Catedràtic de química de la UBLA MARATÓ DE TV3 ES DEDICA aquest any a la diabetis i altres trastorns metabòlics. La diabetis de tipus 2 és un exemple de malaltia en què com més en saps més llibertat tens. Les concepcions populars sobre nutrició afirmen coses com ara “carn fa carn i vi fa sang” i “de lo que se come se cría ”. L’aplicació d’aquests principis a la diabetis seria: “Si menjo sucre, em pujarà el sucre a la sang”. Erroni i cert alhora: no és el mateix la sacarosa -el sucre dels pastissos- que la glucosa -el sucre que es mesura a la sang-. Tots dos són sucres, però són molècules diferents. Però és globalment cert que com més sacarosa mengis més concentració de glucosa a la sang tindràs. El consell terapèutic és, molt sovint, una dieta rigorosa, monòtona i sense cap escapatòria lúdica. Però és senzill millorar la qualitat del model que tenim d’aquesta malaltia i millorar així la capacitat del pacient per ajudar-se. Tots els hidrats de carboni metabolitzables, com farines, fècules, sucres o midons, es descomponen i al final donen glucosa, però les velocitats amb què ho fan són diferents. D’altra banda, la glucosa de la sang es consumeix amb l’exercici. Per tant, per a un diabètic és millor menjar hidrats de carboni d’absorció lenta que sucre dels pastissos. Amb una combinació adequada d’ingesta i exercici, en molts casos es podrà mantenir el nivell de glucosa en sang en valors acceptables, evitant així pics i baixades, ambdós perillosos. Aquest model és molt més complex que el dels refranys populars citats, i és un clar exemple que més coneixement et dóna més llibertat: pots programar-te la quantitat i el tipus d’ingesta en funció de l’activitat, i viceversa. Òbviament, els models mèdics són molt més sofisticats, amb cicles bioquímics i terminologia especialitzada, però per a la gestió quotidiana de la malaltia no cal arribar-hi. Quan un pacient comprèn, al seu nivell, les bases de la malaltia que té i el perquè del tractament que se li proposa, pot gestionar millor la seva vida, es compromet en la seva salut i això li permet seguir uns hàbits saludables. Això és especialment important en síndromes com la diabetis, que en molts pacients no provoquen dolors ni símptomes aparents i en la qual les rutines poden semblar una mica inútils.