El retrat

Germano Celant, el ‘povera’ glamurós

Tot i ser considerat una icona, el crític reivindica la rebel·lia de l’art dels 70
ANTONI RIBAS TUR
ANTONI RIBAS TUR

N egre integral, jaqueta de pell i dues pedres turquesa en un anell i a la sivella del cinturó: la primera imatge de Germano Celant (Gènova, 1940) és més la d’una estrella del rock veterana que la d’un historiador i crític de prestigi internacional. A més, té una fotografia oficial per als mitjans -la que apareix en aquesta pàgina- i el 2010 una revista italiana d’arquitectura va publicar tots els detalls de la seva nova casa estudi a Milà, on el mobiliari de disseny conviu amb obres de grans artistes com Sol Lewitt, Luciano Fabro i Tony Cragg. No és estranya tanta atenció. Per citar només dues entrades del seu currículum: Celant va ser durant 25 anys conservador del Guggenheim de Nova York i des d’en fa 20 és assessor de la Fondazione Prada. Tot i així, no cal rascar gaire perquè aviat surti el seu caràcter. “Sempre he treballat com a freelance, mai m’he lligat a una institució”, afirmava Celant durant el seu pas recent per Barcelona. El motiu de la visita era la commemoració del 50è aniversari de l’ arte povera amb una conferència al Macba, i sembla que malgrat el pas dels anys Celant manté la rebel·lia d’aquells artistes que van fer els seus treballs amb materials industrials i amb una actitud i uns formats inassumibles per a les galeries, els col·leccionistes i fins i tot els museus d’aquell moment. El premi per a Robert Rauschenberg a la Biennal de Venècia d’art de l’any 1964 va encendre la metxa, perquè la van considerar un “moment imperial de l’art nord-americà”, i pocs anys després no van poder aguantar més. “Érem com un clan”, recorda Celant sobre la seva relació amb artistes com Mario i Marisa Merz, Michelangelo Pistoletto, Jannis Kounellis i Pino Pascali. “Ens vam unir per sobreviure -afegeix-, representàvem la classe obrera, com també van fer-ho després els Young British Artists”. A més de la del seu país, Celant va viure de primera mà l’efervescència de l’escena novaiorquesa d’aquells anys, amb noms avui convertits en clàssics com Robert Mapplethorpe i Claes Oldenburg. “Era habitual dormir en un matalàs al terra de l’estudi dels artistes; només vaig dormir en un hotel una vegada”, recorda.

La impressió de Celant com una estrella s’esvaeix quan se’l pot veure entre els compatriotes que el van portar a Barcelona. Per a la cònsol d’Itàlia a Barcelona, Gaia Danese, i per al director de l’Institut Italià de Cultura, Angelo Gioè, és senzillament el professore, de qui parlen amb un respecte reverencial.Tot i així, Celant no afluixa i es mostra crític amb com “el valor econòmic” de l’art s’ha imposat en les últimes dècades i amb com és impossible tornar a reconstruir en altres espais les obres dels artistes de l’ arte povera sense ells: “El 1989 vaig fer una exposició de Mario Merz al Guggenheim de Nova York. La rotonda del museu està pensada per a pintures de Mondrian i Kandinski i ell hi va portar unes teles de sis metres. Quan li vaig dir que no les podíem exposar, em va dir que les doblegués, i vam fer l’exposició -explica Celant-. Per reconstruir les obres s’han d’entendre els sentiments dels artistes, que estaven lligats a l’espai”, subratlla. El panorama va canviar radicalment als anys 80 amb el triomf de la pintura d’artistes com Julian Schnabel i Francesco Clemente. “Diners, diners, diners”, conclou Celant lacònicament mentre segueix obstinat a trobar grans espais per visibilitzar els artistes de la seva joventut: “El projecte del Guggenheim d’Abu Dhabi passava per exposar obres que ningú més pot mostrar”. 

Més continguts de