa perspectiva, però com un retrocés o un estancament indiferent en un altre sentit.

Creure en el progrés, en canvi, és entendre que el sentit de la història està d’alguna manera inscrit en els mateixos fets. És a dir, que hi ha esdeveniments rellevants per ells mateixos i d’altres d’insignificants, que hi ha successos, com solem dir, “històrics” que se sostreuen del continu caòtic d’accions humanes i es van sedimentant amb coherència en estrats ordenats. Encara avui ens resistim ocasionalment a aquesta organització de la història essencialment teològica -qui, si no Déu o algun dels seus reflexos racionalistes, pot fonamentar aquest horitzó històric finalista- sobretot en l’àmbit estètic (com, per cert, va assenyalar Marx en el seu moment). Molts aficionats al jazz o al rock’n’roll clàssic consideren que la música popular contemporània va assolir el seu zenit fa decennis i, des de llavors, només ha decaigut. En canvi, en el terreny tecnològic, polític, productiu o jurídic, aquesta mena de raonaments sonen extravagants, atès que donem per descomptat -tot sovint erròniament- que el més recent és el més avançat. Gairebé ningú no planteja que la història del transport va assolir el seu punt culminant al segle XIX amb la invenció simultània del tren i la bicicleta. O que la connectivitat personal no ha millorat tant des de mitjans del segle XIX, quan, com recordava l’historiador de l’arquitectura Joseph Rykwert, el servei de correus britànic va assolir un grau d’eficàcia tal -disposava de quinze repartiments diaris- que podies escriure a algú al matí per convidar-lo a sopar. O que les estratègies de criança d’algunes societats arcaiques són, almenys en certs aspectes, molt superiors a les de la família nuclear moderna occidental, com ha suggerit Jared Diamond.

Un dels efectes més acusats de la direccionalitat de la història és la seva dimensió conciliatòria, en el sentit que permet interpretar els esdeveniments manifestament perjudicials -guerres, barbàrie, subordinació o superstició- com el preu que cal pagar per l’avanç de la història. La negativitat forma part del camí que ha de recórrer la humanitat en el seu autodesplegament històric, perquè el que des del nostre punt de vista particular i temporalment limitat són catàstrofes, des de la perspectiva més àmplia que proporciona trobar-se al final del recorregut són passos dolorosos d’un increment en la racionalitat, la justícia o la bellesa. Així doncs, els inicis del capitalisme van ser bruts i injustos, però constitueixen una etapa necessària de l’increment productiu que ha millorat dràsticament la situació material de milions de persones gràcies a l’economia de mercat i potser -com s’interpreta des de l’altre extrem de l’espectre ideològic però no filosòfic- ha establert els fonaments per a l’aparició d’una societat postcapitalista igualitària i cooperativa.

A més, i aquest és el punt que va remarcar Foucault, aquesta comprensió progressiva de la història pressuposa un subjecte universal. Perquè hi hagi progrés algú ha de progressar. I aquest algú no poden ser els subjectes empírics, les persones de carn i ossos, a les qual unes vegades els va millor i moltes altres pitjor. Però tampoc no pot ser un subjecte completament abstracte: s’ha d’encarnar en certes manifestacions polítiques, socials i culturals que finalment es demostraran particularment rellevants. El progrés passava per la Bastilla el 1789 com, presumiblement, avui dia passa per Silicon Valley. Aquesta dimensió encarnada del progrés és la que, des de les acaballes del segle XIX, va portar cada vegada més autors a alertar del seu component legitimador, que serveix per justificar el domini i la conquesta. Permet a les classes dominants defensar que no actuen en benefici dels seus interessos particulars sinó en nom de l’avanç de la civilització universal. No és casual que aquestes crítiques -els precedents de les quals es poden trobar en els crítics conservadors de la Revolució Francesa, com Edmund Burke- s’accentuessin precisament en el moment de l’expansió colonial capitalista. Des de llavors, els crítics del progrés antiimperialistes han subratllat reiteradament fins a quin punt resulta curiós que la raó universal triï com a caixa de ressonància amb tanta regularitat els homes, blancs, burgesos, adults, protestants, heterosexuals, occidentals i tan rarament qualsevol altre grup social.

