REPORTATGE

Dones, art de resistència

Louise Bourgeois va ser reconeguda quan passava de la setantena, Carmen Herrera va vendre el primer quadre als 89 anys (ara en té 105)... I la llista és llarga. Moltes artistes del país no han tingut tanta sort. Recuperem algunes de les figures que van participar al Salón Femenino de Arte Actual, una aposta per l’art contemporani celebrada a Barcelona durant el desarrollismo. Poques de les seves participants van superar la cursa d’obstacles per aconseguir professionalitzar-se. I ara són reivindicades.

Ángel malo (2018), oli i collage de Teresa Gancedo / Teresa Gancedo

I matge en blanc i negre: una noia, amb paper i llapis, esbossa l’entorn de la Rambla. No va d’ urban sketchers perquè som al 1963 i la pel·lícula es diu No-Do. La notícia: segona edició del Salón Femenino de Arte Actual (SFAA) de Barcelona. Claude Collet, una de les artistes que hi participen, “ hace compatible su vida de casada con su afición a la pintura ” mentre que la pintora i gravadora Concepción (Conxa) Ibáñez “ alterna las labores modisteriles con el arte de pintar ”. En poc més d’un minut, el noticiari del règim sintetitza la situació de les dones a l’Espanya franquista. Que l’art no era una professió ho sabien les artistes que, en resposta a la convocatòria de Glòria Morera, M. Assumpció Raventós i Mercedes de Prat, van concórrer al Saló. Conxa Ibáñez va exercir de secretària en diverses edicions del certamen. L’artista de Canet de Mar ara té 94 anys i, des del seu retir d’Horta, recorda: “Molta gent s’hi va posar en contra perquè trobaven que era perdre el temps, però la crítica ens tractava bé”.

En general, els crítics ho van acollir amb un to paternalista. Els sectors més progressistes s’ho miraven amb ironia. “Ens n’enfotiem! Van voler marcar distància fent un saló per a elles, no existia pas un saló per a homes! Un capritx, una tossuderia”, segons el filòsof i sociòleg de l’art Arnau Puig, de 94 anys. Autor d’un text per al catàleg de la quarta edició del SFAA, Puig no ha trobat “un element diferencial femení en l’art; potser un matís, més cromàtic que formal”. Envoltat literalment de llibres i quadres a casa seva, reconeix, però, “la singularitat de les dones en un món masclista” i que les artistes involucrades “volien diferenciar-se”. “Hi havia, com ara, una mica de contestació per part de la dona”.

Obrint pas

El 1962, quan va néixer el SFAA, activitat artística i capacitat econòmica seguien lligades a la manera decimonònica. “Sent rica, la pintora no es quedava mai fora del circuit. La moda era que a les noies de casa bé se’ls muntava un estudi i venien l’obra als amics dels pares”, recorda Conxa Ibáñez. La pintora i escultora Glòria Morera explica el context: “Estava una mica tipa que la gent digués: «Ah, la nena encara pinta? És bonic, això!» Ningú s’ho prenia seriosament”. Per això, van decidir: “Al Saló no hi havia lloc per a les pinturetes de coses boniques, les seleccionades ja tenien una carrera. La dona ja havia fet un pas endavant respecte a la professionalització”.

Morera va atraure, amb l’ajuda del crític Àngel Marsà, artistes de tot el món. Una exposició del Club Internacional Femení a París l’havia esperonat a intentar aplanar la cursa d’obstacles que significava visibilitzar les artistes professionals i a presentar el que defineix com a “pintura valenta”. L’obra de l’artista terrassenca no en té res, de covarda. Als 82 anys prepara una exposició per al setembre a La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners, on viu des de començament dels anys setanta. A la cuina-estudi treballa en dues escultures de dimensions notables i brega per publicar dos textos inèdits: un de narracions i l’altre de poesia. Té publicats vuit llibres, entre memòries, prosa i poemes. Casa seva és plena a vessar d’obra, un museu particular on la paleta fosca i una figuració expressionista amb tocs de surrealisme deixen al descobert una vida apassionada i, a cops, turmentada.

