CARRETERES SECUNDÀRIES

Entrepans de sang

“Q ue ningú ens obligui a decidir entre defensar el pa o la pau”. Això és exactament el que deia i escrivia en un diari local l’alcalde de Cadis, José María González, Kichi, de Podem, quan va veure amenaçada la fabricació de cinc corbetes de guerra a les drassanes de Cadis. L’Aràbia Saudita es plantejava renunciar a executar del contracte amb l’empresa gaditana com a represàlia i xantatge a l’anunci del govern espanyol de no entregar-los les 400 bombes que formaven part del paquet total estipulat.

Pel que sembla, es tracta d’un dilema moral, “un dilema impossible”, segons va afegir el secretari d’organització de Podem, Pablo Echenique.

Pensava que mai sentiria una animalada tan gran de la boca dels polítics sortits del moviment dels indignats, de les protestes del 15-M a favor dels valors humanistes de la política.

Només faltava espolsar-se les puces de sobre: “Que ningú vingui a fer-nos discursos en defensa de Navantia -l’empresa pública signatària del contracte-, ja que si Navantia depèn absolutament de la indústria militar és perquè el PP i el PSOE han fet una política de gestió nefasta de les nostres drassanes”, escrivia l’alcalde de Cadis.

I la cirereta: “Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres”.

El senyor Manuel Valls, possible candidat a l’alcaldia de Barcelona, no va tenir cap dilema moral quan l’any 2015 va signar a Riad, com a primer ministre de França -quan encara era socialista-, un contracte milionari de venda d’armes, i va tuitejar entusiasmat: “França - Aràbia Saudita: 10.000 milions d’euros en contractes! El govern, mobilitzat per les empreses i l’ocupació”.

Els nostres socialistes, en canvi -que encara són socialistes, diuen-, no es van mostrar tan entusiastes quan es van trobar sobre la taula el contracte, també milionari, de venda d’armes a l’Aràbia Saudita, perquè, justament només d’arribar al poder, la coalició dirigida pels saudites a la guerra del Iemen (coalició que té el suport logístic i d’informació dels EUA) bombardejava objectius civils i massacrava un grup de nens que viatjaven en un autocar.

Aquelles imatges cruels i insuportables -els nens sempre desperten una mica més de mala consciència- van fer que la nova ministra, Margarita Robles, anunciés la negativa d’Espanya a vendre 400 bombes de precisió incloses en el contracte signat per l’anterior ministre, Pedro Morenés -un home molt ben relacionat amb la indústria de les armes-, si bé es mantenia el compromís d’entregar la resta del material militar, del qual les cinc corbetes són la part més suculenta.

Ara, quan escric aquest paper, sembla que el govern espanyol ha reconsiderat l’assumpte i tira endavant el contracte que inclou les 400 bombes, ja que la prioritat és no perdre el contracte de la construcció de les cinc corbetes a les drassanes de Navantia a la badia de Cadis i conservar els 6.000 llocs de treball que depenen d’aquest encàrrec.

De fet, com ha fet notar Amnistia Internacional, la llei espanyola no hauria de permetre cap venda d’armes a l’Aràbia Saudita, incloses les corbetes. “Les exportacions d’armes seran denegades”, diu l’article 81, llei 53/2007 sobre comerç d’armes, “quan hi hagi indicis racionals que puguin ser utilitzades en accions que pertorbin la pau [...], exacerbin tensions o conflictes [...], siguin utilitzades amb finalitats de repressió interna o en situacions de violació dels drets humans, o tinguin com a destí països on sigui evident el desviament dels materials transferits”.

Amb la llei a la mà, doncs, ni una sola arma ni cap material bèl·lic podria ser venut pel govern espanyol a l’Aràbia Saudita. “Suècia -informa Amnistia Internacional- va deixar d’exportar armes a l’Aràbia Saudita l’any 2015. Bèlgica i el Canadà ho van fer l’any 2017. El nou govern de coalició alemany també ha suspès les export acions, així com Noruega i Finlàndia”.

El primer gest del govern espanyol anunciant que no entregaria les 400 bombes brindava l’oportunitat de discutir al Parlament i a la societat sobre la nostra posició internacional, i en particular la nostra participació directa o indirecta en les guerres que actualment hi ha al món.

Aquest debat, que és un debat de model de civilització, un debat que ens obliga a mirar el món en la seva globalitat, en què el nosaltres traspassa totes les fronteres, no ha estat possible, i el que va començar amb una petita mostra de responsabilitat -encara que sigui només la d’una mirada culpable- s’ha convertit en el lamentable galliner provincià dels nostres encesos debats polítics.

“Que ara no vingui a presumir per intentar treure partit polític del nostre drama”, escrivia a l’article citat l’alcalde Kichi, per avançar-se a les ganivetades entre els partits, els quals, finalment alliberats de manifestar qualsevol idea política sobre el món on vivim, es poden entregar a la lluita pel poder, als màsters, als xalets... i als iemenites que els donin pel sac.

Més continguts de