UN APERITIU AMB...

“Em costa molt deixar-me sostenir pels altres”

La periodista Laura Rosel fa un vermut amb l'actriu, realitzadora i escriptora Leticia Dolera

“Em costa molt deixar-me sostenir pels altres”
TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: RUTH MARIGOT

B aixa del taxi parlant per telèfon amb els auriculars, que són amb cable i micròfon, no pas d’aquells sense fils. Em saluda de lluny i no dona cap pista de tenir pressa per penjar, i la trucada s’allarga. Tinc temps d’entrar a saludar la gent del Gelida, demanar-los permís per instal·lar-nos a la taula de la cuina, la que fa servir el personal per dinar entre servei i servei, entre caixes d’ampolles de vi, cervesa i vermut, amb l’hule de plàstic gastat per l’ús de ganivets i forquilles i amb crostes de pa. Tinc temps, encara, de tornar a sortir al carrer, comprovar que encara no ha penjat, esperar-la repenjada a la porta, saludar un conegut que seu a la terrassa i repassar mentalment les preguntes que no vull que se m’escapin. Finalment es treu els auriculars de les orelles, s’acosta i ens saludem amb dos petons i un “com estàs?”. No havia estat mai al Gelida, així que la poso en situació ràpidament.

La idea de descobrir un clàssic de Barcelona sembla entusiasmar-la. Saluda animosament els cambrers. Tothom és corrent, al Gelida, no fan compliments perquè no necessiten quedar bé. No ha tastat mai el vermut. Dos descobriments en un mateix matí: s’estrena al Gelida i amb el vermut casolà. Mentre esperava que acomiadés la trucada i mentre despatxem les qüestions prèvies a l’entrevista, l’observo i em pregunto si tots els personatges que ens arriben a través de la pantalla, especialment la gran, projecten una imatge tan allunyada de la que tenen en realitat. Actua amb una espontaneïtat no forçada. Se sorprèn per la quotidianitat de l’escena, la diverteix tastar el vermut, la idea de l’aperitiu com a pausa de la jornada. Jo demano unes patates xips i ella crida: “I unes olives!” Alterna el català i el castellà sense un criteri aparentment clar, dins d’una mateixa frase, si cal. Sortim del Gelida, vermut i entrevista enllestits, per la porta del darrere. Es prepara un cigarret amb parsimònia i l’encén tot just quan arriba el taxi que l’ha de portar a dinar amb la seva mare. El taxista l’espera i es desespera. Ella fuma i parla a peu dret, aliena als llums d’emergència que l’atenen en ple carril bus. Li faig notar que el taxi està a punt de desistir. Fa una última pipada mentre remata una frase, s’acomiada amb dos petons i un somriure. Puja al taxi traient altra vegada el mòbil i penjant-se els auriculars a les orelles.

La pell de l’altre

A l’escola s’enreien d’ella, la insultaven i la humiliaven. Una etapa dura que li va deixar marca. Des de la interpretació, Leticia Dolera ha aconseguit acostar-se als altres, potser buscant-hi aquells nens assetjadors. Considera que les històries que explica la ficció són “ponts d’empatia” per entendre que no som tan diferents com ens sembla. “L’altre també ets tu i quan ens hi acostem deixem de tenir-li por”. L’eina per fer aquest acostament és la cultura. Les històries que expliquen el cinema, el teatre o la literatura “ens ajuden a entendre’ns entre nosaltres, que al final és el que fem en el món, intentar relacionar-nos, aprendre a conviure fins i tot amb qui no compartim idees. Què és, si no, el que fem aquí?”.

L’impuls de ser actriu l’entén ara com una necessitat de comunicar-se, de comprendre’s millor a ella mateixa i a la societat. Però durant una temporada li va servir d’escut, incapaç aleshores d’assumir les cicatrius del bullying. “Ser actriu em servia per amagar-me, em sentia més lliure quan hi havia un personatge i no era jo qui s’exposava”. A les portes dels 40 i amb la carrera consolidada, ha decidit que ja no li cal cap armadura. No sense esforç, ara és ella, Leticia Dolera, qui s’exposa dalt de l’escenari, darrere la càmera o a les xarxes socials. Com quan va decidir implicar-se personalment en la lluita feminista: un pas “delicat a nivell emocional, complicat”, però que ha aconseguit apuntalar després de canviar d’enfocament. I és que ara no li semblen tan importants les conseqüències de donar l’opinió a pèl a Twitter com els valors i la defensa dels drets humans que implica el feminisme.

