Reportatge

Dones rapades: els cabells i la política

De la jove estudiant Emma González, símbol ara de la lluita pel control d’armes, a actrius o models, el cap rapat d’una dona té una significació ideològica i un simbolisme que no deixa indiferent

D esprés del tiroteig de l’institut de Parkland (Florida) i la Marxa per les Nostres Vides, Emma González -alumna del centre de Parkland- s’ha erigit com la cara més visible de la lluita pel control d’armes i ha sigut objecte de gran atenció pel seu paper en la fundació del moviment #NeverAgain i per les seves opinions sobre les estratègies a les xarxes socials. I també perquè porta el cap rapat.

Per a molts observadors, els seus cabells (o, més ben dit, la seva absència) simbolitzen la seva negativa a acceptar l’ statu quo, la seva negativa a quedar-se quieta i deixar els canvis en mans de l’establishment. Tant és així que The New Yorker ha publicat fa poc un article que la compara amb Joana d’Arc, la de la pel·lícula dirigida el 1928 per Carl Theodor Dreyer: una noia amb un do especial per exercir un lideratge molt potent, amb un credo ideològic profundament arrelat i “els cabells despietadament rapats”.

Tal com reconeix l’autora de l’article, no té importància que Emma González afirmés, setmanes abans del tiroteig, en el compte del seu institut a Instagram: “He decidit tallar-me els cabells perquè era un rotllo. Sempre tenia calor; em feien molta nosa, em pesaven molt i em feien venir mal de cap. Cuidar-me’ls em sortia car i vaig pensar que, ara que s’acosta el ball de final de curs, seria més barat no haver-me de preocupar pel pentinat”.

El seu activisme s’ha superposat als motius que l’han portat a tallar-se els cabells i, als ulls del món, el seu cap ha assumit un significat propi que representa el nostre fracàs, la seva renúncia. Si fa pocs anys, amb l’aparició de models com Ruth Bell i Kris Gottschalk, semblava que el cap rapat de les dones es podria considerar la manifestació d’una “bellesa poc convencional” i, en aquest sentit, va ser aplaudit per tot l’East Village de Nova York i més enllà, la reacció suscitada pels cabells de González ha deixat ben clar que estàvem equivocats.

“Crec que no podem reduir-ho a una mera expressió de la personalitat pròpia”, diu Erin K.Vearncombe, una professora de la Universitat de Princeton especialitzada en antropologia cultural de la indumentària. “Els cabells estan intrínsecament lligats als estereotips de gènere i les relacions de poder”. Sempre hi han estat, des del mite de Medusa (que tenia serps en comptes de cabells i una mirada capaç de petrificar els homes) fins a les tribulacions de Hillary Clinton com a primera dama, quan els seus pentinats van arribar a representar el que els seus adversaris qualificaven d’oportunisme poc fiable; i també fins als cabells rapats actuals.

Els cabells, als ulls dels observadors, són un tema polític, en part perquè sempre estan a la vista dels observadors. Tal com diu l’antropòleg Grant McCracken al llibre Big hair, el cabells “són el tribunal en què deliberem i ens plantegem qui i què som”. I mentre aquestes deliberacions segueixen el seu curs, els cabells tornen a ser un dels eixos centrals de la conversa. Si més no, de la visual.

A principis d’any, el cap rapat de Rose McGowan apareixia en alta definició a la coberta de Brave, el llibre en què explica les seves experiències en matèria d’assetjament sexual. El mes passat, Asia Kate Dillon i el seu cap rapat van tornar a les petites pantalles de tot el món (i als cartells de promoció) pel paper que fa a Billions : el primer personatge queer (que no subscriu la divisió binària tradicional dels gèneres) de la sèries televisives nord-americanes.

Des del llançament de Black Panther al febrer, els caps pelats de les soldats de Dora Milaje, dirigides per Okoye (Danai Gurira), s’han convertit en una enèrgica proclamació de la força i bellesa de les dones negres. I Adwoa Aboah, la model de l’any als British Fashion Awards del desembre, no és famosa només per portar els cabells tallats arran, sinó també per haver creat la plataforma Gurls Talk i pel seu activisme per promoure la salut mental de les dones joves.

