F I N LÀN D I A PAÍS PER A MESTRES

Finlàndia, un país per a mestres

Un dels pilars del sistema educatiu és l’alta qualificació del seu professorat, que gaudeix de molt prestigi i de llibertat pedagògica

QUAN FALTEN CINC MINUTS per a les vuit, l’aula de música de l’escola Viikkin Normaalikoulu, al nord d’Hèlsinki, està buida i preparada per rebre els nens i nenes de segon de primària. La Pauliina Liimatta i la Krislin Kallio, estudiants del grau d’educació primària, ultimen concentrades els preparatius de la classe que impartiran. Tenen pensat fins a l’últim detall: cadires ben col·locades, projector encès, instruments sobre la taula i planificació de la sessió en mà. Entre nervis, tenen un moment per saludar dues companyes de la universitat assegudes al final de l’aula que observaran com fan la classe de música. Després, als passadissos o fent un cafè, intercanviaran opinions sobre les seves experiències com a professores en pràctiques.

La Pauliina i la Krislin s’encarreguen durant cinc setmanes consecutives de la classe de segon. Al llarg d’aquest període, la seva tasca serà planificar totes les assignatures, fer les classes, atendre l’alumnat i, en definitiva, fer de mestres. Una mena d’estada en pràctiques intensiva que recorda el MIR dels metges. I en acabar cada classe, s’asseuran amb la seva tutora per rebre observacions i potser alguna proposta de millora, des de la planificació o desenvolupament de la sessió fins a aspectes tan concrets com la lletra que fan o en quin lloc de l’aula se situen. Tot plegat amb un to crític i constructiu alhora, amb la intenció que els faci reflexionar sobre la seva tasca i el seu futur com a mestres.

LABORATORIS D’EDUCACIÓ

A les vuit en punt la classe s’omple de nens i nenes que entren descalços amb cares de son i s’asseuen a les cadires ubicades en semicercle. A l’aula de música, a banda de guitarres, bateries, micròfons i tota mena d’instruments, hi ha quatre mestres. Dues són les mestres en pràctiques, però també hi és la tutora del grup i una mestra assistent. Quatre mestres per a quinze alumnes. I és que l’escola de Viikki no és una escola qualsevol, sinó que és una de les onze escoles que hi ha a tot Finlàndia on es formen mestres. És ben bé una escola de mestres. I què té d’especial? El seu director, Kimmo Koskinen, la descriu com una mena de laboratori de l’educació.

Tot i ser una escola pública on acudeixen nens i nenes dels voltants, es tracta d’un centre estretament vinculat a la universitat on s’implementen les darreres recerques i on es duen a terme les classes amb les metodologies més innovadores. Pels seus passadissos i per les seves aules passen tots, absolutament tots els aspirants a mestres del país. I si Finlàndia és reconeguda per algun motiu, és per la qualitat dels seus mestres, un dels pilars que sustenten un sistema educatiu admirat a tot el món i avalat pels resultats de l’estudi PISA, que el situa com a primer país europeu en el rànquing.

DOCTORS, ADVOCATS I MESTRES

Els futurs professors que passen per l’escola de Viikki, com per totes les altres escoles de mestres, són “els millors”. Així de clar ho explica Jari Lavonen, degà de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Hèlsinki. I com són els bons mestres? Per a Lavonen, un bon mestre ha de tenir amplis coneixements generals i pedagògics, capacitat de col·laborar i treballar en xarxa, motivació i disposició per aprendre al llarg de tota la seva vida. “Els professors a Finlàndia són professionals acadèmics de molt prestigi semblants als doctors i als advocats”, afegeix. Una opinió que també comparteixen la Pauliina i la Krislin, que van escollir aquesta professió en bona mesura perquè és apreciada i valorada per la societat. “No fas això per diners”, reconeix la Krislin. I és que, per bé que sembli estrany pel seu bon reconeixement social, la retribució del professorat a Finlàndia està per sota de la mitjana europea, segons dades de l’OCDE.

La bona reputació de la professió fa que la carrera universitària sigui molt atractiva i, per això, és una de les més sol·licitades a tot el país. “No és una feina que tria algú que no sap què fer, sinó que és la seva primera opció. Molts directors executius i parlamentaris són mestres!”, explica efusiva Marjukka Skantsi, mestra de primària a l’escola Turun Normaalikoulu. Per això el camí per ser mestre no és planer ni gens fàcil. Els aspirants, que superen amb escreix les places disponibles, han de passar en primer lloc una prova escrita on demostrin els seus coneixements aplicant-los a l’àmbit en què volen ensenyar. Si són seleccionats, tindran accés a una entrevista personal o en grup. “Vaig haver de llegir un article sobre educació i després debatre’l en grup. Semblava una entrevista de feina”, recorda la Krislin. Un dels objectius de la segona fase del procés és assegurar que tots els futurs mestres tinguin habilitats socials, empatia i experiència en activitats o entitats relacionades amb infants o joves. Aquest estricte procediment de selecció fa que només 120 de les 3.000 persones que van sol·licitar l’accés aquest curs a la Universitat d’Hèlsinki ho hagin aconseguit. De fet, és habitual que els aspirants no hi accedeixin al primer intent, i potser per això tant la Pauliina com la Krislin van obtenir plaça el segon any que ho van intentar. Totes dues asseguren que coneixen només una o dues persones que van entrar-hi a la primera.

