Elogi de la miopia

Jo no sé a vosaltres, però a mi la gent que sempre té raó, o que està tan absolutament segura del que pensa i del que diu que és com si la tinguessin sempre, em fan una mica de por. No només per una mena de precaució davant dels que estan tan segurs de si mateixos i de les seves opinions que, encara que la realitat els desmenteixi, sempre acaben pensant que els dóna la raó, sinó perquè la història de les idees, i la història a seques, ens il·lustra a bastament sobre el perill del dogmatisme fonamentalista. I aquest recel, tanmateix, no té res a veure amb el relativisme de les opinions, d’acord amb el qual totes les opinions tenen la mateixa validesa i són igualment sostenibles, sinó, més aviat, amb la convicció que un dels atributs de la intel·ligència és la capacitat de modificar una opinió pròpia quan les evidències de l’error -o de la falsedat!- són incontrovertibles i manifestes.

En general, són gent amb qui és difícil dialogar, si entenem per diàleg el que sempre s’ha entès: la capacitat d’intercanvi entre el que un diu i el que diu un altre. La seva forma de discurs més pròpia és, més aviat, el monòleg: pensen, diuen i escriuen sense que res, en allò que els altres puguin pensar, dir o escriure, els pugui afectar. I també sense que res, en la realitat, pugui fer-los corregir en la seva anàlisi o diagnòstic, com si fossin completament immunes al principi de verificació o refutació que regeix el funcionament de les ciències, també les humanes. Aquesta gent sempre diu “Jo sempre he pensat...”, o fins i tot aquella lletania tan penosa del “Jo ja ho deia”. Per a ells, tot “és així” i no pot ser d’una altra manera, en una confusió, molt habitual en la tipologia de diverses fal·làcies, d’acord amb la qual no només la realitat és com diuen, sinó que ha de ser-ho. Perquè ells ho diuen, esclar. Només faltaria!

Des del pensament grec, s’ha identificat la veritat amb la llum. I, des de la modernitat, amb Descartes, el pensament autèntic, veritable, s’ha equiparat amb el fet de veure-hi clar. D’aquí, però, deriva el menyspreu respecte a la miopia, usada com a metàfora habitual per qualificar els que no pensen com nosaltres. Perquè no hi veuen. O hi veuen malament. I a sobre, pobres miops, no ho saben!

A mi em plau, de tant en tant, entre els exercicis de filosofia quotidiana que m’agrada fer, treure’m les ulleres que esmenen la meva miopia, per recórrer carrers o places, passejant per qualsevol ciutat. Al principi, realment, és una situació molesta, perquè perdem nitidesa i, per tant, la capacitat de reconèixer el que veiem. Però, al cap de poc, aquesta inseguretat obliga a estar molt més al cas dels espais que recorrem, i fins i tot del terra que trepitgem, que quan, armats d’ulleres, ens movem quan hi veiem clar. Foix va escriure que “és quan dormo que hi veig clar”. Sense arribar tan lluny, a mi m’agrada pensar que és quan no acabo de veure-hi del tot clar que hi començo a veure de debò. Perquè aleshores, de cop, com va formular Sartre a L’ésser i el no-res, en situacions anàlogues, deixo de ser el mestre de la situació: estic a disposició del món i dels altres, com si l’afebliment de la meva pròpia seguretat permetés l’emergència d’allò que, sense l’experiència -encara que sigui passatgera- de la meva vulnerabilitat, no s’hagués donat a veure.

Hélène Cixous, que va néixer miop (“Havia nascut amb el vel a sobre dels ulls”), va escriure a Sa(v)oir d’ella mateixa com si fos una altra: “Sempre ho va pressentir: la seva miopia era la seva pròpia estrangera, la seva estrangeria essencial, la seva pròpia feblesa necessària accidental”. És exactament això.

Més continguts de