U n descampat. Bosses de plàstic, una vamba Levi’s foradada i sense cordons, una clavilla òrfena d’endoll, un jersei de llana gris, una aspiradora disseccionada. Embolcalls on s’hi llegeix “Programa d’intercanvi de xeringues”, pedres, ampolles de plàstic, cinta d’embalar a les últimes, una bossa de Mini Marbú Dorada buida. Una agulla d’estendre roba, males herbes, un paquet de tabac arrugat, la part de sota d’un biquini, un colom mort, llaunes rovellades, una pinta sense dents. Una, dues, tres, moltes xeringues dispersades, fulles seques, el mànec d’una paella, un matalàs.

Som en un petit solar vora les vies del tren del barri de la Mina, a pocs metres d’on el dia de Nadal del 2017 un home va assassinar la seva parella. La va mal enterrar amb la brossa, com si fos un tros de porqueria més. Busquem el lloc exacte. Els hi preguntem a un parell de veïnes que no saben res i ens responen amb clixés: “De este barrio no me sorprende. Seguro que era gitano”. No ho era. Trobem restes d’una cinta policial i, una mica més enllà, una manta isotèrmica. Llavors, el fotògraf Jesús Montañana treu la càmera i dispara. S’ha proposat retratar tots els escenaris buits dels assassinats per violència de gènere que van tenir lloc a l’Estat l’any 2017. Les imatges resultants, que han estat guardonades amb la tercera beca DKV Seguros del Seminari de Fotografia i Periodisme d’Albarracín i que es poden veure exposades a l’Arts Santa Mònica fins avui diumenge, 5 de maig en el marc del festival Art Photo BCN, busquen visibilitzar els assassinats misògins sense revictimitzar ni culpabilitzar les víctimes.

Si una cosa té clara el fotògraf valencià és que publicar fotografies sensacionalistes que mostrin explícitament el dolor de les víctimes en comptes de conscienciar sobre la violència masclista aconsegueix l’efecte contrari: animar els maltractadors a continuar fent mal. Això és el que Montañana va aprendre en la seva època universitària a l’assignatura polítiques de gènere i teoria del discurs, impartida per la professora de comunicació audiovisual de la Universitat de València Awatef Ketiti. “Quan els mitjans de comunicació publiquen imatges sobre violència de gènere generalment acostumen a posar el focus sobre la víctima: veiem sempre dones en situació de víctima, colpejades, encongides, per terra -comenta Ketiti, que continua-; la càmera sempre enfoca la víctima i mai no fa una insinuació de l’agressor, que és el culpable”.

Aquest enfocament dominant pot resultar perjudicial perquè, en lloc d’assenyalar el culpable, l’agressor, acaba responsabilitzant la víctima de la violència. L’acadèmica, experta en estudis de gènere, ho explica d’aquesta manera: “Si veiem constantment el dolor de la família de la víctima es contribueix a aconseguir l’objectiu de l’agressor: generar el màxim dany psicològic possible, no només per a la víctima, sinó també per a l’entorn. És com l’ona de xoc que el maltractador vol produir”. En aquest sentit, Ketiti afirma: “No és que sistemàticament es produeixi un increment de la violència, sinó que, inconscientment, quan una persona potencialment agressora veu el dany que es genera pot pensar «Això és el que vull fer jo»”.

La revictimització de la víctima en la representació mediàtica de la violència de gènere és una manera d’exercir el que el sociòleg francès Pierre Bourdieu va anomenar violència simbòlica, és a dir, un mètode amb el qual s’exerceix de forma inconscient la dominació i discriminació que la dona pateix en la nostra societat patriarcal. La difusió d’informacions i imatges on el paper de la dona apareix de forma estereotipada contribueix també a perpetuar la seva discriminació.

Les dades són indiscutibles: només un 4% de les notícies publicades qüestionen els estereotips de gènere, segons l’últim informe del Global Media Monitoring Project, fet el 2015, que va analitzar més de vint-i-dues mil notícies de 114 països. Aquest estudi, a més, prova que les dones tan sols representen un 24% dels subjectes sobre els quals parlen els mitjans, i quan se les cita com a font informativa només un 19% hi apareixen com a expertes.

La conclusió de l’estudi coordinat per la World Association for Christian Communication és que “els estereotips de gènere s’han mantingut fermament incrustats en els mitjans informatius en l’últim decenni”. En unes jornades sobre informació i violència masclista celebrades a Saragossa el 2016, la doctora en ciències de la informació Pilar López Díez era contundent: “Si resulta que els continguts dels informatius amb prou feines informen sobre els èxits que aconsegueixen les dones en la vida professional, esportiva, artística, etc.; si resulta que a les que se’ls dona la paraula són, majoritàriament, dones alienes al mercat laboral, que fan feines de cures o estan en procés de formació (mestresses de casa, veïnes, estudiants...) conclourem que els mitjans de comunicació estan enfortint les idees masclistes que devaluen les dones i alimenten la violència de gènere”.

Imatges per conscienciar

Per combatre els estereotips que fomenten la desigualtat entre homes i dones i, en definitiva, la violència masclista, des de fa anys diferents organismes han elaborat guies per al tractament informatiu de la violència de gènere. Un exemple és el document que el Consell Audiovisual d’Andalusia va publicar el 2016 en què recomana aprofundir més enllà de la notícia-succés i seleccionar escrupolosament el material gràfic que acompanya les peces sobre els assassinats misògins per respectar la dignitat de la víctima, evitar el morbo o el sensacionalisme i estalviar generar més patiment.

En aquest sentit, les imatges de Jesús Montañana aporten la mínima informació sobre les víctimes i, des de l’anonimat de les mortes però també dels espais, aconsegueix que l’espectador connecti amb la universalitat dels assassinats. Els homicidis per violència masclista passen en qualsevol lloc, cada dia. En la intimitat d’una llar, a l’entrada d’una escola, en un parc, en un hospital, al replà de casa, en un bosc, al carrer, en una fàbrica, en un cotxe, en una sèquia, a la porteria, en un descampat.