La importància i bona reputació de la feina de mestre, però, no és casual. Jari Lavonen explica: “Fa més de 40 anys, quan Finlàndia sortia d’una guerra amb Rússia i estava en condicions econòmiques molt dolentes, ens vam adonar que l’única manera de millorar el país era a través de l’educació”. I així, amb una decisió política, va ser com el país nòrdic va decidir crear un sistema educatiu estable i dotar els mestres d’un perfil professional i acadèmic que generés confiança tant a l’escola com a la societat. El mateix Lavonen explica que no es triga un any a fer-ho, sinó que es triga molt més, però que l’orientació professional dels mestres els ha permès disposar d’una identitat forta i de confiança per erigir-se com a pilars fonamentals d’un sistema educatiu de qualitat com, diu, és el seu.

La confiança envers els mestres és una de les qüestions cabdals per al país. Hi confia la societat, hi confia la classe política, hi confien les escoles, hi confien les famílies i hi confia l’alumnat. La confiança es basa en uns professionals que es consideren molt ben formats, amb estudis universitaris que inclouen un grau de quatre anys i un màster obligatori. A més, es tracta d’un professorat disposat a formar-se contínuament i que gaudeix de llibertat pedagògica absoluta. Una prova de la confiança que s’hi té dipositada és que des de la dècada dels 80 no existeix cap mena d’inspecció educativa externa a Finlàndia. “El director confia en els mestres perquè estem ben formats i coneixem la nostra responsabilitat. El sistema de control som nosaltres mateixos, cadascú s’avalua a ell mateix. Un mestre no pot transmetre responsabilitat al seu alumnat si no és responsable ell mateix amb les seves tasques”, explica la Marjukka Skantsi des de la seva aula de primer de primària a l’escola Turun Normaalikoulu. Una opinió que comparteix Kimmo Koskinen, director de Viikkin Normaalikoulu, quan explica amb orgull que cada professor és lliure d’ensenyar els alumnes de la manera que consideri oportuna perquè tenen les eines i el coneixement per fer-ho. “Tots som diferents i no hi ha només una manera bona de fer les coses. Si el que el mestre està fent està justificat, no hi ha problema. I, si passa alguna cosa, en parlem”, afegeix. Koskinen recorda amb simpatia una ocasió en què va rebre una queixa: en una classe els alumnes aprenien matemàtiques estirats als sofàs i a terra. “Vaig preguntar als mestres si creien que els alumnes aprenien estirats al sofà. Em van dir que sí, m’ho van justificar i tenien motius pedagògics per fer-ho així. Ho vaig entendre i em va semblar bé”, explica. Una experiència que dóna la raó al que pensa Jari Lavonen des de la Universitat d’Hèlsinki: “A Finlàndia els professors senten que, d’alguna manera, l’educació els pertany, senten autonomia i pensen que la seva tasca no és implementar les idees d’altres, sinó que són els actors principals i això els motiva”.

REFLEXIONAR PER MILLORAR

A Turku, una ciutat costera 200 km a l’oest d’Hèlsinki, la Marjukka Skantsi tot just ha acabat les classes a les dues i, ja amb l’aula buida, revisa les activitats que les estudiants en pràctiques han preparat per l’endemà. Després de passar força anys fent classe tant al sistema educatiu finès com en altres països, s’ha estrenat aquest curs com a mestra i tutora d’estudiants d’educació.

Ara mateix hi ha cinc noies en pràctiques a la seva classe que s’ocupen gairebé íntegrament dels seus alumnes. “Quan entren a l’aula, tinc la sensació que són les millors candidates a mestres”, explica. Aquest curs és tutora de primer de primària, i, en tot l’any, ella s’ocupa de fer classe durant ben poques setmanes. La resta del temps ho fan mestres en pràctiques: planifiquen les sessions, pensen en les metodologies més adients per arribar a tots els alumnes, distribueixen el temps i els espais i es marquen objectius per a ells mateixos com a docents. La Marjukka ho explica ben clar: “Aquest és el lloc per provar coses noves, arriscar-se, perquè hi sóc jo per ajudar-los. Dic als estudiants que aquesta potser és l’última ocasió que tenen de ser a classe amb algú que els pot ajudar, els animo que es reptin a ells mateixos a fer classes o activitats que mai s’haurien atrevit a fer”. Un cop acaben les classes, s’asseuen a una taula rodona situada a la cantonada de l’aula i comenten com ha anat la sessió. “El més interessant és reflexionar sobre la nostra feina tota l’estona”, i això és el que intenta transmetre als estudiants en les reunions que tenen diàriament. La seva tasca, més enllà de supervisar, és observar què es pot fer diferent i què es pot millorar. “Hi ha un parell d’ulls més veient com fas la classe, no és genial per a algú que està aprenent?”, es pregunta.

La Marjukka insisteix especialment en el fet que siguin els mateixos estudiants els que reflexionin sobre la seva tasca educativa. Per a ella, ser mestre vol dir estar aprenent al llarg de tota la vida, tenir la idea que mai s’està del tot preparat. I des de la Universitat de Turku, el professor de la Facultat d’Educació Jukka Kangaslahti ho té igual de clar: “És tan important la formació inicial del professorat com la formació contínua, i això inclou compartir els aprenentatges amb la resta de mestres, observar i aprendre què fan altres escoles i també altres països”. Ara bé, adverteix que no es poden copiar les pràctiques i els sistemes educatius, sinó que s’han d’adaptar i aplicar en els propis contextos.

I si bé cada país dissenya un sistema educatiu adequat al seu context social, cultural, polític i econòmic, sembla prou evident que un bon professorat ha de ser la base ferma per a qualsevol aula, escola o societat. Tant al nord com al sud.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT