02/02/2020

Fellini, primers records

2 min
Federico Fellini en un acte al Midem de Canes el 1975.

Abans d’haver vist cap pel·lícula de Federico Fellini em van passar dues coses. Primer el vaig veure recollir un Oscar honorífic de mans de Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Aquella nit de principis del 1993, al veure des de l’escenari que la seva esposa i musa de sempre, la gran Giulietta Masina, estava plorant d’emoció, li va sortir de l’ànima: “Gràcies, estimada Giulietta! I, sisplau, no ploris més!” Després em vaig assabentar de la seva mort. Va ser al cap de pocs mesos, l’últim dia d’octubre. Recordo perfectament que aquell dia també va abandonar el món River Phoenix, massa jove, amb només vint-i-tres anys. En el meu cap aquestes dues persones conviuran sempre. Els records són així. No els pots domesticar.

Després d’aquestes dues coses ja tocava conèixer bé Fellini. Conèixer-lo bé, esclar, volia dir veure el seu cinema. Vaig començar amb droga dura, La ciutat de les dones, cim del seu afany fabulador i oníric. Vaig continuar amb Amarcord, els seus records d’infància a Rímini. I després amb La dolce vita. Mai ningú ha filmat la nit com la va filmar Fellini a La dolce vita. I després amb Satiricó i Roma i Ginger i Fred i La strada -que bonica i que trista- i Casanova. Passaven les pel·lícules, i n’hi havia una a la qual m’estava costant arribar. Finalment, a la Filmoteca vaig veure com Déu mana Fellini 8 1/2, i va ser com si un llampec caigués just davant meu i em deixés mig cec. Aquell demiürg que recorda la seva vida, les seves dones, la seva creativitat. El balneari, el ball, el cabell canós de Marcello...

Recordo Fellini perquè aquest any fa cent anys que va néixer. Perquè la Filmoteca li dedica un cicle integral. Perquè el més probable és que només pugui anar a refrescar dues o tres de les seves obres. Fellini era un humanista, retratava persones i somnis, era eròtic i animal, dominava el traç de la poesia, sabia capturar dins d’un fotograma tants instants de vida.

stats