Si tingués únicament quinze segons per definir l’essència de l’antiga cultura grega em referiria a la parella formada per l’heroi tràgic i pel savi platònic. Aquesta parella abraça tot un món de complexitat extraordinària. El savi platònic és el que se situa més enllà de totes les passions, de totes les contradiccions; l’heroi tràgic, per contra, és el que habita a l’interior del remolí passional. Èsquil, Sòfocles i Eurípides van representar des de tots els angles aquest remolí. Plató va intentar proposar la idea d’un ésser humà que s’escapava dels seus estralls per viure aquesta suposada serenitat que és comuna a tots els camins de saviesa, tant orientals com occidentals.

No obstant això, el que m’agrada més de Plató és que s’escapa de la imatge que d’ell han intentat donar les successives generacions de platònics. Plató, despullat de platonisme, és un escriptor que revela contínues contradiccions, potser perquè, segons sembla, ell mateix, en la seva joventut, va voler ser autor teatral i va conservar sempre una qualitat literària extraordinària. El mateix home que lluita contra l’aparença sensorial sembla compromès amb el joc dels sentits, el mateix home que defensa l’assossec del savi elogia la bogeria divina de l’enamorat, el mateix home que a La República condemna el teatre, per immoral i enganyós, construeix amb els seus Diàlegs una aclaparadora representació teatral que té Sòcrates com a protagonista absolut.

El banquet, una de les obres més conegudes de Plató, és una culminació filosòfica i, també, l’exposició d’un misteri, presentat d’una manera completament teatral. Un debat, al voltant d’unes copes, sobre la naturalesa de l’eròtica que lentament es converteix en una indagació sobre el coneixement de la bellesa i de la veritat. El final de la intervenció de Sòcrates és un dels meus passatges platònics favorits perquè mostra l’agermanament de la raó i el misteri. Una dona immersa en una cultura patriarcal, i a més estrangera, Diòtima, és qui inicia Sòcrates en els misteris de la més alta saviesa. La contradicció, sovint tràgica, i no el dogma, és l’autèntic aliment de qui vol conèixer.