“Hi ha algú més desconegut que el soldat desconegut: la seva dona”. Amb aquest lema, el 21 d’agost del 1970 una desena de dones van dipositar un ram de flors a la tomba del soldat desconegut de París. Era un dels primers actes del Moviment d’Alliberament de les Dones, hereu de les mobilitzacions del 1968 i possiblement un dels llegats més clars i actius d’aquelles protestes. És evident que també hi eren les dones, en aquelles protestes, però tant a París com als Estats Units les dones activistes es varen adonar aviat que el seu paper continuava sent secundari i el protagonisme el tenien ells. Els homes al micro i les dones a les fotocopiadores, es queixaven algunes. Era evident, a més, que després de les manifestacions qui havia de fer el sopar seguien sent elles, mentre que ells descansaven de l’agitació del dia. La revolució sexual -animada en gran part per la píndola, que des de principis dels 60 ja es venia als Estats Units i el mateix 1968 s’havia legalitzat a França- va ser rebuda inicialment amb molta alegria, i va començar una dècada de gran promiscuïtat i alegria sexual. Però no quedava clar que, en un entorn encara fortament masclista, fos tan beneficiosa per a les dones, com han remarcat diverses estudioses feministes.

El cas és que des de mitjans dels anys 60, als Estats Units el feminisme va anar agafant una gran embranzida i va ser un dels principals corrents dins la lluita pels drets civils, en el qual s’emmarcaven totes les minories marginades fins llavors: negres, dones i homosexuals (Stonewall és del 1969) anaven de la mà, i van ser les dones en gran part les que portaven el pes de moltes lluites. El lema “El que és personal és polític” ho emmarcava tot, i gràcies a aquelles reivindicacions amb els anys molt països varen incloure lleis per prohibir la discriminació per raons de gènere, opció sexual, raça o religió.

Als Estats Units el moment àlgid del 1968 va ser la marxa contra el concurs de Miss Amèrica a Atlantic City, durant la qual es varen cremar objectes representatius de la tirania de la dona-objecte -la llegenda diu que es van cremar sostenidors; no va ser així-, i varen sorgir també moviments de feminisme radical molt actius. A París, a l’aixopluc de la recent creada Universitat de Vincennes, grups de dones es varen organitzar només elles, sense homes, marcant així territori i començant una rica etapa de reivindicacions que tenia -com en altres països- la lluita pel dret a l’avortament el seu punt central. Ho varen aconseguir el 1975. Començava llavors la lluita a Catalunya, tot i que algunes pioneres, com Maria Aurèlia Campany, ja havien obert camí.