La infància ens marca per sempre. Ho sap bé el fotoperiodista mallorquí Carles Domènech, de 46 anys. Sempre que se’n va de viatge, en comptes de souvenirs, compra un titella. Fa poc va trobar l’explicació a aquest curiós costum. En realitat, aquell objecte actuava en el seu subconscient com la magdalena de Proust. Li evocava els records de quan tenia quatre anys i, a Eivissa, visitava Puppentheater, ansiós de veure un espectacle del tot hipnòtic. La seva responsable era l’exactriu alemanya Ingeborg Shäffer, que el 1954 s’havia establert a la Pitiüsa Major juntament amb el seu marit, el pintor abstracte Frank el Punto. Poc es podia imaginar Domènech el fatal desenllaç que tenia preparat el destí per a la seva musa infantil.

Als teatres de Leipzig, Ingeborg Shäffer s’havia posat en la pell de Joana d’Arc i de Julieta. El 1970, però, va haver d’interpretar un altre paper per al seu marit, que havia caigut greument malalt de càncer. Començà a entretenir-lo amb titelles, que ella mateixa confeccionava. En morir, decidí convertir aquella dèria en un petit negoci a la cotxeria de casa seva, al número 8 del carrer Santa Maria de Dalt Vila. El 1974 el nen Carles havia aterrat a Eivissa de bracet de la seva mare, que aquell curs es disposava a cobrir una plaça de professora en un institut. “A l’hivern -diu- hi havia poques coses a fer. Sempre que podia, els caps de setmana, la meva mare em portava a veure Dulce Ingeborg, que era el nom artístic d’aquella dona diminuta, dotada d’un gran talent. Els seus espectacles eren d’un alt nivell, tenia la mateixa factura que els que es feien a Centreeuropa aquells anys”. La màgia d’aquell teatre calà en la retina plena de sensibilitat estètica del futur fotoperiodista. “IngeborgShäffer-continua- era un encant de persona. A mi em va batejar com a «mi fiel espectador». En acabar la funció, repartia llepolies entre el públic i es posava a parlar amb nosaltres”.

A finals del juliol del 1977 Carles Domènech tenia set anys i estava de vacances amb la seva família a Escòcia. Es van aturar en un poble a comprar El País. La seva sorpresa va ser majúscula quan la seva mare li va comentar una notícia que ocupava un petit requadre del diari. Dulce Ingeborg havia estat assassinada de manera brutal al teatre de casa seva. Domènech no s’ho podia creure. La policia, avisada per uns veïns, havia trobat el cos de l’artista alemanya al costat del seu llit, amb el cap destrossat. L’arma de l’homicidi havia estat la màquina d’escriure amb què la propietària del Puppentheater redactava les històries per a les seves obres. Contemplant-la, muts i impotents, hi havia els seus titelles, que ja mai més tornarien a cobrar vida.

La reconstrucció de l’assassinat es féu de la següent manera segons relata la periodista eivissenca Cristina Amanda Tur en el seu llibre Crímenes de Ibiza y Formentera. La nit del 26 de juliol, dos homes havien entrat a la casa. Segurament Shäffer els coneixia i els havia obert la porta, que no presentava cap mostra d’haver estat forçada. En un primer moment, els investigadors sospitaren que el mòbil del crim podria haver estat un robatori. Tots els calaixos, però, estaven en ordre. La filla de la víctima, que arribà d’Alemanya dies més tard, tampoc no hi trobà res a faltar.

Autors psicòpates

Sobre la taula de la cuina sí que es trobaren restes de menjar, amb closques d’ou, dos gots i una paella bruta. Les empremtes dactilars corresponien a dos germans alemanys, Peter i Rolf Wohl Gemuth, de 17 i 21 anys, respectivament. Al seu país tenien antecedents per delictes menors que ningú no coneixia a l’illa. Es creu que, després del crim, s’havien permès el luxe de fer-se una truita per sopar. Les seves empremtes, tanmateix, no aportaven gran cosa. Ambdós treballaven com a jardiners a casa de Shäffer. Així i tot, foren detinguts com a principals sospitosos.

