La gènesi de Frankenstein, la novel·la que va donar forma a un dels mites de la modernitat, és tan coneguda que no cal explicar-la més. Hi ha una curiositat, però, que resulta interessant. Només les històries que van concebre la jove Mary Shelley, que aleshores tenia 18 anys, i John William Polidori, l’assistent de Lord Byron, que en tenia 20, han transcendit la seva època. Aquell estiu lúgubre del 1816, els ja consagrats Lord Byron i Percy Shelley no van produir cap història digna de menció. Polidori, en canvi, va escriure El vampir, el primer text en què va aparèixer aquest personatge, i que més endavant inspiraria el cèlebre Dràcula de Bram Stoker. Mary Shelley va sortir-ne amb Frankenstein o el Prometeu modern, un text que no només ha resistit el pas del temps i es llegeix avui en clau de rabiosa actualitat, sinó que té tots els números per no perdre mai aquesta vigència.

Per començar, Frankenstein està considerada l’obra que inaugura el gènere de la ciència-ficció. És la primera novel·la de la història en què el motor narratiu, el que genera el conflicte que fa avançar l’acció, és el coneixement científic i no la pura fantasia que havien utilitzat abans autors com Johanness Kepler o Llucià de Samòsata. Víctor Frankenstein fa servir uns coneixements científics indeterminats -l’ús d’electricitat és una llicència del cinema- no per ressuscitar un mort sinó per insuflar vida a un ésser que no havia existit mai, una mena de collage de membres procedents de diversos cadàvers. El resultat és una consciència i una sensibilitat plenament humanes atrapades en un cos monstruós. Un cop creat i situat en el món, el monstre de Frankenstein malda per rebel·lar-se contra una solitud imposada per la seva condició marginal. I fracassa. I pateix. I se suïcida. Qui és responsable d’aquest patiment?

Aquesta pregunta tan simple com universal és el cor de l’obra i el motiu que li confereix aquesta vigència extraordinària. El llibre escomet sense embuts, i en el cas més extrem possible, el tema general de la responsabilitat sobre les conseqüències dels actes humans. I més particularment, aborda la responsabilitat moral de l’activitat científica. En fer-ho en format de novel·la, l’autora aconsegueix que del tema plantejat no se’n derivin conclusions categòriques sinó tan sols preguntes obertes, unes preguntes a les quals hem donat voltes els últims 200 anys i sobre les quals continuarem reflexionant en el futur.

Preguntes atòmiques

Els anys quaranta del segle XX van ser una època en què aquestes preguntes van planar sobre les consciències d’alguns dels científics més brillants del món. Els cervells de gent com Robert Oppenheimer, Richard Feynman i Enrico Fermi, al bàndol aliat, i Werner Heisenberg i Max von Laue, al bàndol alemany, van decidir prendre partit en una cursa frenètica per construir l’arma de destrucció més massiva imaginable.

“De sobte tenia davant meu una bola de foc gegant. Era almenys cinc vegades més grossa i deu vegades més brillant que el sol i avançava cap a mi. Després va venir un soroll eixordador, el so de l’Univers que explotava. Vaig sentir una cremada dolorosíssima que se m’estenia per tot el cos, com si m’hagués caigut al damunt una olla d’aigua bullent. No veia res però sentia l’olor de socarrim de la meva pell, que em penjava del cos com parracs. La carn viva dels braços era de color groc. De tot arreu venien crits de dolor i desesperació”.

Mentre Shinji Mikamo, un dels pocs supervivents a la detonació d’Hiroshima, vivia tot això, i immediatament després que més de 60.000 persones morissin de manera instantània, els científics americans corrien i xisclaven d’alegria, s’abraçaven i ballaven al laboratori de Los Alamos. Qui era responsable d’aquest patiment?

Preguntes climàtiques

Si observem el planeta amb atenció, avui també ens podem fer preguntes semblants. L’activitat humana, i en especial la utilització de fonts d’energia d’origen fòssil que alliberen cada any a l’atmosfera 41.000 milions de tones de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle, està provocant des de fa anys una acumulació d’energia a l’atmosfera i els oceans que fa pujar el nivell del mar i augmenta la temperatura i el risc que es produeixin fenòmens extrems com sequeres, incendis i huracans. La desaparició del gel marí a la costa occidental d’Alaska ha deixat pobles sencers a mercè dels temporals i se n’han hagut d’evacuar els habitants. En aquesta mateixa costa, una bombolla d’aigua calenta ha permès la proliferació d’una alga tòxica que ha provocat la mort de milers d’ocells marins i ha obligat moltes indústries pesqueres a plegar. El procés d’aridització accelerada de la banya d’Àfrica ha contribuït a fer que 650.000 criatures de menys de cinc anys pateixin malnutrició greu. Qui és responsable d’aquest patiment?

