CAPS I PUNTES

Enterrats vius

La meva avia materna encara en parlava quan jo era petit, i n’explicava casos que van ser famosos quan ella era una nena. Recordo la història d’una senyora de l’alta societat, enterrada en un panteó del cementiri de Montjuïc, a qui un lladre va provar de robar les joies. I en tallar-li un dit per treure-li l’anell, la morta es va incorporar entre xiscles. El dolor de l’amputació l’havia fet reviure de la catalèpsia que patia, mentre el lladre moria allí mateix d’un atac de cor provocat per l’ensurt.

La por de ser enterrat viu va agafar traces histèriques durant la segona meitat del segle XIX. Es van inventar tota mena de sistemes per demanar auxili, taüts amb campanetes que s’accionaven des de l’interior, nínxols amb entrada d’oxigen o amb complicats mecanismes per avisar que el difunt seguia amb vida. Si repassem la premsa d’aquells anys, veurem que era un tema que sortia amb certa regularitat. Entre els casos més sorprenents, vaig llegir el d’un home ric de Màlaga que, quan va morir, els seus hereus es van repartir ràpidament la fortuna. I quan, uns dies després, es va saber que només havia estat un cas de catatonia, un d’aquells familiars va patir un atac de cor fulminant.

La catalèpsia era tan popular que fins i tot es va incorporar als espectacles de màgia i magnetisme, llavors tan apreciats. El 1857 la somnàmbula Lola Cabañes i l’hipnotitzador Roche Lambert presentaven un espectacle al Teatre del Liceu que incloïa un número de catalèpsia, en el qual la senyora Cabañes quedava totalment rígida i sense respiració, amb el cap i els peus sobre dues cadires, i sent capaç d’aguantar grans pesos. Vint anys més tard, al Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat hi actuava el doctor Nicolay, que presentava una catalèpsia parcial i una general, amb mort aparent. I el 1890 l’Associació Cervantes del teatre Romea presentava Monsieur Bargeon i Luise Olimpie, que oferien una vetllada espiritista, amb hipnosis, esquelets que parlaven, una demostració de catalèpsia i un assassinat!

Aquesta morbosa afició per la mort tenia el seu origen en les repetides pandèmies que va patir la ciutat durant aquella centúria. Fos veritat o no, circulaven moltes llegendes urbanes sobre tombes que s’obrien i s’hi trobaven cadàvers retorçats i amb signes evidents que havien provat d’escapar-se. Molta gent va ser enterrada encara amb vida durant les epidèmies de còlera o de febre groga, quan a les víctimes infectades no se’ls feia cap vetlla ni examen forense. A Barcelona es van comunicar diversos casos de catalèpsia, reals o suposats, com el d’un jove que va morir durant un ball de màscares l’any 1884. Transportat al dipòsit del cementiri del Poblenou, els metges van estar més d’una setmana observant-lo fins a certificar que era mort. Més sort va tenir, tres anys després, un nadó que va estar quasi un mes sense respirar al carrer de Corretger, fins que va tornar a la vida. I el 1899 una senyora va despertar mentre l’enterraven quan va sentir els càntics religiosos. El periodista afegia que, quan morís la seva sogra, només li pagaria una missa resada i no cantada.

Potser el cas més famós es va produir el 1932, quan un personatge molt conegut del Barri Xino, Josep Vallès Martínez, va morir al seu domicili del carrer Nou de la Rambla. Vallès vivia de la compravenda de joies i patia una estranya malformació coneguda com a hermafroditisme, de jove havia treballat en fires ambulants com l’ home-dona. El seu cadàver va ser traslladat al dipòsit municipal perquè se sospitava que era un cas de catalèpsia. Dies després els forenses van concloure que era difunt i que en realitat es tractava d’una dona amb un clítoris extraordinàriament desenvolupat. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat