CAPS I PUNTES

Fites en el paisatge

Un recorregut pels diferents tipus arquitectònics presents a la ciutat, amb un catàleg dels 132 edificis, amb la seva corresponent fitxa i planografia

Tots els assistents vam ser convocats a l’impressionant mirador de Maria Aurèlia Capmany, a l’edifici Novíssim de l’Ajuntament de Barcelona. Quan hi vaig arribar, ja hi havia molta gent gaudint de les seves espectaculars vistes panoràmiques, entre les quals destacaven les torres de la catedral o la imatge de la Mercè que corona la basílica. Totes les ciutats europees comparteixen aquest mateix horitzó de temples que sobresurten per damunt dels terrats, és una característica principal. Potser per aquesta raó encara resultava més sorprenent la presentació del llibre de l’arquitecta Alba Arboix, Barcelona, esglésies i construcció de la ciutat, coeditat per l’Ajuntament i la diòcesi; un treball imprescindible per a qui li interessi Barcelona, on es comenten, des d’un punt de vista històric i arquitectònic, les 132 esglésies que hi ha a casa nostra. Una feina que, inexplicablement, no s’havia fet fins ara.

El llibre ens proposa tres formes d’acostar-nos a aquestes construccions, la primera de les quals té a veure amb el seu paper fonamental alhora de fer ciutat. Per exemple, s’analitza el cas de Santa Maria de Sants, una església que ja hi era abans que la població i que va donar nom al posterior barri de Sants. Del cas contrari, temples apareguts posteriorment al veïnat que els acull, parla de Sant Medir, una parròquia edificada l’any 1948 al barri ja existent de la Bordeta. Moltes, però, van ser construïdes al mateix temps que el barri. Tenim l’exemple clàssic de Sant Miquel a la Barceloneta, o les modernes esglésies incloses en els plans urbanístics d’època franquista, com Sant Jeroni a Montbau. L’Alba Arboix hi afegeix una torna, la Sagrada Família, que no es correspon a cap de les tipologies anteriors.

El segon acostament a l’església com a element susceptible de crear ciutat és la seva relació amb la plaça, un espai que en molts casos neix com a cementiri, fins que les primeres mesures higièniques, a finals del segle XVIII, van aconsellar la construcció de fossars allunyats de l’urbs. En el cas de Barcelona, el cementiri del Poblenou va fer aquesta funció, i va rebre les despulles dels altres cementiris urbans, que es van convertir en places com la de Sant Jaume o la dels Sants Just i Pastor. Es planteja una reflexió sobre la potència simbòlica d’aquesta associació, com plaça i església han acabat situant-se en una posició sempre central. Arboix les defineix com “les places del Duomo barcelonines”, com Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, Sant Pere de les Puel·les, Sant Joan a Gràcia, Santa Maria del Remei a les Corts o Sant Vicenç a Sarrià. Fins i tot, a un temple que no en tenia -la Mercè-, van obrir-li una plaça al davant el 1981.

L’autora fa un recorregut pels diferents tipus arquitectònics presents a la ciutat, i elabora un catàleg dels 132 edificis, amb la seva corresponent fitxa i planografia. Per acabar interrogant-se sobre el futur d’aquests edificis i les possibles opcions per diversificar-ne l’ús. D’això mateix es va parlar durant la presentació del llibre, del protagonisme de certes parròquies com a refugi per a l’antifranquisme, o la cessió d’espais durant les reivindicacions dels immigrants sense papers. Les esglésies com a edificis singulars i únics, epicentre en molts períodes de la vida comunitària, que ara ja tenen llibre propi per entendre una ciutat on, fins i tot els ateus, tenim un temple preferit. El meu, un bolet enmig del centre, l’església de Santa Anna, sempre assetjada per construccions modernes. Arboix citava l’arquitecte Francesco Careri, que escrivia “Allò exòtic està sempre a l’abast de la mà. N’hi ha prou amb perdre’s i explorar la pròpia ciutat”. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat