Acasa era una frase habitual. La pronunciava el pare amb una rialleta múrria i descreguda: “Esguerrats, cap a Sants”. Aquesta expressió, avui ja gairebé desapareguda, recordava la popularitat del curanderisme al barri. El cronista Artur Masriera escrivia que aquesta pràctica havia agafat proporcions epidèmiques durant l’últim terç del segle XIX. I citava famosos curanderos com el barber del carrer Carders, o el que passava consulta a la plaça Bonsuccés. Cap d’ells igualava Nicasi Maria Unceti, el Curandero de Sants, per qui van haver de reforçar el servei de diligències cap a aquella població, de la gentada que volia anar-lo a veure.

Sants era un suburbi industrial superpoblat on vivia el senyor Unceti, mestre de pàrvuls en una escola del carrer de Sants. El juny de 1871 el diari La Convicción recollia que aquest modest educador monopolitzava totes les converses. Unceti havia convocat cecs i esguerrats, oferint-los la curació. La Revista Espiritista explicava que hi havien anat milers de persones. Ell els va demanar que llencessin els bastons i obrissin els ulls, amb resultats dispars. Però la seva detenció va motivar una manifestació dels seus seguidors al pla de Palau. Pocs dies després sortia de la presó, i amb el temps va obrir un centre anomenat Cal Nicasi, al carrer Miquel Àngel.

Tot i les topades amb la llei, el curanderisme era un negoci. El 1881 la premsa informava de l’aparició a la ciutat d’uns fulls en què s’oferien curacions miraculoses, una publicitat que es va repetir dos anys després. El 1886 arribaven a Barcelona Los Apóstoles, quatre curanderos que treballaven junts i que es van instal·lar en una botiga del carrer Urgell. No van durar gaire: se’ls morien els pacients i els van arrestar. En aquells anys sovintejaven les notícies d’aquests estafadors, com el 1891 quan un xarlatà nord-americà va instal·lar el seu carruatge en un descampat de la ronda de Sant Pere, on venia un elixir miraculós. Segons el corresponsal de La Publicidad a Sants, allà els curanderos eren “una plaga”, fins i tot el tresorer del seu ajuntament era sospitós d’espiritista.

Tants guaridors sense títol van provocar una campanya repressiva, iniciada pel govern civil. Als diaris es van fer habituals les notícies d’arrestats, com el Curandero de la Carretera de Port, La Clarividente -que actuava a Gràcia- i el Curandero de Sant Martí. La detenció més sonada va ser la de tres gitanes gracienques que havien convençut un pagès del Papiol de buscar un tresor gràcies a l’ajut dels “tatuets”, uns suposats esperits sobrenaturals que habitaven al cementiri de Poblenou. No obstant, el cas més comentat seria el de l’anomenada Curandera de Sants, Salvadora Algué, també coneguda com La Cristalina o la Llevadora dels Gossos, que deia que tenia raigs X als ulls i practicava avortaments. La seva detenció el 1904 va generar una gran polèmica. La Publicidad deia que a Barcelona hi havia més curanderos que metges i farmacèutics.

A principis del segle XX, el curanderisme s’havia estès a tots els barris. L’any 1912 una curandera va ser acusada de comprar un nadó per extreure-li els greixums. Poc després queia El Niño Dios, un curandero del Camp de l’Arpa. I el 1928 queia Juan Vil, un curandero de Sants que deia que era capaç de curar el càncer. Anys més tard, el curandero més famós del barri seria Josep Sala Ballesteros, el Xic Pastor, que guaria “espatllats” al carrer Vallespir, on el recorda una placa.

Avui no sembla pas que hagi desaparegut aquesta creença. Per altres vies, amb altres formes, la irracionalitat del miracle continua viva en la nostra societat. Malgrat que Sants ja no sigui famós ara pels seus curanderos.