El progrés i el mercat global

Aquestes crítiques filosòfiques de la teleologia històrica -amb fites destacades en l’obra de Walter Benjamin-, que es van radicalitzar en el període d’entreguerres, només van tenir un impacte limitat en el sentit comú, que va seguir estant marcat, penso, per una notable confiança en el progrés com a ideal normatiu, especialment gràcies al període d’extrema acceleració econòmica i productiva posterior a la Segona Guerra Mundial. Per tant, potser no és casual que la dramàtica reactivació de la crítica de la idea de progrés que anunciava Foucault i que el postestructuralisme va escometre amb entusiasme, sigui contemporània de la fi del contracte social que fonamentava l’estat del benestar i la victòria global del capital sobre el treball als anys vuitanta del segle XX. L’esforç de filòsofs com Jean-François Lyotard es va adreçar en aquesta època a plantejar que la desfonamentació de la idea de progrés era una tasca intel·lectual urgent que, tanmateix, no comportava necessàriament una pèrdua o un ocàs històric, ja que els ideals de fluïdesa, multiplicitat i fragmentació podien substituir amb escreix les velles aspiracions il·lustrades de contribuir al destí emancipat de l’espècie humana. La condició de possibilitat era l’eliminació de barreres a la lliure expressió de les formes de vida.

Als filòsofs els encanta pensar que són immunes a la influència del context històric -al capdavall, bona part dels seus esforços estan dedicats a aclarir críticament el seu propi context històric-, però sembla raonable suposar que hi ha una forta retroalimentació entre la crítica multiculturalista dels metarelats legitimadors i el procés de mercantilització global que va impulsar la restauració neoliberal. No pas en el sentit que els pensadors postmoderns defensessin el lliure mercat (molts no ho feien en absolut), sinó perquè aquestes crítiques antiteleològiques tendien a amagar que la idea de progrés continuava operant amb força com a ideal normatiu pel cap baix en dos àmbits. D’una banda, en el terreny econòmic, on es va imposar una ortodòxia que avaluava el creixement econòmic exclusivament en termes d’augment de la productivitat, malgrat que, almenys des dels anys cinquanta, existien importants corrents heterodoxos que alertaven de la necessitat de tenir en compte dimensions com el treball reproductiu o els límits mediambientals a l’activitat humana. De l’altra, en el camp de les tecnologies de la comunicació, que van ser presentades com a mediadores tècniques de la fragmentació històrica, les quals, a més, oferien un simulacre de l’antiga direccionalitat basat en la innovació creixent. Dit d’una altra manera, la renegació filosòfica de la idea de progrés va regalar el concepte als que defensaven que l’extensió global del mercat era l’escenari històric definitiu, en cert sentit, el final de la història.

L’absorció econòmico-tecnològica de la idea de progrés a finals del segle XX és interessant perquè ens obliga a recordar el seu fort arrelament en les condicions materials de la modernitat. El progrés ha sigut, per dir-ho així, incrustat en el mode de producció capitalista, no ha sigut un simple afegitó ideològic, com de vegades es desprèn d’algunes crítiques antihistoricistes, o una secularització de la concepció agustiniana de la història. Com escrivia Marshall Berman, la modernitat és l’estrany període en què adrecem la nostra mirada al mercat no només per resoldre assumptes comercials, sinó també per trobar resposta a qüestions metafísiques relacionades amb el que considerem honorable, valuós o fins i tot real. El capitalisme és, en primer lloc, un espai històric de normalització de la inestabilitat, de revolució permanent que, tanmateix, ha de ser compatible amb les necessitats de reproducció ampliada del capital.

Schumpeter va saber captar molt bé aquest engranatge del finalisme històric modern amb els mecanismes fonamentals de l’economia política del capitalisme. De fet, el concepte de destrucció creativa sembla una descripció particularment aguda de la manera com encarem el futur en un món postil·lustrat en què hem entregat l’ideal de progrés al mercat i la tecnologia digital. Per a Schumpeter, el capitalisme és un mecanisme social autorenovador basat en la mentalitat de l’emprenedor, que assegura no només la dinamicitat del sistema sinó que aquesta activitat tindrà un resultat profitós gràcies a la recerca dels processos amb més valor afegit. I, poc sorprenentment, la influència dels discursos schumpeterians s’ha incrementat molt després del declivi de les narracions morals, polítiques i culturals de progrés. En particular, la faula del destructor creatiu s’ha interioritzat, ha colonitzat la subjectivitat contemporània.