Preguntes sintètiques

Les preguntes de Frankenstein no només són actuals sinó que es projecten cap al futur en una sèrie de tentacles alimentats pel coneixement científic i tecnològic. Hi ha àmbits, a més, en què la imaginació de Mary Shelley significa més que un simple marc general que posa sobre la taula la responsabilitat dels actes humans. Perquè avui la ciència disposa de diverses maneres de crear sistemes que es poden considerar vius. Una és l’anomenada biologia sintètica, que consisteix a confegir organismes nous a partir d’ADN creat al laboratori. L’investigador nord-americà Craig Venter va ser el primer a aconseguir-ho el 2010, quan va inserir en un bacteri material genètic que havia muntat a partir de l’ADN d’un bacteri diferent. Si s’entén l’ADN com un codi que genera, manté i fa proliferar la vida, només cal desxifrar-lo per codificar nous missatges, és a dir, noves formes de vida amb característiques que es poden triar. Les possibilitats d’aquesta tria encara són limitades, però, a mesura que evolucionin les tècniques de laboratori, és probable que aquests límits es difuminin. I llavors, com suggeria Venter, potser arriba un dia en què la limitació principal serà només la imaginació humana.

¿Es poden crear cèl·lules que visquin a l’interior del cos i que quan detectin una malaltia siguin capaces de produir i alliberar el fàrmac corresponent? ¿Es poden crear bacteris que processin el diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle i els transformin en substàncies innòcues? ¿Es poden crear bacteris que s’alimentin de plàstics o altres residus industrials i els converteixin en residus no contaminants? És probable que tot això es pugui arribar a fer en un futur no excessivament llunyà. Però aquests organismes de laboratori es reproduiran en un procés que generarà canvis en el seu ADN i, al llarg de generacions successives, aquestes mutacions podrien acabar modificant l’espècie i transformar-la en una de ben diferent. Així és com funciona l’evolució. Tot i que els científics defensen que han trobat maneres de controlar aquesta evolució, hi ha la possibilitat que gent externa a l’àmbit de la ciència acadèmica creï aquests organismes. En aquest cas, si apareix una nova espècie que tingui algun efecte negatiu, qui serà responsable d’aquest patiment?

Preguntes genètiques

En una línia semblant, les tècniques d’enginyeria genètica actuals permeten modificar el material genètic d’embrions humans. Aquesta capacitat obre possibilitats mèdiques enormes, però en el futur també podria permetre la modificació de característiques físiques, com l’alçada o la resistència, i psicològiques, com la intel·ligència. Si s’arriba a aquest punt, pot passar que es creï una nova divisió social en funció de l’accés a aquesta tecnologia, cosa que podria conduir a l’aparició d’una classe adinerada que seria cada vegada més intel·ligent i poderosa des del punt de vista físic, i d’una classe pobra que, per contrast, ho tindria molt difícil per sortir de la misèria. En definitiva, una retroalimentació brutal del sistema capitalista que fins i tot afectaria la mateixa naturalesa biològica de les persones.

Si, a més, són els pares qui decideixen a la carta les característiques dels seus fills, pot arribar un moment en què una part important de la responsabilitat personal s’acabi traslladant als progenitors, que, al seu torn, podrien traslladar-la a la generació anterior, i així successivament. Els fills podrien adduir que qui ha decidit la seva naturalesa és qui realment s’ha de fer responsable dels seus actes. Qui serà responsable d’aquesta situació?

Preguntes intel·ligents

Un dels altres àmbits en què la capacitat visionària de Mary Shelley s’ha demostrat més encertada és en el desenvolupament dels anomenats sistemes d’intel·ligència artificial. I és que les màquines cada dia són capaces de dur a terme feines més sofisticades. Tot i que han tingut algun accident, ja hi ha sistemes que condueixen cotxes i ben aviat n’hi haurà que conduiran vaixells i potser avions. També n’hi ha que han generat un idioma propi, i una màquina l’ha après d’una altra. I una intel·ligència artificial ha confirmat que és molt més eficaç que l’oncòleg més experimentat a l’hora de detectar càncers de pell a partir d’imatges. Hi ha experts que defensen que les màquines no podran deixar mai de fer aquestes feines concretes per a les quals han estat programades. Però si es parla d’intel·ligència i es pren l’ésser humà com a referència, es veu ràpidament que el cervell humà és físicament limitat i que, per tant, les capacitats que se’n derivin també ho han de ser. Un cervell electrònic, en canvi, pot superar de llarg les limitacions físiques d’un cervell humà i, per tant, en principi podria ultrapassar-ne també les aptituds.

Un dels reptes que apareixen en aquesta tessitura és el coneixement limitat que tenim del nostre propi cervell. Un cervell que s’estudia a ell mateix per força ha de tenir dificultats per definir i comprendre el significat més profund de la intel·ligència. Aquesta limitació faria molt difícil distingir la intel·ligència en una màquina d’una molt bona simulació. Si en algun moment, però, les màquines arriben a tenir alguna cosa semblant a la consciència, als sentiments o a la capacitat de prendre decisions que surtin de les seves normes bàsiques de funcionament i puguin afectar altres màquines o persones, qui en serà responsable?

Només hi ha una manera d’afrontar aquest futur ple de Frankensteins potencials que amb tanta precisió va encertar a dibuixar Mary Shelley: una societat amb un nivell de cultura científica prou madur per plantejar debats amplis i profunds que permetin assolir consensos sobre totes aquestes qüestions. El camí per arribar-hi és clar i inajornable: una educació sòlida i polítiques estratègiques de comunicació científica.