Al començament de The wife ( La buena esposa ), Joan Castleman escolta mentre el seu famós marit, el Joe, rep la trucada amb la qual somien tots els escriptors: li han concedit el premi Nobel de literatura. Quan l’orador l’elogia per haver reinventat ni més ni menys que l’art de la narració, la càmera enfoca la Joan, interpretada per Glenn Close. Als seus ulls es reflecteixen, en ràpida successió, una sèrie d’emocions amb prou feines perceptibles: victòria, temor, incredulitat, orgull, amargor i, fins i tot, ràbia. I ens deixa ben intrigats: què carai li passa pel cap?

Basada en la novel·la homònima de Meg Wolitzer, èxit de vendes del 2003 i adaptada per Jane Anderson, La buena esposa, dirigida per Bjorn Runge i que a Espanya s’estrenarà el 19 d’octubre, ens va desvelant al llarg del film la complicitat de la Joan en l’èxit del seu marit (Jonathan Pryce): la narració comença a finals dels anys cinquanta, el moment en què neix el desig -quan ella és una escriptora prometedora a l’Smith College i ell un home casat i professor seu-, fins a arribar al frenesí carregat de vanitat de l’acte de consagració del Joe com a premi Nobel del 1992. Obligada a renunciar a la seva carrera, ha dedicat la seva vida a construir la d’ell i ha aguantat, amb actitud plàcida i inescrutable, l’enorme ego del seu marit, les seves freqüents aventures amoroses i la despreocupació amb què menysprea el seu talent com a escriptora.

“Jo soc el poder a l’ombra”, respon quan li pregunten a què es dedica. I quan el biògraf del Joe (Christian Slater) ve a ficar el nas a la seva vida, l’avisa: “No em presenti com una víctima. Soc molt més interessant que tot això”.

Aquesta interpretació ha donat peu a tota mena d’especulacions sobre la possibilitat d’un Oscar per a Glenn Close, candidata sis vegades -una de les quals per la temible Alex Forrest, capaç de bullir un conill a Atracció fatal -, si bé no se l’ha endut mai. (Però no la planyeu: ha obtingut tres Tonys i tres Emmys.) En una entrevista al New York Times, Glenn Close, de 71 anys, parlava de l’atractiu de Joan Castleman, la bretxa de gènere i aquest premi de l’Acadèmia que se li resisteix.

Vet aquí uns fragments de la conversa.

Quina va ser la seva primera reacció davant del personatge de la Joan?

M’intrigava. No entenia per què feia el que feia, perquè crec que la reacció de qualsevol dona hauria sigut: “Deixa’l d’una vegada!” Em vaig ficar en el personatge fent-me aquesta pregunta i, pas a pas, vaig començar a entendre-la i estimar-la. Vaig descobrir la seva complicitat en la relació i per què, ja des del començament, no volia perdre’l.

¿Té experiència en aquesta mena de relacions descompensades?

Aquí no en parlaré, d’això [riu]. Però, sens dubte, vaig observar la meva mare, que es va casar als anys 40. Els meus pares es van casar als 18 anys i la meva mare no va acabar la secundària. El meu pare va anar a la guerra i després es va convertir en un metge brillant, i tot girava al seu voltant. La meva mare es va anul·lar per ell, i tots ho vèiem i l’estimàvem perquè era ella i per tot el seu potencial. Ella tenia una vaga sensació de fracàs, de no haver fet res, i jo ho entenia. I em trencava el cor.

La seva primera escena amb el Jonathan és d’un erotisme gairebé inquietant, sobretot per a públics poc acostumats a veure a la pantalla una parella gran fent l’amor.

En vam parlar. No ho vam assajar però el cert és que, quan vam fer l’escena al llit, tot va funcionar amb molta naturalitat. Tenia la sensació que érem dos vells professionals que havien coincidit i pensaven: “D’acord, doncs ho farem”. Crec que és fantàstic que encara es desitgin tant i que tinguin relacions sexuals la primera vegada que els veiem ja de grans. Em va semblar molt real.

La seva filla, Annie Starke, interpreta la Joan de jove. Com va anar la cosa?

L’Annie es va guanyar el paper. Va fer tres proves de càmera i va tenir un llarg dinar amb el Bjorn: ho va aconseguir tota sola. N’estic orgullosa. I després vam parlar molt d’ella, abans de començar a rodar, perquè el Bjorn va rodar primer les seves escenes. La veritat és que l’Annie ho va fer molt bé i va saber donar vida al personatge des de bon començament.

¿Li dona consells per actuar?

Només si me’n demana, cosa que no acostuma a fer.

No hi ha dubte que ‘The wife’ apareix en un moment molt oportú, coincidint amb els moviments #MeToo i Time’s Up. Què li sembla tot el que ha passat aquest últim any?

Crec que és importantíssim. Com ja sabem, les dones han sigut maltractades durant segles. Però crec que serà difícil trobar l’equilibri just. Personalment, no crec que s’hagin de llençar les obres de ningú, em sembla que les parets dels museus quedarien despullades. Som criatures carregades de defectes i conflictes, i ningú és perfecte. Però crec que a les dones els haurien de donar moltes més oportunitats de fer el que són capaces de fer. I, si tot això dura, representarà una autèntica revolució per a la nostra cultura. Però haurà de passar molt de temps i caldrà que moltes de nosaltres no deixem que tot plegat quedi en el no-res.

¿Recorda algun moment #MeToo al començament de la seva trajectòria cinematogràfica?

Sí, va ser una cosa tan subtil que crec que en vaig parlar amb algú, però semblava un incident insignificant. Vaig anar a Los Angeles per fer una audició per a una pel·lícula amb un reconegut actor, una de les grans estrelles del moment. Quan vam començar a interpretar l’escena, em va posar la mà a la cuixa. Era poca cosa i ell era un gran actor, però fèiem una escena que no tenia res a veure amb allò i una part de mi va quedar paralitzada. Mirant enrere, ara crec que si li hagués fet veure que me n’havia adonat i li hagués dit “Què hi fa aquí la teva mà?” o “Oh, com m’agrada!” potser m’haurien donat el paper. Però la meva sensació era: “De què va aquest joc? Ni tan sols en conec les normes”.

¿El 7 serà el número de la sort per a l’Oscar?

És emocionant. Estic orgullosa d’aquesta pel·lícula. Per a mi ha sigut un viatge interior i íntim, i la primera vegada que la vaig veure acompanyada de públic vaig notar que en captaven tots els matisos. Sempre he tingut la sensació que els Oscars tenen molt a veure amb el personatge. Si tens la sort d’aconseguir un personatge que toqui la fibra com cal perquè se’n senti a parlar per als Oscars, ets una persona molt afortunada.

Traducció: Lídia Fernández Torrell