En el llibre d’Amanda Tur, Juan Antonio Villamor, aleshores cap de la Brigada d’Investigació Criminal de la policia d’Eivissa, explica que es tractava d’“una parella verdaderament estranya”, en què Rolf, el gran, exercia el paper de dominant. A casa dels detinguts es trobaren uns diaris manuscrits que, encara avui, són del tot reveladors. Parlen de la història d’un crim, d’una dona morta “amaçada amb una màquina d’escriure”. La dona és descrita com la “càndida coloma dels titelles”, “la coloma que serà sacrificada” a casa seva. En cap moment apareix el nom de Shäffer, però l’autor d’aquells relats curts manifesta en cada línia el seu odi al teatre i als titelles. Tanmateix, la policia ho tenia clar. Els dos germans havien descrit l’assassinat i l’havien executat. D’acord, doncs, amb les investigacions, darrere aquell crim hi havia tan sols dues ments perverses, dos psicòpates.

En l’interrogatori, ni els agents ni els psiquiatres aconseguiren arrencar cap confessió dels sospitosos. I els jutges volien proves irrefutables. Fou així com Peter i Rolf quedaren en llibertat. Passat un temps tornaren a ser contractats com a jardiners per una altra dona estrangera. Casualment, al cap d’uns mesos ella també seria trobada morta, aquesta vegada dins d’un pou. Oficialment el cas mai no va ser relacionat amb la mort de Shäffer. La Guàrdia Civil el tancà assegurant que era un suïcidi. Al cap i a la fi, aquesta era una forma clàssica de l’època de treure’s la vida. Fou així com es perdé el rastre d’aquells dos germans. Qui sap si eren criminals en sèrie, si són encara vius i si segueixen matant en algun altre lloc del món.

L’ombra del nazisme

El fet que la justícia tanqués en fals el crim de Shäffer activà tota mena de teories. Alguns hi volgueren veure l’ombra del nazisme. No debades, a la dècada dels setanta Eivissa encara comptava amb una nodrida representació de nazis que, sota la protecció del règim franquista, havien desembarcat a l’illa després de la caiguda del Tercer Reich el 1945. Curiosament, als anys trenta, en temps de la Segona República, aquell “paradís perdut” de la Mediterrània també ja havia servit de refugi per a jueus alemanys que fugiren del terror. Un dels més famosos va ser el filòsof Walter Benjamin. Ambdós bàndols, doncs, es trobaren compartint un mateix microespai.

Segons la imaginació popular, la mort de Shäffer hauria estat un ajustament de comptes per un suposat passat fosc, potser nazi, de l’artista alemanya i el seu marit. Altres diuen que els seus assassins haurien estat nazis amagats a l’illa que tenien por que la mare dels titelles de Dalt Vila revelés informació sobre ells a les portes de la Transició. ¿Realment Dulce Ingeborg era un personatge massa incòmode per als seus compatriotes a l’exili? Això mai no se sabrà. No en vol ni parlar la seva única filla, que avui viu a Alemanya, aïllada de tot. En qualsevol cas, sempre resulta més excitant una història amb nazis i passats inconfessables.

Avui, 38 anys després, a Carles Domènech tampoc no li interessa gaire conèixer el mòbil d’aquell espantós crim. Ell prefereix quedar-se amb el món ple de fantasia que li obriren als quatre anys els titelles de la seva musa alemanya. Amb ella va començar a afinar el seu extraordinari ull de fotoperiodista. El 2011 aquest mateix ull el portà a FiraTàrrega. Allà va conèixer la ballarina xilena Andrea Cruz, establerta a Mallorca des de fa divuit anys. En contar-li la història que havia marcat la seva infància, Cruz no dubtà a dur-la a dalt d’un escenari. Dos anys després ja tenia el resultat: La Dulce Ingeborg. L’obra, tot i que es basa en la teoria nazi sobre l’assassinat, parla en realitat sobre el poder hipnòtic dels titelles, un poder que avui tristament es veu eclipsat pels videojocs.