En tots aquests casos és gairebé impossible separar la imatge d’aquestes dones del seu activisme. Sobretot perquè aquestes imatges contrasten vivament amb les d’altres dones conegudes per tothom; en concret, les associades a la família Trump, com ara la primera dama, Melania Trump, i l’exdirectora de comunicació Hope Hicks, propietàries totes dues d’unes cabelleres llargues i exuberants que representen el que McCracken en diu “cabells voluptuosos”: a la manera de Rita Hayworth i Cindy Crawford. Potser només és una coincidència, però val la pena assenyalar que les dones que porten el cap rapat defensen una sèrie de valors i conviccions que l’administració nord-americana actual no comparteix: el control d’armes i els drets del col·lectiu LGBT.

Els cabells no són només cosa de dones, esclar. Els cabells masculins també tenen les seves connotacions (hola, Samsó; hola, skinheads ). Tot i que, com diu Vearncombe, “com que el cap és objecte de tanta atenció, sobretot el de les dones, i com que aquesta atenció està condicionada pel gènere i, sobretot, com que aquesta atenció és visible, un cap femení sense cabells es pot interpretar com una transgressió contra la política de la mirada masculina. Mirar la cara i els cabells a una dona ha sigut convencionalment una mostra de desig i una afirmació del poder masculí. Transgredir aquesta convenció, aquesta mirada, ens permet veure una sèrie de possibilitats diferents per al cap femení. El cap rapat parla d’una manera diferent”.

I el que diu és una multitud de coses. De vegades pot parlar de càstig: després de la Segona Guerra Mundial, a les dones franceses acusades de col·laboracionistes els afaitaven el cap en públic; al personatge de Natalie Portman a V de vendetta li afaiten el cap en una escena de tortura. El cap rapat pot reflectir disciplina i duresa: vegeu Demi Moore a G.I. Jane i Charlize Theron a Mad Max: fúria a la carretera. Pot representar inestabilitat: és el cas de Britney Spears, que el 2007 va passar una crisi personal i es va rapar el cap en un acte que pràcticament s’ha convertit en sinònim d’inestable en el lèxic del pop. I pot ser també una reacció contundent contra uns determinats valors i expectatives socials i culturals.

En un fragment del seu llibre publicat i-D Magazine, Rose McGowan escriu, quan parla de per què es va rapar el cap: “Vaig trencar amb vosaltres. Vosaltres com a col·lectiu, com a societat. Vaig trencar amb l’ideal de Hollywood, que jo també havia interpretat”. Per a ella, era una manera d’expressar un rebuig: “La versió de dona ideal que et venen les actrius que surten als anuncis de productes per als cabells i diuen: «Aquest és el secret per ser seductora, el secret per aconseguir que un home et desitgi»”. Són els cabells vistos a través del prisma freudià, segons el qual tot el cap es converteix en una representació de la sexualitat. McGowan diu que els seus cabells la feien sentir com una nina inflable. I, tot i així, en rebutjar-los, en rapar-se’ls, no se’n va escapar (ningú ho fa); només va transformar el seu missatge.

Com afirmava en un intercanvi de correus electrònics Geraldine Biddle-Perry, professora associada de l’escola de disseny Central Saint Martins i editora de Hair: styling, culture and fashion: “En el cas de les dones que es tallen o es rapen els cabells voluntàriament, la intencionalitat altera la gramàtica simbòlica i, per tant, aquesta acció s’emmarca en la perspectiva de l’empoderament de les dones i la seva capacitat d’acció en tots els àmbits”. I això, al seu torn, ens fa preguntar-nos si ens esperen més caps rapats i si al final tot plegat ens portarà a una època en què, com diu Vearncombe, “no ens importi el que una dona es posi o es tregui del cap”.

És possible. Tot i que, veient la història, potser té més probabilitats d’èxit el control d’armes.

Etiquetes

Més continguts de