09/06/2019

Em sap greu

3 min
Em sap greu

Hi ha persones que són incapaces de demanar disculpes. Per més responsabilitat que tinguin d’un fet. N’hi ha que són incapaces de verbalitzar-ho perquè senten que en l’acte de demanar perdó hi ha un component d’humiliació personal, en comptes d’un intent de reparar l’error o el mal ocasionat. D’altres substitueixen el silenci per un acte compensatori: una futura amabilitat esforçada, un obsequi material o un gest adulador. No tenen voluntat d’excusar-se sinó de rescabalar el seu bon nom. No els preocupa l’altre sinó, més aviat, ells mateixos i la seva imatge.

També hi ha el sector de persones que, si bé són capaces de fer explícit l’acte de disculpa, el manipulen a traïdoria. La moda més estesa i pública d’aquest sistema és demanar disculpes “a aquells que s’han sentit ofesos”. Són els que converteixen les paraules en jocs de trilers. Demanar perdó “als que s’han ofès” és la farsa de la disculpa, perquè no assumeixen la responsabilitat del seu mal sinó que dipositen la culpa en la sensibilitat dels altres.

N’hi ha que quan demanen perdó ho fan cridant i amb indignació, mostrant fins i tot disgust i una gran sorpresa per haver de dur a terme aquell gest. Teatralitzen la contrarietat que els suposa que algú els hagi portat a l’extrem de disculpar-se. En realitat, el que fan és remarcar subliminarment a l’altre que el seu mal no està justificat.

També hi ha els de la disculpa fatxenda. Aquells personatges per a qui la disculpa té tan poc valor que l’han banalitzat. Són els que se salten el pas de vianants veient que hi ha persones esperant per creuar i acceleren fent un gest amb la mà de disculpes des del volant. Són els que, en una andana plena de gom a gom, avancen a empentes dient “Perdó! Perdó! Perdó!” com si la seva pressa fos prioritària.

La paraula perdona, de fet, ha adquirit en els últims anys un to d’impertinència quan s’exclama de manera interrogativa i solitària: “Perdona?!” Quan qui ho diu pretén, d’una manera presumptament elegant, fer un retret a qui se suposa que no ha actuat com devia. Si la paraula es pronuncia davant d’un però agafa dimensions de voluntat d’enfrontament: “Perdona, però...” Més que ànim de disculpa, és el llop vestit de xai que es traurà la disfressa cinc paraules més enllà.

Per sort, existeixen les persones que saben pronunciar la disculpa amb el to precís: amb fermesa però amb la tendresa que espera el ferit. Fins i tot respecten el breu silenci que hi ha d’haver després perquè la sinceritat ressoni en aquell instant sagrat. Si es fa bé, pot ser reparador. “Em sap greu”, “Et demano disculpes” o “Perdona’m”, sense la necessitat d’una justificació que els faci perdre intensitat.

I finalment hi ha un conjunt de persones que, per tarannà, educació o sentiment de culpa, fins i tot es disculpen amb sinceritat quan no toca o no en tenen la culpa. Com quan a algú li donen un cop pel carrer i diu “Perdó” com a reacció immediata, del mateix ensurt. És com, malgrat que no hagis comès cap error, pronuncies un “Ho sento” per apaivagar amb rapidesa i temor qualsevol ànim de conflicte. Quan la paraula serveix per evitar un desacord que fa por encarar. És l’“Em sap greu” de les persones que se senten tan petites davant dels altres que prefereixen fer el pas abans que gosar qüestionar les raons de l’altre.

En qualsevol cas, en l’acte de la disculpa hi ha molta més informació que el significat estricte de la paraula. I tan important és saber-ho dir com saber escoltar i llegir què amaga en cada cas.

stats