Goril·les de muntanya: tan llunyans, tan propers

A Uganda, promocionada com "la perla d'Àfrica", la visita, sempre controlada, als goril·les de muntanya s’ha convertit en una gran atracció turística que no decep els visitants

Els goril·les de muntanya s’han convertit en una atracció turística de primera i en una bona font d’ingressos per als tres països de l’Àfrica on viuen: Uganda, Ruanda i el Congo. La progressiva desaparició del seu hàbitat, la pressió dels furtius i les malalties van activar l’alerta fa uns anys, quan es va avisar que estaven en perill d’extinció. Els esforços per conservar-los, però, han fet que creixi el nombre d’exemplars: dels 450 que hi havia censats el 1980 s’ha passat als 880.

El permís per anar a veure els goril·les habituats als humans valia fa uns mesos 600 dòlars, encara que la tarifa no para de créixer per la gran demanda. S’ha de reservar amb temps, però l’experiència val la la pena, ja que et permet veure’ls de molt a prop i emocionar-te comprovant fins a quin punt els seus gestos, reaccions i mirades s’assemblen als dels humans. No és estrany, d’altra banda, ja que som molt similars genèticament.

Hi ha debat sobre si aquesta mena de turisme és bo per als animals. La zoòloga nord-americana Dian Fossey, una gran defensora dels goril·les assassinada el 1985, hi estava en contra, però la seva fundació (Dian Fossey Gorilla Fund International) l’admet avui com una manera de protegir-los.

1. "La perla de l’Àfrica"

L’arribada a Uganda, en un vol de matinada de Turkish Airlines, resulta desconcertant, tant per la diferent concepció del temps que tenen els africans com per l’enganxifosa calor tropical, les olors intenses i una manera de fer que no sempre s’avé amb la lògica europea. De seguida queda clar que l’Àfrica és una altra cosa, fet que pot incomodar algú, però és precisament per això que hi viatgem, per veure una terra diferent i per conèixer una altra manera de viure.

A l’Àfrica aprens de seguida que els grans problemes tenen fàcil solució. Un cop superat el desconcert de l’aeroport, i del trànsit caòtic d’Entebbe, s’imposa l’harmonia dels turons verds que van seduir Hemingway i d’unes carreteres on sempre hi ha algú que camina pels marges, amb un bidó d’aigua al cap, un manat de plàtans o qualsevol altra cosa.

El premier Winston Churchill va qualificar Uganda, fa un centenar d’anys, com “la perla de l’Àfrica”. La frase va fer fortuna, fins al punt que s’ha convertit en un dels eslògans d’aquest país, on el verd, de tan lluminós, arriba a fer mal als ulls. L’exuberància de la vegetació neix d’una terra fèrtil que travessen les típiques pistes africanes, unes llargues cicatrius de terra roja, gairebé sagnant, que s’obren pas enmig de la selva i que s’omplen de bassals i fang en la temporada de pluges.

Tots els colors del verd llueixen en aquest país bellíssim marcat, als anys setanta, per la dictadura d’Idi Amin Dada, un militar esperpèntic i sanguinari que va fer matar mig milió de persones i es va proclamar, en ple deliri, Últim Rei d’Escòcia i Senyor de Totes les Bèsties de la Terra i de Tots els Peixos del Mar. Derrocat el 1979, va morir a l’exili de l’Aràbia Saudita el 2003.

El mal record del dictador pesa encara sobre Uganda, però en els últims anys, per sort, el país sembla haver recuperat la calma, després d’haver fet front a una guerrilla dirigida per l’il·luminat Joseph Kony, un fonamentalista cristià autodeclarat profeta que reclutava nens soldats i esclaves sexuals.

2. Les muntanyes de la Lluna

En contrast amb el passat convuls, Uganda ens regala uns paisatges sublims, no tan tocats pel turisme com els de les veïnes Kènia i Tanzània. L’aigua sempre hi és present: allà neix el majestuós Nil i el país compta amb alguns dels llacs més grans de l’Àfrica, com el Victòria, l’Albert o l’Eduard, batejats amb noms de la reialesa britànica dels temps colonials.