Històries de Saló

La cinquena edició del SFAA va ser l’última per a Glòria Morera, obligada a dimitir de la Junta. La causa no és clara (personalismes, discrepàncies en el si de l’organització...?) i cap testimoni ho té present, excepte Morera, que ho atribueix a la doble moral de l’època (mare soltera, perdria la criatura als set mesos de gestació). A la dècada dels anys 60 a Espanya, al control burocràtic a les dones (autorització pel passaport, permís per obrir un compte corrent, servei social obligatori, etc.) s’hi afegia la pressió social de la dictadura. El suport de les institucions franquistes al certamen barceloní encaixaria amb la utilització de les arts plàstiques per netejar la imatge del règim de Franco a l’exterior. El col·lectiu d’artistes El Paso, actiu del 1957 al 1960, denunciava aquesta instrumentalització. La pintora alacantina Juana Francés (1924-1990) pertanyia a El Paso, però en va ser expulsada. Segons diverses recerques i testimonis, la causa va ser que “la pretenia” el pintor Antonio Saura, líder del col·lectiu. L’àmbit artístic no estava lliure d’actituds masclistes. Un crític madrileny va batejar com a Grupo del ovario l’agrupació de la jove pintora amb altres alumnes de belles arts.

L’artista oblidada d’El Paso va ser a la primera edició del SFAA el mateix any que participava a l’exposició Modern Spanish painting, a la Tate de Londres. Juana Francés va tornar al Saló barceloní com a convidada d’honor (juntament amb Ángeles Santos), el 1967. Aleshores ja havia concorregut a dues biennals de Venècia i, dos anys després, exposava al Guggenheim a la mostra Before Picasso, after Miró. La galeria Mayoral de Barcelona mostra ara una selecció de l’etapa informalista de l’artista, que el pintor barceloní Francisco Carreras, amic de Francés, elogiava així: “Res no podia fer pensar que darrere d’aquesta força expressiva i plàstica, d’aquestes potents composicions fetes amb pintura i sorra, hi hagués una presència eminentment femenina”.

Art, gènere femení?

J. Francés, A. Raventós, A. Riera... i tantes altres artistes firmaven amb la inicial i el cognom al començar la carrera. Un bon dia, Amèlia Riera va decidir no ocultar més la identitat femenina. La mort, tan invocada a la seva obra, se li va presentar el desembre de l’any passat. Hauria fet 92 anys el 28 de gener. L’artista havia advertit: “Pintaré fins que em portin a la caixa estirada!”. I era una dona de paraula. Tot i delicada de salut, no podia estar sense treballar. Valorava la proposta d’il·lustrar el llibre Temporada d’òpera d’Amics del Liceu i, fins a l’últim moment, va preparar l’exposició Vist i no vist, amb Pere Pedrals de comissari, per a l’Espai d’Art Pere Pruna del Museu de Montserrat (del 30 d’octubre del 2020 al 21 de febrer del 2021). L’artista barcelonina, molt implicada a la dècada dels seixanta en iniciatives per l’art nou, va ser premiada dos cops al SFAA, on exposava amb continuïtat. Riera, artista rebel i singular, va arribar al final amb una gran fragilitat comparable només amb la seva enorme lucidesa. Va batejar com a “quadres transitables” dues obres inèdites per a l’exposició de la tardor. Moria el dia dels Sants Innocents, com si hagués planificat un happening final. Una gran broma que l’hauria fet molt feliç.