La contracció tecnològica del progrés

El 1999 PlayStation va llançar un anunci dirigit per Chris Cunningham en què, en un enregistrament d’aparença casolana, es veia una noia jove amb aspecte de cíborg que declarava el següent: “Deixa’m que et digui el que em molesta del progrés humà. Jo no he sigut mai aquest humà en particular. I tu? L’home va anar a la Lluna. Jo ni tan sols sé on és Grimsby. Oblida’t del progrés per delegació. Aterra a la teva pròpia Lluna. Ja no es tracta del que ells aconsegueixen en nom teu per allà fora, sinó del que podem experimentar, aquí, al nostre propi temps [es toca el cap]. I d’això se’n diu riquesa mental”.

En les dues últimes dècades la publicitat s’ha especialitzat en aquesta mena de crides a una revolució silenciosa en l’àmbit de la subjectivitat, a una riquesa autoexpressiva que contrasta amb la precarietat vital quotidiana d’una gran part de la població occidental. Ja no es dissimula o s’endolceix la misèria. Al contrari: la vida malmesa real serveix per destacar les possibilitats emancipadores del món virtual. Es tracta d’una caricatura d’una àmplia onada ideològica que aspira a superar la contradicció entre els discursos laborals marcats per la responsabilitat i l’ascetisme d’origen calvinista i l’hedonisme consumista a través de la individualització i la subjectivació dels projectes d’emancipació. La teva feina és una merda i formar una família una utopia, no tens un projecte de futur, però res d’això no importa perquè a canvi tens l’oportunitat de viure moltes vides gràcies a un mercat de treball flexible. L’exaltació de la tecnologia digital i les xarxes socials acompleix un paper essencial en aquesta estratègia, atès que permet que aquesta dinàmica de subjectivació fluida de l’avanç històric es materialitzi.

La gran crisi capitalista del 2008 ha deslegitimat profundament l’aspiració liberal d’aconseguir que les relacions mercantils globals es convertissin en l’escenari definitiu del progrés històric. Avui la pretensió d’una restauració de la lex mercatoria és senzillament ciència-ficció: s’enfronta no només a límits interns infranquejables relacionats amb el descens de la taxa de guany sinó, sobretot, a barreres externes, materials, a la impossibilitat mediambiental d’un creixement econòmic infinit. Això ha deixat la tecnologia digital com a única garant de les esperances de progrés. El solucionisme tecnològic ha esdevingut una paròdia de la càrrega de l’home blanc. Per això les tecnologies de la comunicació -en les seves expressions més epidèrmiques i infantils, a més- han anat adquirint un paper medul·lar en la manera com les nostres societats es perceben a elles mateixes. L’espai digital és crucial en l’autocomprensió no només de com som, sinó sobretot de com podem, volem i hem d’arribar a ser. Veiem la tecnologia digital com l’última reserva de dinamisme històric -com testifiquen els continus llançaments de dispositius d’una sofisticació creixent- capaç d’encomanar la seva energia a un món encallat o en retrocés. La tecnologia digital és la solució, se’ns diu des d’un ventall de forces polítiques sorprenentment ampli, per als problemes de l’economia, l’educació, la cultura, la política, la feina o les relacions personals.

Aquesta centralitat de la tecnologia com a únic horitzó de futur compartit és suïcida. Per començar, perquè bloqueja sistemàticament la recerca d’eines d’intervenció política. Per exemple, les grans dificultats que tenim per afrontar el col·lapse socioambiental en què fa temps que ens hem endinsat no només tenen a veure amb els sacrificis personals i col·lectius que requereix tal cosa i que no semblem disposats a assumir. És que se’ns diu, i nosaltres ens creiem de bon grat, que la tecnologia serà capaç de resoldre els nostres problemes abans que sigui massa tard, que l’economia del coneixement, les energies renovables i la geoenginyeria ens evitaran haver-nos de fer responsables d’un futur apocalíptic.

