CADA CASA, UN MÓN

Quan l’aire i la vida també corren per sota

Dues cases en una a Llagostera, Girona. Obra d'Unparelld’arquitectes (Eduard Callís, Guillem Moliner)

TEXT: Cristina Ros / FOTO: José Hevia

En cert sentit, són dues cases en una. Així defineixen aquest habitatge de Llagostera els seus autors, Eduard Callís i Guillem Moliner, d’unparelld’arquitectes, un gabinet d’arquitectura amb seu a Olot. De fet, des del principi el projecte estava sotmès a dos condicionants que acabarien, en bona mesura, per definir-lo: d’una banda, es tractava de construir una casa entre mitgeres, amb l’ocupació màxima de l’ample d’una parcel·la que no excedia els dotze metres; de l’altra, el desig dels propietaris de comptar amb una gran planta a sota que no només servís de garatge, sinó també d’espai diàfan per a l’esbarjo de la família i els amics.

Per donar compliment a aquest requisit, unparelld’arquitectes va optar per aixecar el nivell més domèstic mitja planta per sobre de la cota del terreny. Així, la casa genera un pont que deixa espai perquè per sota, al que és un semisoterrani, hi corri l’aire i hi entri la llum natural de manera generosa, alhora que es crea una zona de notables dimensions per al joc i els àpats d’amics i coneguts. És un gran porxo per a l’estiu que, tancat amb vidres, esdevé una lluminosa sala multiusos a l’hivern. A més, es propicia una relació directa entre la terrassa d’accés a la parcel·la i el jardí que queda darrere de la casa, que, d’una altra manera, haurien quedat incomunicats, tallats pel mateix edifici. És per tot això que sorgeix la definició que dona nom al projecte: dues cases en una. La planta es duplica i afavoreix la disposició d’un nivell per a les activitats més col·lectives, per a una altra manera de viure.

És a sobre d’aquesta gran sala de caràcter infraestructural i definida per murs de formigó armat on es basteix la casa, o la seva part més domèstica. Es construeix amb peces de formigó prefabricat sense revestiment i amb un acabat polit tipusterratzoque optimitza els costos a més de conferir a la casa l’aspecte d’una nau industrial, amb sostre de planxa metàl·lica d’aïllament exterior continu, però al cap i a la fi una nau molt domesticada. Contribueixen a l’habitabilitat més confortable la unificació del terra amb un parquet de roure natural, un sistema de cantoneres i frisos de fusta que amaguen les juntes i el cablejat. Però també, i sobretot, hi contribueix la distribució de les distintes dependències amb els passos de notables dimensions que obren els mateixos panells, que afavoreixen la flexibilitat d’usos per a bona part dels espais, a més d’una circulació múltiple al llarg i ample de la casa que permet un recorregut complet i més íntim per les habitacions, la cuina i la sala de jocs sense haver de passar per la part central, ocupada per la sala i el menjador.

És una casa lleugera per elevació, però no només. També els elements que han dissenyat unparelld’arquitectes i que s’hi afegeixen ho són. Lleugera i extraordinàriament senzilla -i gràfica-és la petita terrassa que, amb estructura i pèrgola metàl·lica blanca, dona accés al jardí des de la cuina i una de les habitacions. Senzilla és també la porta d’entrada a la casa des de la via pública, que, a través de sis graons, s’obre a una mena de pati amb sostre de vidre que serveix d’avantsala de les distintes dependències, així com de distribuïdor de la llum natural a l’interior de l’habitatge. Senzilleza i funcionalitat també en el disseny de les portes dels armaris, la rugositat de les quals està pensada per contribuir a una millor sonoritat.

I, entre tot, lleugera i senzilla, una casa que gaudeix d’alçada i de la sempre atractiva coberta a dues aigües. Una casa que es caracteritza per aconseguir l’expressió notable dels elements constructius sense que aquests guanyin pes en la vida dins l’habitatge.

Blanca, ampla, diàfana, flexible, amb una bona ventilació creuada gràcies als grans passos que es van obrint i amb l’avantatge de comptar amb dues experiències vitals, a dalt i a baix, aquesta casa de Llagostera fa explícita la facilitat d’habitar-la, cosa que s’agraeix especialment. 

Obrir pas a la llum en un habitatge entre mitgeres

La llum natural és, en aquesta casa de Llagostera, un bé guanyat en molts sentits. La decisió que van prendre els responsables d’unparelld’arquitectes d’aixecar la casa mitja planta per sobre del terreny i deixar-hi dues grans obertures als extrems aporta una notable lluminositat a la immensa sala polivalent que és el semisoterrani. En un sentit diferent, el fet de ser una casa entre mitgeres cegava la llum per dos dels seus costats i hauria deixat la part central de la casa força fosca. Per això, els arquitectes Eduard Callís i Guillem Moliner van optar per fer els sostres de vidre en dues de les dependències laterals, una a cada costat de la casa. Són dos espais que fan de pati cobert -vidre i un tendal per als dies de més sol- i de distribuïdors a tot l’habitatge no només de la lluminositat, sinó també de la circulació per totes les habitacions sense necessitat de passar pels espais centrals que, així, gaudeixen d’una llum indirecta molt confortable.