Nusos i bestioles

Aurèlia Muñoz (1926-2011) va rebre el premi de les Arts Aplicades en la cinquena edició del Saló, que reconeixeria el paper fonamental de l’artista barcelonina en la renovació del tapís, fent-la convidada d’honor el 1970. La creadora, que també té obra al MoMA de Nova York, treballava amb paper i amb fibres naturals. Ara, al MNAC, es pot veure una mostra de l’art d’avantguarda d’aquesta escultora de filaments i nusos, pionera en la recerca tèxtil a Catalunya. Magda Bolumar Chertó també vivia entre fils quan aprenia a cosir perquè la deixessin ser pintora. Ara treballa en la sèrie de xarpelleres Els vaixells de la vida i, fa un parell d’anys, el MNAC va adquirir per a la col·lecció d’art modern una obra seva del 1960, de tons rosats. L’entorn de casa seva, a Molló, és una trama contínua de verdor. El color és fonamental per a aquesta artista de 83 anys que es mostra radiant amb l’èxit de públic i vendes de l’exposició Papers. Anys 60 i 70, a la galeria Marc Domènech. Bolumar, nascuda a Caldes d’Estrac, va ser un dels descobriments artístics de la tardor de l’any passat a Barcelona, on feia 21 anys que no exposava. A la dècada dels seixanta va irrompre amb les xarpelleres, obres sobre arpillera, un material que va treballar deixant-lo nu i que va mostrar en diverses edicions del Saló: “S’ha d’ajudar les dones a tenir les mateixes oportunitats que els homes. Estic per la igualtat però no soc feminista ni crec que s’hagi de desprestigiar els homes”. Un crit de guerra: “No soc informalista! Soc constructivista!”. Guerra pacífica fruit de l’admiració pels avantguardistes russos Pevsner i Naum Gabo, compartida amb el seu marit Moisès Villèlia (1928-1994). I un altre manifest: “La línia harmònica no s’ha de perdre mai, mai!”. Bolumar no va a buscar les formes. “Surten de dins”, diu. “Jo soc l’obra. Estic allà dintre i faig el que em diu el teixit, el quadre, el dibuix...”

Durant anys, Amèlia Riera i Juana Francés només van firmar amb la inicial

En les formes “no pensades” de Bolumar s’hi poden veure, deia Alexandre Cirici, “àgils artròpodes, com els centpeus, els espiadimonis o les llagostes de mar”, i en els quadres de Teresa Gancedo aquesta fauna es multiplica. Nascuda a Tejedo del Sil, Gancedo és una lleonesa que viu a Barcelona des de la vintena. Té 83 anys i troba que els insectes són miniatures precioses perquè ho veu tot com si fos pintura. Treballa desaforadament al seu estudi de la part alta de la ciutat, d’on “surten els quadres com a bestioles”. El 1980 va materialitzar ratolins, sargantanes i plomes d’ocell a Manhattan, quan va tenir el privilegi de penjar els seus quadres al museu Guggenheim, a la col·lectiva New Images from Spain. Grancedo, que treballa sovint amb pergamins i papers antics, creu que molts manuscrits i textos miniats eren il·luminats per religioses anònimes. Admiradora de Virginia Woolf, opina: “Amb el pas dels anys, la consideració cap a les artistes ha canviat força. Ara la dona no es tractada com a subgènere”. L’any que el Saló va abaixar la persiana, el 1971, el premi Olga Sacharoff va ser per a Teresa Gancedo. La temàtica de l’obra guanyadora, Eclosión, no la recorda. Potser papallones? 

Exposicions per recuperar la història

Les artistes Lola Massieu, Gracia Barrios o Nadia Werba van coincidir als inicis de l’SFAA. El quadre Aquelarre, de Werba, anuncia l’exposició del MNAC Sorgir de les ombres. L’auge de l’informalisme a la cúpula del Coliseum,que, comissariada per Àlex Mitrani, presentarà (setembre 2020) l’antiga col·lecció del Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona, que contribuirà a recuperar, entre d’altres, aquestes artistes.

Teresa Gancedo. N2 Galeria, fins al 15 de març

Dona i artista.Museu de Terrassa, fins al 15 de març

Juana Francés. L’informalisme també era dona. Galeria Mayoral, fins al 28 de març

Aurèlia Muñoz. Nuar l’espai. MNAC, fins al 30 d’abril

Amèlia Riera. Vist i no vist. Museu de Montserrat. Espai d’art Pere Pruna. Del 3 de juliol al 18 d’octubre

El + vist

El + comentat