REPORTATGE

Diari d’una excavació: buscant mamuts a tarragona

El divulgador científic Toni Pou va passar una setmana a principis de setembre com a voluntari excavant al jaciment prehistòric del barranc de la Boella, al camp de Tarragona, on des de fa deu anys investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social busquen restes de la fauna, des de mamuts fins a hienes gegants, que hi va viure fa quasi un milió d’anys. En va fer un diari de camp.

Diari d’una excavació: buscant mamuts a tarragona / Tjerk van der Meulen

5 de setembre

El punt de trobada és un descampat encaixonat entre una autopista, una vinya i una riera. Hi arribo uns minuts abans de les nou. Ja fa calor. Només hi ha un altre cotxe. Mentre espero, engego la ràdio. Un cop més, Miquel Iceta esquiva amb la seva cintura habitual les preguntes de Mònica Terribas. Parlen de peix. Terribas etziba que si és pobre vendre el teu peix argumentant que el de les altres parades és menys fresc. Sobretot si l’altre vol menjar carn, amolla Iceta. Dubto de si es tracta d’una de les millors imatges que he sentit últimament per descriure l’empantanegament de la política catalana o una banalització més d’una situació complexa.

Fer surf sobre les onades de la història

Mentre Terribas i Iceta segueixen amb l’esgrima, van arribant cotxes al descampat. Baixem dels vehicles i ens anem presentant. De moment, només noms i, sobretot, si és la nostra primera vegada. El brogit d’un motor revolucionat interromp de sobte la ronda de presentacions. Una furgoneta arriba al cim del pendent que hi ha abans del descampat i, a mesura que s’apropa, es distingeix un so de guitarres distorsionades i accelerades amb el contrapunt sec d’una bateria que recorda l’ skate punk californià de bandes com NOFX o The Offspring. El conductor, cabells rossos i arrissats, ulleres de sol, segueix el ritme de la música amb el cap. Tot i que la furgoneta no és una Volkswagen Califòrnia -això ja seria massa-, la irrupció desprèn l’alegria d’una excursió de surf. No som a la platja de Malibú, però, sinó en un descampat al camp de Tarragona. Els passatgers de la furgoneta no es disposen a lliscar sobre les onades més sedoses del Pacífic sinó a regirar els sediments d’una riera a la recerca de fragments de pedres i ossos oblidats des de fa centenars de milers d’anys.

Avui comença una nova campanya d’excavació al jaciment del barranc de la Boella. Fa deu anys, un grup d’investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) va fer en aquest barranc el que en el món de l’arqueologia i la paleontologia es coneix com a sondatges, una sèrie d’excavacions de poca superfície i certa profunditat que serveixen per valorar l’interès d’un jaciment. Com que hi van trobar material valuós, van decidir protegir-lo i excavar-hi.

Un cop fetes totes les presentacions, resseguim la vinya i baixem fins al barranc, on hi ha una zona tancada amb una reixa i coberta amb una gran teulada metàl·lica que sobresurt de l’extrem superior del barranc. Som a l’emplaçament conegut com a Cala 2, una de les tres zones d’excavació del jaciment. Palmira Saladié, experta en fauna, i Josep Vallverdú, expert en geologia, els investigadors de l’IPHES que dirigeixen l’excavació, ens expliquen què hem de fer. Som una trentena de persones, totes elles vinculades d’alguna manera a l’estudi o a la recerca. Hi ha estudiants de grau, de màster i de doctorat, així com investigadors postdoctorals. Aquesta excavació té una vessant educativa òbvia. Els estudiants agafen experiència de camp i aprenen les tècniques d’excavació mentre treballen en un jaciment real on es fan descobriments rellevants.

Nyicris de ciutat

Els primers dies de qualsevol campanya són durs, m’expliquen alguns dels participants. Tot i la coberta metàl·lica, les pluges han arrossegat sorra que ha cobert la zona d’excavació. Cal treure, doncs, tots aquests sediments per recuperar l’estat del jaciment. Es tracta d’una feina senzilla: estovar la terra acumulada a cops de pic i xapo, omplir cabassos i carretons a còpia de palades, transportar-los i buidar-los fora de la zona tancada.

Als qui tenim una feina que consisteix en passar gran part del temps davant d’un ordinador, la perspectiva de treballar amb el cos sempre ens excita. Començo amb vigor, doncs, alternant el pic, la pala i el xapo. Començo a suar, i el fet de trobar-me a l’aire lliure fent activitat física sense pensar en res més que no sigui picar a terra i recollir argila esmicolada amb una pala em produeix una inesperada sensació d’assossec.

Al cap de mitja hora, la suor em regalima pel front i la barbeta, i tinc el coll ple de pols. Les ulleres m’han caigut a terra unes quantes vegades i em comencen a fer mal les mans. Paro per descansar i beure una mica d’aigua. Em miro les mans i descobreixo que se m’hi han fet butllofes. Mentre faig un glop d’aigua, amb una combinació desigual d’enveja i incomprensió, recordo un vídeo del comte Lev Nikolàievitx Tolstoi amb prop de vuitanta anys en què talla un tronc de més d’un pam de gruix amb una destral a un ritme vertiginós. Però més que el ritme, el que recordo d’aquell vídeo és un estil lleuger i fluid, com si aconseguís que cadascun dels seus músculs contribuís d’una manera harmònica a aquell moviment que en un altre individu seria violent i encarcarat, però que en el seu cos d’ancià era gràcil i precís com les giragonses d’una ballarina. Feia ben bé l’efecte que l’autor de Guerra i pau podia mantenir aquell exercici durant totes les guerres napoleòniques. Els nyicris de ciutat no ens podem fer la idea del que devia ser treballar al camp o en una mina.

6 de setembre

El segon dia d’excavació ens dividim en dos grups. Un començarà a excavar a la zona que vam netejar ahir i l’altre condicionarà la Cala 1, a la banda oposada del barranc, vora les oliveres. Es presenta un nou dia de pic i pala. Ahir, mentre retiràvem la sorra de la Cala 2, vam trobar un os de cérvol de la llargada d’un dit. Tot i que a mi em sembli una meravella, no és una peça gaire interessant. Ja se sabia que fa 800.000 anys hi havien viscut cérvols a la zona, i el fòssil no fa més que confirmar-ho. Una zona, per cert, que no tenia res a veure amb l’actual. En aquella època, el Francolí formava un delta en què abundaven els corrents d’aigua, els aiguamolls i les basses. Tal com s’ha vist a partir dels fòssils que s’han trobat al barranc de la Boella els últims anys, se sap que hi vivien grans herbívors, com una espècie de rinoceront ( Stephanorhinus hundsheimensis ), cérvols, cavalls, bisons, senglars, una espècie de mamut ( Mammuthus meridionalis ) i un ancestre de l’hipopòtam actual ( Hippopotamus antiquus ), però dues vegades més voluminós.

El gegant de la Boella

Una de les troballes més espectaculars que s’han fet al jaciment són les restes d’un mamut. S’hi han trobat els dos ullals, queixals, els dos omòplats, fragments de costelles, vèrtebres i crani, i un fèmur, trobat l’any passat, tot del mateix individu. Aquest mamut no és l’animal pelut ( Mammuthus primigenius ) que tots tenim al cap. El d’aquí, a l’estil dels elefants actuals, no tenia pèl. Aquesta característica permet deduir que el clima de la zona era més aviat càlid. A més, aquest mamut era una bèstia molt grossa. Pesava deu tones i mesurava quatre metres d’altura fins a la creu.

Mentre repetim l’operació del dia anterior, encara amb un cert dolor als braços, a l’esquena i sobretot a les mans, em crida l’atenció la diferència entre l’actuació dels estudiants i la dels investigadors com Andreu Ollé, expert en eines de pedra, o Josep Vallverdú. Mentre trafeguen, molts dels estudiants fan broma i diuen que la feina a les excavacions els estalvia el gimnàs. A mi, que no he posat mai els peus en un d’aquests establiments, em sobta que els estudiants, que suposadament disposen de temps per practicar qualsevol esport raonable, els freqüentin. ¿Deuen ser d’aquella gent que va fins al gimnàs amb moto o, molt pitjor, amb patinet elèctric, per posar-se a caminar sobre una cinta?

Se’ls ha de reconèixer, però, que el temps que hi han invertit dona un cert fruit. Tots tenen els braços musculats i plens de venes gruixudes com canonades. Amb mostres ben visibles d’esforç, mandíbules serrades i algun esbufec ocasional, no hi ha dubte que fan la feina amb eficàcia. En canvi, l’Andreu i en Josep, amb uns braços sense tanta evidència muscular i una expressió més relaxada, desallotgen quantitats majors de sediments en menys temps. Sembla que els seus músculs i tendons, que no han conegut mai la misèria d’un gimnàs urbà, tinguin un coneixement de la tasca que han de dur a terme imprès en la seva estructura. Un coneixement que és purament físic, del qual el cervell probablement no n’és conscient, i que no es deu poder comunicar amb paraules. Una mena de saviesa cel·lular ancestral guanyada a còpia d’anys d’experiència sota el sol i sobre la terra. Potser és aquella mateixa saviesa dels pagesos i els pescadors. La mateixa que harmonitzava les destralades del comte Tolstoi.

La nosa romana

Entre la sorra que trinxem, apareixen bocins de ceràmica romana. N’hi ha que no es poden identificar perquè són massa petits, però també surt la vora d’una àmfora. Mentre la palpo amb les puntes dels dits, em pregunto què hi devien transportar, aquí dins, els romans de Tàrraco fa dos mil anys? El vi aspre d’aquesta terra? L’oli dolç de les arbequines? La salabror afrodisíaca del gàrum?

Ràpidament m’adono que el meu interès no és compartit per l’equip científic. Les restes romanes són aquí, just sobre els sediments de fa 800.000 anys, perquè els habitants d’una vila propera van fer tres clots per utilitzar-los d’abocador. Es tracta de peces que ni són boniques ni aporten cap coneixement sobre els antics tarraconenses. Malgrat això, com a peces arqueològiques que són, s’han de consignar i catalogar, i això consumeix temps que es podria dedicar a estudiar bestiasses sensacionals com els mamuts.

Al final del matí el jaciment està net com una patena. Tinc tot el cos adolorit, però per fi podem excavar. Col·loquem taulons sobre sacs de sorra al voltant de la zona que ens disposem a inspeccionar. Serveixen de seient i de pont per no trepitjar els sediments. Hem de seguir un procediment senzill. Amb l’ajut d’una escarpra i un martell, hem de fer miques els sediments i ficar-los al cabàs amb un raspall i un recollidor. Cadascú s’asseu davant del seu quadrat i es posa a treballar. El repic prudent dels martells sobre les escarpres dona una mesura del silenci que regna a l’ambient i d’una certa actitud de reverència cap a la tasca que endeguem. D’alguna manera, estem entrant al passat.

En el meu cas, el sentiment de reverència, ben present en el moment de seure sobre el tauló davant del quadrat que tinc assignat, s’esfuma ràpidament. Tan bon punt començo a picar i escombrar, la proximitat a la pols desencadena una reacció que s’havia estat covant durant els dos dies d’excavació. Em ploren els ulls i em regalima el nas, he de parar sovint per mocar-me i estossegar. L’al·lèrgia a la pols i l’asma no són bons companys de viatge en una excavació.

de setembre

Dos dies de descans han mitigat la congestió fins a un nivell força tolerable, de manera que arrenco a picar amb alegria. Al cap d’uns minuts, una por em travessa com un llamp i em paralitza. No he vist mai un os fossilitzat en el seu emplaçament original i no estic segur que sigui capaç de reconèixe’n cap. A més, en aquest jaciment els ossos acostumen a estar en molt mal estat. Poden estar sencers, però són molt fràgils. Quan se’n troba un, s’ha d’excavar amb molta cura el voltant amb un punxó corbat que sembla l’eina d’un dentista. Amb una xeringa s’hi ha d’aplicar consolidant, una barreja d’aigua amb un adhesiu que, quan s’asseca, fa que els ossos no s’esmicolin. La darrera campanya es va trigar un mes a treure el fèmur de mamut. Un any després, aquesta peça excepcional encara s’està restaurant. La responsable, la investigadora i restauradora de l’IPHES Lucía López-Polín, que també ens acompanya a l’excavació, confirma que la restauració d’un fòssil com aquest és un procés llarg. Aquesta constatació respon a una pregunta que m’he fet des del primer dia: si tan interessant és aquest jaciment, per què no s’hi excava contínuament en lloc de fer-ho només un o dos mesos l’any? En el fons, excavar és una manera molt particular d’obtenir dades. I tractar aquesta informació exigeix molt més temps que la seva recol·lecció.

Els hominins de la Boella

L’estudi d’aquest fèmur de mamut i de tot el que l’envoltava quan es va descobrir ha revelat una informació molt valuosa. Al costat de l’os s’hi van trobar costelles trencades i una sèrie d’eines de pedra, fet que indica una escena d’esquarterament de l’animal amb l’objectiu d’aprofitar-ne la carn. La majoria d’aquestes eines de tall estan fabricades amb peces de sílex, tot i que també n’hi ha d’esquist, quars, granit i quarsita, materials abundants al barranc. Els autors de tota aquesta indústria lítica no poden ser ningú més que hominins de l’època. Tot i que no se n’han trobat restes, a partir dels fòssils trobats a Atapuerca que daten del mateix període, els científics pensen que es tractaria d’un grup d’ Homo antecessor. Aquests hominins, descoberts a Atapuerca el 1997 pels paleoantropòlegs Eudald Carbonell, Juan Luis Arsuaga i José María Bermúdez de Castro, encara no ocupen una posició consensuada dins l’evolució humana. Es tracta d’individus robustos que podien arribar al metre vuitanta d’estatura i pesar 90 quilos.

Que es pugui obtenir tanta informació d’un fòssil fa que la responsabilitat m’aclapari una mica. ¿I si no m’adono que tinc un os al davant i amb la meva alegria destrosso una peça clau per entendre el rol dels carnívors en aquella sabana humida que era el delta del Francolí fa gairebé un milió d’anys? Més val ser prudent, em dic. Rebaixo l’energia dels cops i uns minuts després l’escarpra fa caure un terròs d’argila que deixa al descobert una forma que recorda una mena d’ela. És un fòssil? Podria ser la mandíbula d’un carnívor? Segueixo picant amb molta cura al voltant de la forma. En raspallo amb delicadesa la part més protuberant per entreveure la superfície de l’os. Continuo amb aquesta feina escrupolosa una bona estona més, combinant copets de martell que gairebé són carícies amb el pessigolleig del raspall, fins que un cop més fort del compte parteix en dos la peça. Una de les meitats salta del sediment com si tingués vida pròpia. Miro al meu voltant. Tothom segueix capficat en el seu quadrat. Agafo la meitat de la mandíbula que s’ha escapat de la sorra amb una mà i se’m trenca en tres trossos més. La peça comença a ser irrecuperable. Amb tota l’exquisidesa de què soc capaç, agafo un d’aquests bocins i encara no el toco que se’m desfà a les mans. Potser hauria d’avisar algú i no tocar res més, però estic en una mena de trànsit, posseït per entendre la naturalesa última d’aquesta peça trencadissa. Segueixo engrapant trossos de mandíbula i m’esclaten tots a les mans. Quan me n’adono, ja és massa tard. La mandíbula ha quedat reduïda a una sèrie de taques que es fonen amb el sediment. Les restes són indistingibles de la sorra. I si ho són tant, deu ser perquè es tracta de sorra i prou. Una broma del temps, que al llarg de centenars de milers d’anys i amb la pulcritud que només pot assolir l’atzar, ha fabricat un terròs de sorra amb forma de mandíbula per enganyar el més passerell de tots els excavadors de la campanya.

10 de setembre

El meu últim dia a l’excavació em trasllado novament a la Cala 2. Ja s’hi han trobat algunes ascles de sílex, una dent de cérvol, reconeixible per unes rugositats característiques d’aquests animals, i un nou element molt interessant: copròlits, és a dir, excrements fossilitzats. La majoria d’excrements es degraden abans que comenci el procés de fossilització i, per tant, no es conserven. Aquests, però, són una excepció. La raó és la quantitat d’ossos mastegats que contenen, que han facilitat que aquestes tifes esfèriques una mica més petites que una pilota de tennis es conservin més de 800.000 anys. Són d’un color carbassa que contrasta amb el marró grisós del sediment i els fragments diminuts d’ossos triturats els confereixen una textura molt granulada i trencadissa.

