MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

1970: Franco torna a ocupar Barcelona

A la final de Copa hi havia un total de 8.154 agents destinats a avortar qualsevol mena d’incident o protesta, que venia a ser el 10% de l’aforament

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

L’abril del 1947 les partides anarquistes liderades pel llegendari Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada, elaboren un pla per matar Franco. Era tota una operació militar: cinquanta homes, mines, morters i metralladores al tram de carretera entre Sallent i Berga per on havia de passar el dictador. Però un error incomprensible, una confusió, avorta el que pretenia ser una acció calcada de les que aquells valents imprecisos havien après a la Resistència francesa per neutralitzar combois nazis.

Dos dels homes d’aquell complot es proposen matar Franco pel seu compte. El 17 de maig, Domènec Ibars, el Rosset, l’espera a la Via Laietana per buidar un carregador contra el Mercedes descapotable que li havia regalat Hitler, en el trajecte del port a la catedral. La guàrdia mora ho evita i la cosa se salda, segons La Vanguardia, sense cap incident, “ ya que no merece el nombre de tal algunos rasguños que han sufrido escasas personas al desbordarse la avalancha humana ”.

Unes mesures de seguretat extremes van envoltar la visita del dictador

El 31 de maig d’aquell 1947 un altre destacat activista del grup ho torna a intentar. Pere Adrover, el Yayo, havia tingut la sang freda i la valentia d’escapar-se del camp d’extermini de Mauthausen: no s’havia d’arronsar. Va carregar d’explosius una capsa de sabates que va dipositar a la capella de Sant Pancraç i Sant Roc de la catedral, un altre cop primer punt de destinació de qui hi entrava sota el tàlem i era “ caudillo de España por la gracia de Dios ”. La bomba va esclatar força abans que la seva ona expansiva pogués arribar a la zona zero calculada.

Aquelles amenaces van obligar a reorganitzar les visites del Caudillo a Barcelona. La Brigada Social va redoblar els esforços contra l’anarquisme, però per curar-se en salut van dissenyar desplegaments preventius contra tot l’espectre antifranquista. S’hi van implicar amb armes i bagatges la Segona Bis de l’estat major -embrió del que avui és el famós CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència)- i les cases civil i militar del cap de l’estat, totes dues comandades per oficials de l’exèrcit de la màxima confiança.

La idea era fer remakes de l’ocupació de Barcelona, el 26 de gener del 1939, recordatoris fefaents que el dret de conquesta era viu i vigent. La dècada dels setanta començava ben convulsa a Catalunya: les fàbriques, les universitats i els barris bullien. El 19 de gener del 1969, a la UB, s’hi havia celebrat la primera assemblea lliure i, encara més insuportable per als feixistes, un bust de Franco saltava per la finestra del rectorat i els activistes cremaven una bandera espanyola. El dia 24, la dictadura reculava proclamant el primer estat d’excepció de la seva història: 735 detinguts, certament un balanç de guerra.

En aquell context convuls, Franco va tornar a ocupar Barcelona amb tots els ets i uts. L’oficial més alt d’aquell operatiu sabia perfectament de què anava: era el comandament suprem de la casa militar del cap de l’estat, el tinent general Joaquín González, un africanista company de Franco que havia sigut el cap de transmissions del cos d’exèrcit marroquí en l’ofensiva contra Catalunya. Franco s’hi va estar del 19 de juny al 2 de juliol del 1970. Vaig fotocopiar-ne tots els protocols de seguretat.

Les primeres indicacions començaven per l’arribada a l’aeroport: no s’hi podien acostar ni camions ni tractors, els espectacles de tarda s’havien de suspendre i els vehicles dels afectes que anaven a la rebuda havien d’anar identificats amb distintius. La caravana la formarien cinc cotxes per davant del de Franco i cinc més per darrere. La policia armada -els grisos - i l’exèrcit protegirien tot el trajecte, amb rengles a cada vorera deixant espais de set metres i “ con los talones tocando el bordillo de la acera ”. Mobilitzaven la primera esquadra de cavalleria, les companyies de les 41 i 42 banderes, la reserva, els vehicles camuflats ( K ) de la primera secció del parc mòbil de la Social, la primera secció de la bandera expedicionària, un jeep i sis camions del regiment Jaén 25, un jeep i sis camions de les companyies d’operacions especials (COE), un esquadró de la caserna de Girona... i la companyia d’honors i banda de música.

Però hi havia un esdeveniment que preocupava sobretot els comandaments militars i policials: la final de Copa que havia de presidir Franco al Camp Nou, el 28 de juny a les vuit del vespre, entre el Reial Madrid i el València. “ Dicha jornada futbolística puede encerrar algun acto disonante con la asistencia del Generalísimo ”. Per evitar-ho, van contraprogramar: “Que la Federación invite a todos los hinchas del Madrid y los traiga con todo pagado, cosa que se puede realizar solapadamente a través del club”. “ Que se haga lo propio con los seguidores del Valencia ”. Eren les dues primeres ordres. A continuació, es detallava l’adjudicació de localitats destinades a seguretat, estratègicament distribuïdes per tot l’estadi: 3.514 efectius de policia, Guàrdia Civil i exèrcit, i 5.000 falangistes. Un total de 8.154 agents destinats a avortar qualsevol mena d’incident o protesta, que venia a ser el 10% de l’aforament d’aquell dia.

El Madrid va ser campió, amb arbitratge d’Ortiz de Mendíbil, d’infausta memòria per al barcelonisme, que tres anys abans l’havia recusat fent-lo responsable d’una derrota als deu minuts del temps de descompte. També va guanyar el Madrid. 

Més continguts de