Un dels grans paisatges d’Uganda, les cascades Murchison, també està associat a l’aigua. Són unes cascades que neixen quan el cabalós Nil passa per una gorja estreta camí del llac Albert. L’embranzida de l’aigua, el núvol de vapor, la selva que l’envolta i un brogit estrepitós en fan un dels grans espectacles de l’Àfrica.

Acostar-se a les cascades en vaixell i pujar a peu pel camí que les voreja permet reviure l’emoció que devia sentir l’explorador Samuel Baker quan les va descobrir el 1863, o l’ensurt de l’escriptor Ernest Hemingway, que es va estavellar amb avioneta molt a prop d’allà el 1954. Per sort, en va sortir il·lès.

La fauna dels voltants (lleons, elefants, búfals, girafes i impales, entre d’altres) et fa sentir en una mena de jardí de l’Edèn on, com passa sovint a l’Àfrica, la natura ho és tot i l’home ben poca cosa. Jordi Garcia Guitart, un dels propietaris de l’agència Terres Llunyanes, amb seu a Esparreguera, em comenta: “Ja fa anys que organitzem viatges a Uganda, que per a mi és el país més complet de l’Àfrica. Té molta fauna salvatge, però també grans paisatges i molts grups ètnics. La fama li ve sobretot pels goril·les, però Uganda és molt més”.

És un fet que el gran negoci turístic d’Uganda són els goril·les de muntanya, que proporcionen uns ingressos anuals de 10 milions d’euros, però hi ha molt més per veure. En el viatge cap al sud, a la recerca dels goril·les de Bwindi, la visió de les Ruwenzori, les anomenades muntanyes de la Lluna, anuncia que ens estem endinsant al cor de l’Àfrica. Poc després, a Ishasha, una manada d’elefants que camina amb una parsimònia ancestral prop de la pista i tres lleons enfilats dalt d’un arbre ho confirmen.

3. L'interès pels goril·les

El primer europeu que va entrar en contacte amb els goril·les de muntanya va ser l’alemany Friedrich Robert von Beringe, que el 1902 en va matar dos prop de Bwindi. En va enviar un al Museu de Ciències Naturals de Berlín, on li van posar el nom científic de Gorilla beringei beringei. Set anys després, el biòleg nord-americà Carl Akeley va acompanyar Theodore Roosevelt a un safari a l’Àfrica i va pensar que s’havia de fer alguna cosa per protegir els goril·les. El 1925 va convèncer el govern belga per crear una reserva a les muntanyes Virunga.

Bastants anys després, el 1959, el biòleg George Schaller va començar a estudiar els goril·les i va publicar The mountain gorilla: ecology and behavior. Schaller, per cert, és també autor d’ Un naturalista y otras bestias (Ed. Altaïr), un llibre on relata experiències amb animals de tot el món, goril·les inclosos. Allà s’hi pot llegir: “Ningú que miri als ulls un goril·la -intel·ligents, apacibles, vulnerables- es pot quedar insensible, ja que la bretxa entre el simi i l’humà s’esfuma. Ens adonem que el goril·la segueix vivint en el nostre interior”.

(Obro un parèntesi per dir que l’escriptor Peter Matthiessen va publicar el 1978 un llibre excel·lent, El lleopard de les neus (Eds. Brau), basat en un viatge que va fer en companyia de Schaller a l’Himàlaia.)

Va ser arran de llegir Schaller que la biòloga nord-americana Dian Fossey es va interessar per aquests animals. Amb el suport de l’antropòleg britànic Louis Leakey, va fundar a Ruanda un centre d’investigació i es va convertir en defensora dels goril·les. La publicació d’un reportatge sobre aquests animals a la National Geographic, el 1970, va sensibilitzar l’opinió pública, i el 1973 el llibre de Fossey Goril·les en la boira va ser un èxit que inspiraria la pel·lícula del mateix títol, del 1988. En total, Fossey va conviure tretze anys amb els goril·les, fins que va ser assassinada a cops de matxet, el 1985, a Ruanda. Els autors van ser segurament uns caçadors furtius.

4. El bosc impenetrable

A mesura que ens acostem a l’anomenat Bosc Impenetrable de Bwindi, al sud d’Uganda, la vegetació s’espesseix i la pista s’omple de nens que no deixen de recordar-nos a crits que som uns muzungus (blancs). Al poblat de Buhoma, entre plantacions de plàtans i de te, hi ha unes quantes pensions que porten la paraula goril·la al nom, com el Gorilla Friends Lodge, i hi ha també un Gorilla Neighbours Supermarket i parades on tenen goril·les de fusta i samarretes amb un goril·la estampat.

És evident que els goril·les venen i que gairebé tots els turistes que arriben a Bwindi volen veure aquests impressionants parents de King Kong.

“Als nens d’aquí els parlem dels goril·les des de ben petits -em comenta la Penelope, la directora de l’escola on m’aixoplugo d’un xàfec tropical-. Alguns pagesos es queixen que aquests animals surten de la selva i destrossen les collites, però la majoria estan encantats, ja que porten molts turistes i diners”.

Més enllà de la barrera que delimita el Bosc Impenetrable, comença la selva on viuen els goril·les. Els locals l’anomenen The Dark Place (el lloc fosc), un nom que respon a una llegenda que assegura que una família que la va voler travessar es va veure frenada pels aiguamolls. Per poder seguir endavant van haver de sacrificar una filla.

Deixant de banda les llegendes, el bosc tropical de Bwindi, parc nacional des del 1991, fa 331 quilòmetres quadrats i s’estén entre els 1.160 i els 2.600 metres d’altitud. Hi viuen més de cent espècies de mamífers, unes 350 espècies d’aus i unes 200 de papallones, a més de nombrosos primats, entre els quals uns 350 goril·les.

5. La lliçó dels ràngers

Després de passar la nit en una tenda de campanya, molt a prop del bosc de Bwindi, ens llevem ben d’hora per anar a veure els goril·les. Per fi ha arribat el dia! Jordi Garcia Guitart, bon coneixedor del lloc, em comenta que prefereix entrar per la Rushaga Gate, on hi ha menys turistes que a Buhoma. I és veritat que hi ha molta menys gent.

Els que hem reservat plaça per avui ens concentrem al centre d’acollida, on ens expliquen que haurem de caminar unes hores abans de trobar els goril·les, que sempre s’estan desplaçant per buscar menjar. En aquesta banda de Bwindi hi ha cinc grups acostumats als humans i cada grup pot ser visitat per un màxim de vuit persones al dia. Un rastrejador ha sortit a primera hora per mirar de localizar-los; quan els trobi, ho comunicarà pel walkie talkie al rànger que ens guia.

No ens hi podrem acostar a menys de 7 metres, i si hi ha algú refredat s’ha de quedar, ja que podria encomanar virus als goril·les. Ens acompanyaran dos soldats armats, per si els goril·les es posen agressius o per si apareixen bandits, ja que el Congo és a prop. “Ara no hi ha perill -aclareixen-, però el 1999 uns turistes van ser segrestats per una guerrilla del Congo. Val més estar segurs”.

Dels onze grups que hi ha a Bwindi habituats als humans, a nosaltres ens assignen el grup Bweza, integrat per deu goril·les. “Habituar-los als humans no és fàcil”, comenta Geoffrey Twinomuhangi, de la Ugandan Wildlife Authority. “Quan els localitzem, triguem uns dos anys a fer-ho. S’hi ha d’anar cada dia, plogui o faci sol, i aquí plou molt. La primera setmana es mostren molt agressius, però a poc a poc et van acceptant. Quan veiem que ja hi estan acostumats, els poden visitar els turistes”.

El Geoffrey coneix bé aquest bosc, ja que abans de treballar per organismes oficials havia sigut caçador furtiu. “Fa 14 anys que soc aquí -diu-. El problema és que la comunitat dels voltants va creixent. Però la gent està contenta, ja que rep un 20% dels ingressos”.

6. Caminant cap als goril·les

A les 8 del matí, quan les filagarses de boira encara es resisteixen a desenganxar-se dels arbres, ens posem a caminar cap al parc. Plovisqueja. Ens guia el David, el rànger, i ens acompanyen dos soldats, amb els Kalàixnikovs a l’espatlla.

Caminem a bon pas. Pel camí, a la frontera del parc, ens trobem una escena que sembla treta de fa segles: uns buscadors d’or que treuen l’aigua del fons d’un pou per filtrar-la i treure’n el poc or que hi pugui haver.

Passada una hora llarga, el David s’atura i ens avisa que els goril·les són a prop. Hem de travessar un torrent i enfilar-nos per un pendent cobert de falgueres, arbres i plantes que se t’enganxen com si es resistissin a deixar-te passar. “Poseu-vos màniga llarga -ens adverteixen- que algunes plantes provoquen urticària”.

El David camina muntanya amunt, obrint-se pas amb el matxet. Mentre avancem em reafirmo que la selva té un halo romàntic, però és un escenari hostil: humit, incòmode i ple de bestioles, entre les quals els mosquits que encomanen la malària. La vegetació és tan exuberant que fa la impressió que quan tornem haurà tornat a créixer i el camí s’haurà tancat de nou.

Arribats al cor de la selva, voltats d’una vegetació que amb prou feines deixa passar un raig de llum, el David ens avisa que els goril·les són molt a prop. Avancem en silenci, fins que veiem, entre les fulles, una gran taca fosca. És el primer goril·la, un silverback que fa més de 200 quilos i dos metres d’alt. Té, a l’esquena, la taca grisa que caracteritza els goril·les adults. Ens ignora. Ni s’immuta quan li fem fotos.

Poc després se’n va caminant cap a una clariana on hi ha la resta de membres del grup Bweza: un altre silverback, 2 blackbacks, 3 femelles, 2 cries i 1 subadult. El seguim i l’emoció es dispara. Ens quedem bocabadats mentre mirem com els goril·les mengen fulles i tiges amb uns gestos humans: les agafen amb les mans, les observen uns segons amb atenció i se les posen a la boca per menjar-se-les a poc a poc.

7. El gran moment

S’imposa un silenci dens: ha arribat el gran moment. Tenim els goril·les allà mateix, a menys dels set metres recomanats. Nosaltres sabem que no ens hi hem d’acostar, però és evident que ells ho ignoren. Els dos petits juguen a enfilar-se als arbres; un se’ns acosta i ens mira intrigat a un metre de distància. La mare el vigila mentre els silverbacks, més allunyats, semblen passar de tot.

Ens hi estem una hora, el temps màxim permès. Mai una hora se m’havia fet tan curta. Quan sembla que ja coneixem tots els goril·les del grup, amb les seves manies, grunys i gestos repetits, un silverback que es mantenia al marge arrenca de cop a córrer cap a nosaltres. Avança a grans passes, amb una expressió ferotge que imposa. Embalat, fa caure una noia amb un cop de cul. La noia fa un crit de dolor i deixa anar unes llàgrimes. Els altres ens mirem desconcertats.

Mentre intento aclarir si ha sigut una càrrega legal o joc brut, recordo el que escriu Schaller: “Els grans mascles són els membres més imprevisibles i excitables dels grups de goril·les i, per tant, els més perillosos”. El rànger, però, ens tranquil·litza. “No són agressius -insisteix-, només estan jugant. Passi el que passi, no correu”.

Pel que es veu, doncs, ha sigut tan sols un ensurt, però n’hi ha hagut prou per adonar-nos de la gran força que tenen els goril·les de muntanya. Penso en el que ens ha dit el Geoffrey abans de sortir: “Recordeu que són animals salvatges i que poden carregar. Imiteu els seus moviments, però no us doneu cops al pit; quan ells ho fan és per indicar supremacia, i no suporten que els altres ho facin”.

Poc després marxem tallant branques amb el matxet i mirant de no relliscar amb el fang. Plou fort i la selva s’omple de sorolls estranys. Quan ens aturem, fora ja del Bosc Impenetrable, ens mirem sense acabar-nos de creure que hem estat una hora amb els goril·les de muntanya, uns animals grans i salvatges que tan aviat ens poden semblar ossets de peluix com mostrar-nos una aparença ferotge, en especial els silverbacks. El que més emociona de tot plegat, i també el que més desconcerta, és que, no obstant això, siguin tan semblants a nosaltres.