Hienes a la vista

No és la primera vegada que es troben aquestes tifes fòssils al jaciment. De fet, en aquesta zona d’excavació s’hi han trobat gairebé 300 copròlits aplegats en un mateix indret. Per la mida, la forma i el contingut en ossos, el més probable és que siguin excrements d’algun tipus de hiena. No hi havia cap més animal capaç de mastegar i moldre d’aquesta manera els ossos de les seves preses. Els investigadors diuen que es pot tractar de l’extingida hiena gegant ( Pachycrocuta brevisrostris ), un depredador temible que podia assolir el metre d’altura i els 200 quilos de pes. Però les hienes no eren els únics carnívors a la zona. També s’hi han trobat restes d’ossos, de linx, d’una espècie de llop petit i d’un gran felí que podria ser un lleó de les cavernes ( Panthera leo fossilis ), un gatàs d’una mida superior a la dels lleons actuals.

El dia comença tal com es va acabar l’anterior. Picant amb el martell i l’escarpra per rebaixar el nivell del jaciment. És una tasca monòtona. Tot i que pot ser molt avorrida, el fet d’haver d’anar amb tant de compte per no trencar ni passar per alt cap resta li confereix un caràcter especial. Repetir el mateix moviment una vegada i una altra amb la màxima atenció té un aire d’ensonyament meditatiu com observar el foc, el mar o la pluja. Suposo que per això moltes vegades hi ha llargues estones en què ningú diu res. Només s’excava. Un cop rere l’altre, un terròs de sediment rere l’altre, un pensament trivial rere l’altre.

Converses acadèmiques

Però no tot és silenci en una excavació. També hi ha estones de xerrera generalitzada. Els temes de conversa van, com no podria ser de cap altra manera en gent que es vol dedicar a la investigació, des del funcionament del sistema de recerca actual, que cada any expulsa talent perquè empeny la gent a ocupar càrrecs més alts i menys nombrosos o marxar, fins a les diferències en els preus d’estudiar un grau com el de biomedicina a la Universitat de Sevilla (3.000 €) o a la Universitat de Barcelona (9.500 €).

A més d’això, les converses també giren al voltant de temes universals com el WhatsApp. No deixarà mai de sorprendre’m el temps que la gent dedica a aquesta aplicació. Ara no n’hi ha prou amb llegir i enviar missatges, sinó que quan els integrants d’un grup es troben físicament dediquen també una gran quantitat de temps a comentar el que s’han dit prèviament via mòbil. El comentari del comentari.

Tot i no disposar de WhatsApp, els hominins que vivien fa 800.000 anys al delta del Francolí eren capaços de sobreviure en un entorn ple de grans carnívors. Fa uns anys es pensava que aquestes poblacions eren carronyaires oportunistes, però les últimes troballes indiquen que aquests hominins controlaven els moviments migratoris dels grans herbívors i eren capaços de desenvolupar estratègies per aprofitar-ne la carn. Si caçaven o no es fa difícil de dir. No hi ha cap prova directa que ho confirmi. Les restes de llances, fletxes i altres armes llancívoles són posteriors. Però, ¿i si feien servir armes de fusta que no s’han conservat? Una cosa que sí que se sap és que els animals grossos, especialment els mamuts, sovint quedaven embarrancats en basses i pous d’aigua i fang. Morien allà i els hominins sabien treure profit de la situació.

Al final de la jornada, comentem un cop més un missatge de WhatsApp. Es veu que a la Cala 1 hi han trobat el que podria ser un gran pic d’esquist. Me n’hi vaig. La peça encara és a terra però té un aspecte magnífic. És evident que ha estat treballada a consciència i està molt ben conservada. En aquest cas, no tinc altre remei que reconèixer la utilitat d’aquesta aplicació diabòlica. Abans de marxar, tapem el pic amb un cabàs. De tant en tant, a les tardes o els caps de setmana entra gent als jaciments. A diferència dels actes vandàlics i robatoris que es produïen anys enrere, els visitants actuals són curiosos que, tot i no respectar els cartells, només entren a veure el jaciment. A vegades, però, trepitgen un os sense voler i el trenquen. Esperem que en el futur, aquest camp de recerca es posi més en valor i augmenti el respecte cap a un patrimoni que, com un monument o una espècie protegida, és de tots.

Més continguts de

El + vist

El + comentat