Sobretot, dipositar en aquestes fantasies tecnològiques tota la nostra capacitat per construir un futur compartit lliura tot el camp de batalla polític als moviments reaccionaris. La complexa concatenació de crisis econòmiques, polítiques i socioambientals i l’absència d’una narrativa de progrés conciliadora que ens ajudi a suportar-les han portat molta gent a la convicció resignada que vivim una gran regressió civilitzatòria.

El desafiament reaccionari

La contracció tecnoeconòmica de la idea de progrés durant el neoliberalisme explica, almenys en part, per què la crisi del model d’acumulació capitalista dels anys setanta està donant lloc a grans moviments de reacció política, que algunes vegades són neocomunitaristes i d’altres freguen el pur nihilisme. L’afable desinterès postmodern per les dimensions materials de la política -el que alguns autors van anomenar l’aparició de “societats postmaterialistes”- ha deixat pas a una brutal crisi de legitimitat de les democràcies occidentals que està suscitant reaccions violentes arreu del món. La raó, per descomptat, és que les nostres societats no han sigut mai postmaterialistes. Els interessos econòmics no han deixat mai de marcar fins a l’arrel l’agenda política hegemònica, però durant trenta anys només un bàndol ha participat activament en la guerra de classes: les elits. Els reaccionaris estan aconseguint explotar el retorn d’àmplies majories socials a aquest camp de batalla.

La capacitat de suggestió dels moviments reaccionaris no té a veure només amb una reivindicació mil·lenarista d’una edat daurada que ja ha passat, d’un desviament crucial que ens vam saltar en el decurs de la història. De fet, sovint posen de manifest el que hem perdut realment amb la buidada de la idea de progrés. En una lúcida exposició del seu propi projecte reactiu, Christopher Lasch assenyala que l’ordre de la feina, l’amor i la família oferia tradicionalment un consol davant els terrors de l’existència, que sembla defugir-nos cada vegada més en les societats líquides: “L’amor i el treball ens capaciten per explorar un petit racó de l’Univers i arribar a acceptar-lo tal com és. Però la nostra societat actual tendeix a devaluar aquests petits consols o bé a esperar-ne massa. Els nostres criteris del que és treball creatiu i amb sentit són massa exaltats per poder sobreviure al desengany. El nostre ideal de veritable enamorament diposita en les relacions íntimes una càrrega que és impossible de suportar. Exigim massa de la vida, i massa poc de nosaltres mateixos”.

És segurament una descripció enganyosa de la realitat de l’explotació laboral i les relacions familiars patriarcals. Però ajuda a entendre com a les entranyes de les narratives de progrés reeixides sempre ha existit una convergència subtil entre una narrativa de laboriositat i esforç individual dirigida a l’avanç personal i alguna mena de mecanisme d’integració col·lectiva d’aquestes vides lliurades al futur en un marc més ampli (en el cas del fordisme, una economia en forta expansió). Si els projectes reaccionaris contemporanis estan explorant amb una habilitat enorme el rebuig d’una promesa transcendent d’un destí humà comú d’emancipació, no és només pel desvetllament d’emocions primàries com l’odi i la por, sinó perquè les promeses de progrés es fonamentaven en projectes de vida -tant limitats i alienants com es vulgui- que en el capitalisme postmodern semblen completament fora de lloc, són inintel·ligibles.

Els partidaris de Le Pen o Trump no són hooligans embogits assedegats de sang, sinó nàufrags d’un futur enfonsat. En un llibre recent, Mark Lilla assenyalava amb molta agudesa que caldria no confondre els reaccionaris amb els conservadors. Els reaccionaris experimenten amb tanta intensitat el dinamisme de la història com els revolucionaris, però la seva força motriu no és l’esperança sinó la nostàlgia. La reacció contemporània no és el cop de mà al fre d’emergència del tren de la història de què parlava Walter Benjamin. S’assembla més a conduir desbocats per una autopista en la mateixa direcció que la resta dels cotxes, però anant marxa enrere. I, per primera vegada en la història de la modernitat, no tenim un projecte il·lustrat compartit per oposar a aquesta recerca de sentit col·lectiu en la regressió accelerada, sinó només un munt d’anuncis de Mediamarkt que hem confós amb el progrés humà.