Aquest dijous es va localitzar sa i estalvi l’explorador britànic Benedict Allen, de cinquanta-set anys, en una pista aèria remota, tallada per les lluites tribals, vint milles al nord-oest de Porgera, a Papua Nova Guinea. Divendres el va rescatar un helicòpter amb símptomes aparents de malària. Ahir, des de Port Moresby i via Hong Kong, el van enviar a casa.

Allen va marxar l’11 d’octubre a la recerca de la tribu Yaifo, una de les poques que queden que no han tingut contacte amb el món exterior. Ell mateix la va descobrir fa trenta anys. Des d’aquesta setmana es temia per la seva vida. Allen, en acomiadar-se, va advertir a través de Twitter: “No intenteu rescatar-me, sisplau. Allà on vaig de Papua Nova Guinea no em trobaríeu mai”. El seu silenci diumenge passat, dia límit, va fer témer el pitjor. A la Royal Geographical Society de Londres no va sonar el telèfon. Esperaven la trucada clau que significaria que hauria arribat a Hong Kong via Port Moresby i que tornava cap a casa.

De sempre, Allen s’ha negat a dur localitzadors via satèl·lit. És com se senten veritablement lliures i solitaris els exploradors de la vella escola. El projecte d’Allen, tot i haver fet programes per a la BBC, no era per cap a televisió. Només duia una petita càmera per documentar breument els Yaifo si en algun moment li semblava ètic fer-ho.

El cas ha recordat molt el que van viure fa cinc anys uns deixebles d’Allen. A Will Miller i Callum Fester els van donar per morts en una exploració en aquella mateixa zona. Miller, ara, ha explicat: “És una experiència molt traumàtica. No vam tenir cap contacte amb ningú durant un mes. Va ser terrible per a la meva família. [...] Estàvem en una jungla tan densa i hostil, plena de criatures i insectes, que si ens hagués passat alguna cosa el cos s’hauria desintegrat en molt poc temps. Hi havia parts del bosc on no vèiem res del que teníem davant. Hi havia dies que tallàvem arbustos durant quinze hores i només avançàvem cinc-cents metres. Va ser desolador. Perds la noció del temps. [...] Però només has de pensar: avui arribarem a aquell arbre i després fins a aquell marge”. Van perdre quinze quilos i durant quatre dies de sequera van haver de beure’s l’aigua de dins de les plantes carnívores.

No és la primera vegada que Benedict Allen està en situació de risc. El 1983 es va haver de menjar el seu gos quan es va perdre a la selva amazònica. Miller detalla com és el lloc que Allen ha recorregut: “Allà hi ha les deu serps més perilloses del món. Una d’elles és l’escurçó de la mort, extremadament verinosa i que converteix el terreny en un camp de mines. Perforen el terra buscant rates i ratolins. Hi ha porcs salvatges gegants, d’ullals enormes, que són terriblement agressius quan busquen les femelles”.

La dona d’Allen, Lenka Allen, sempre ha estat optimista. El que més li costa és despreocupar els seus tres fills, que constantment pregunten pel pare, sobretot la Beatrice, que té dos anys. També tenen en Freddy, de set, i la Natalya, de 10. Miller nega que aquests projectes denotin egoisme: “Tot i que les exploracions tenen perill, en Benedict hi està acostumat. És molt bo afrontant imprevistos. Ningú es posa en aquestes situacions per viure l’èpica de la supervivència o el desastre. Sempre estàs convençut de l’èxit del projecte”.

Benedict Allen, en el seu blog, es justificava abans de marxar: “Així és com faig els meus viatges com a explorador. Sembla que em faig més gran, però no més savi”.