LETICIA DOLERA (Barcelona, 1981). Està preparant la segona temporada de ‘Vida perfecta’ (Movistar+), la seva primera sèrie com a directora i coprotagonista, premiada al Festival de Sèries de Cannes (millor sèrie i millor interpretació femenina ‘ex aequo’ per a Dolera, Celia Freijeiro i Aixa Villagrán). Tenia experiència ja darrere la càmera, amb els curts iniciàtics ‘Lo siento, te quiero’ (2010), ‘A o B’ (2010) i ‘Habitantes’ (2013), però sobretot amb el llargmetratge ‘Requisitos para ser una persona normal’ (2015), premiat al Festival de Màlaga i nominat als Goya. En plena crescuda de l’onada feminista va publicar ‘Morder la manzana’ (Planeta, 2018), un manual autobiogràfic per a feministes despistades que l’ha coronat com l’abanderada del feminisme a la catifa vermella. Aquell mateix any va fer el pregó de les Festes de la Mercè. Com a actriu de televisió ha actuat a ‘Al salir de clase’, ‘Hospital Central’, ‘Los Serrano’ i ‘El barco’. Al cinema: ‘El otro lado de la cama’, ‘Semen, una historia de amor’, ‘REC3: Génesis’ i ‘Ajedrez para tres’. A Twitter és @LeticiaDolera, i a Instagram, @leticiadoleraoficial.

Dolera concep la seva feina com una plataforma per intentar transformar la societat. “La cultura és la millor eina que tenim per combatre el feixisme, el racisme i el masclisme, perquè ens posa en la pell dels altres”. Com a directora, construeix personatges diversos, imperfectes però irremeiablement propers -com el Gari, l’irresistible noi amb discapacitat que interpreta Enric Auquer a Vida perfecta - que desperten sensibilitats diverses. Està convençuda que si una història la narren molts tipus de personatges aconseguirà crear en l’espectador una empatia també plural, cap a més tipus de persones.

Miralls

Com a directora, ho planifica, ho supervisa i ho controla pràcticament tot. Una sensació que li agrada i que queda reflectida en la Maria, el personatge que interpreta a Vida perfecta : “Soc jo portada a l’extrem”, assegura. Tot d’una, li ve al cap el referent matern, la mare soltera que arribava a tot, a les dues feines, a ajudar amb els deures, a preparar el sopar i a jugar: “Em sento molt afortunada, tinc una gran mare i aquest és el mirall on em miro”. Però n’hi ha d’altres. Julie Delpy i Lena Dunham han estat dos referents fonamentals perquè Dolera s’atrevís a interpretar i dirigir alhora. Reivindica la importància dels referents femenins, però no com a excepcions sinó com a norma: “Estic farta de l’època de les pioneres, no volem la medalla a la primera dona que”. Naturalitzar la presència de la dona, sense èpica, implica reconèixer el dret a la mediocritat: “No hem de ser brillants, no passa res per fer alguna cosa malament o regular”.

La popularitat també genera miralls de realitats incòmodes. Són habituals els linxaments de dones a les xarxes per part d’homes enfurismats davant de discursos feministes, “onades d’odi” -segons Dolera- que amb el temps i l’ajuda, curiosament d’un home -l’actor Álex García-, ha aconseguit interpretar en positiu. “Va ser difícil, però saludable, entendre que el problema no soc jo sinó el que dic. És un mirall que molts no volen mirar, els fa ràbia i cada cop que s’hi veuen reflectits el volen trencar”.

Els atacs es van multiplicar arran de la polèmica amb l’actriu Aina Clotet. Un episodi del qual la directora assegura que ha extret aprenentatges a molts nivells, però el principal i més profund és l’emocional: deixar-se cuidar pels altres. Assegura que davant la tempesta, “tot l’equip tenia la consciència molt tranquil·la” i que la reacció va ser agafar-se de les mans i tirar endavant, cosa que per a ella va significar una revelació. “M’agrada ser jo la forta, i quan l’equip em va sostenir vaig descobrir que em costa molt deixar-me sostenir, que em genera angoixa i vertigen. Em sentia culpable pel fet que algú em volgués estimar i ajudar. Encara ho estic col·locant”.

 El grup de música que no et canses d’escoltar.

Doncs ara semblarà estrany, però el grup de música que no em canso d’escoltar des que tenia 13 anys és Els Pets.

La sèrie de televisió que estàs mirant.

Acabo d’acabar Home ground (Filmin), sobre una entrenadora de futbol de primera divisió d’un equip masculí.

L’últim llibre que has llegit.

No vull dir-ne un sobre feminisme perquè sonarà tòpic, o sigui que en diré un de cada. L’últim sobre feminisme que he llegit és No manipuléis el feminismo (Espasa) d’Ana Bernal Triviño, que està molt bé perquè desmunta els tòpics masclistes. I l’altre és Voz de vieja (Blackie Books) d’Elisa Victoria, que és molt emocionant.

Què no suportes de tu?

[riu] De vegades no suporto de mi una rigidesa que tinc… Sé expressar-ho millor amb un gest que amb paraules [fa una ganyota amb la boca].

Un moment de felicitat.

Quan ens van donar el premi ex aequo a la millor actriu a Cannes a Celia Freijeiro, Aixa Villagrán i a mi. I no sabria dir-te si va ser més feliç aquell moment o els espaguetis que ens vam menjar a l’habitació de l’hotel després!

Olives farcides o amb pinyol?

Les olives, amb pinyol.