SENSE SAL NO HI HA VIDA. I a Eivissa n‘hi ha molta, de vida. La història de les Pitiüses no es pot concebre sense aquest mineral conegut des de l’antiguitat com l’or blanc. Al segle VII aC els cartaginesos, una civilització de grans comerciants, van ser els primers a explotar-lo. Nou quilòmetres al sud de la ciutat d’Ibusim (Eivissa), que fundaren en honor a Bes -el déu púnic de la festa-, trobaren unes salines immenses connectades amb les de Formentera per l’estret des Freus. D’allà pogueren extreure un bé de primera necessitat per a l’organisme, tal com demostra l’expressió “negar el pa i la sal a algú”.

La sal, però, també servia d’antisèptic per desinfectar ferides i de conservant per a aliments, especialment carn o peix (salaó). Tractant-se d’un producte incorruptible, la seva càrrega simbòlica tampoc no passà per alt: a l’Antic Testament es parla de l’“aliança de la sal”; en el ritu cristià del baptisme el sacerdot lliura a l’infant “la sal de la saviesa”; i al món musulmà l’amistat consisteix a “compartir el pa i la sal”.

La producció salinera s’intensificaria, sobretot, en temps de l’Imperi Romà. Ja a la península Itàlica, des del temps dels sabins, hi havia la coneguda Via Salaria, que anava des dels salnitres d’Òstia -el famós port romà- fins a l’altre extrem de la mar Adriàtica. Els soldats que guardaven aquesta ruta eren remunerats amb una ració de sal coneguda com a salarium, d’on ve la nostra paraula salari. Això acabaria de confirmar la importància d’un producte que a Eivissa, punt estratègic per controlar el comerç d’Occident, els romans explotaren a balquena.

Els àrabs també trobaren una mina a les Pitiüses. Al segle XIII el geògraf Al-Himiari escriuria: “A Iabisa (Eivissa) hi ha una salina on la sal no s’acaba mai”. En aquesta illa els musulmans van inventar un mètode pioner, encara vigent, per augmentar el rendiment de les salines. Consisteix a fer passar l’aigua del mar per unes basses poc fondes on es va evaporant. Quan l’aigua té prou densitat, es passa a una altra bassa on es formen les pedres de sal.

MURADES DE SAL

Amb la conquesta catalana de 1285, la coneguda ja com “l’illa de la sal” quedà vinculada a l’arquebisbat de Tarragona, el qual dugué a terme importants obres de millora. Els eivissencs, tanmateix, no trigaren a reivindicar els seus drets sobre unes salines que en aquell temps s’erigien en unes de les més importants de la Mediterrània. Així s’establí que la seva explotació passés a mans de la Universitat, l’òrgan de govern de l’illa, que aconseguí un permís d’arrendament a la Corona espanyola.

La dependència econòmica de les salines es féu absoluta. Amb els diners obtinguts del comerç de la sal es comprava fora tot el necessari per a la subsistència de la població local. El 1527 l’illa estava en la misèria, ja que les embarcacions no podien atracar-hi per culpa de la guerra contra Itàlia. Aleshores es requerí al rei l’enviament d’aliments.

A la segona meitat del segle XVI, sota el patronatge de Carles I i Felip II, els ingressos saliners serviren per construir les famoses murades renaixentistes de Dalt Vila, obra de l’enginyer italià Giovanni Battista Calvi. Amb unes fortificacions tan imponents, avui Patrimoni de la Humanitat, els illencs, assetjats per continus atacs de l’exterior, ja pogueren respirar una mica més tranquils.

Al segle XVIII, amb la Guerra de Successió, la sal també s’usà en el camp de batalla, ja que la pólvora conté salnitre. Aleshores, dues dinasties europees, els Àustries i els Borbons, es disputaven la corona espanyola. Eivissa, com la resta dels antics estats de la Corona d’Aragó, es va posar al costat de la casa d’Àustria. La guerra, però, la guanyaria el monarca Borbó, Felip V, que el 1715, emparant-se en el dret de conquesta, confiscà les salines pitiüses.

Aquella pèrdua va suposar un cop molt fort per a l’economia illenca. Aleshores, per sobreviure, els eivissencs miraren com mai a la mar. Molts es feren mariners o pescadors. També n’hi hagué que es convertiren en corsaris al servei de la Corona espanyola, capturant naus enemigues.

Amb el canvi de mans, tanmateix, la situació de les salines no millorà. L’Estat encara estava implicat en moltes guerres i el manteniment d’aquelles explotacions era molt car -els seus treballadors eren majoritàriament desterrats i presidiaris-. La recuperació es produí el 1871, quan foren adquirides en subhasta per l’empresa mallorquina Salinera Española, que el 1898 també comprà les salines de Formentera. Els nous propietaris van fer una gran inversió per modernitzar-les. Crearen nous estanys, canals i ports, i mecanitzaren el treball amb l’ajuda d’un tren i un molí de vent. Gràcies a aquelles millores la producció arribaria a passar de 6.000 tones anuals a 111.000.

PARC NATURAL

A principis del segle XX les salines d’Eivissa i Formentera aconseguiren tenir 1.200 jornalers. La collita de la sal s’iniciava a principis d’estiu, abans de les primeres pluges de la tardor. Era el moment en què baixava el ritme de feina al camp. Les altes temperatures requerien homes resistents disposats a picar fort a les pedres de sal. Els traients, els obrers menys qualificats, transportaven la pols blanca en senalles damunt del cap, protegint-se dels regalims amb un barret cobert de quitrà -podien arribar a traginar fins a 50 quilos de sal cada un.

Tanmateix, a la segona meitat del segle XX va irrompre amb força el turisme i els hippies van difondre el mite d’Eivissa com l’illa de la llibertat i de l’Arcàdia feliç. Els saliners no trigaren a convertir-se en petits empresaris. Els nous cànons estètics posaren de moda les dietes baixes en sal per cuidar la figura. I mentre l’illa es lliurava al boom de la construcció, els moviments ecologistes lluitaren per preservar la zona de les salines. L’objectiu s’aconseguí el 2001, quan les seves 16.000 hectàrees foren declarades parc natural gràcies a unes característiques mediambientals úniques.

Avui l’antic saler de la Mediterrània continua essent explotat per Salinera Española, però tan sols compta amb una quinzena de treballadors. De les prop de 50.000 tones anuals que produeixen les seves muntanyes blanques, la meitat es comercialitza a Espanya i Portugal i l’altra en països nòrdics com el Regne Unit, Dinamarca i Islàndia. Paradoxalment, només una petita part és de consum intern per a la població local.

L’ or blanc pitiús es fa servir per fondre el gel i la neu de les carreteres, però sobretot per cuinar. No debades, es tracta d’una sal molt neta, cristal·lina, que no necessita passar per processos industrials de refinament. Això fa que tingui substàncies naturals com el magnesi, el potassi o el iode que la fan idònia sobretot per a la salaó del bacallà. Qualsevol gurmet la vol tenir a la seva taula.

Aquest és l’article de luxe amb què Eivissa, sota una intensa llum solar, ha bastit la seva història. Curiosament el seu color immaculat és l’ensenya arquitectònica per la qual el 1912 Santiago Rusiñol la rebatejà com l’ illa blanca.

Des de fa vint-i-nou anys el seu passat saliner és recordat cada Setmana Santa per la Ruta de la Sal, una regata a vela que uneix Barcelona i Dénia amb Sant Antoni.