Quan parlem de les illes gregues, les primeres que ens venen al cap són Santorí i Míkonos, les més belles i les més fotografiades, però també les més desbordades pel turisme de masses. No negaré que valen la pena, però a Grècia n’hi ha moltes més, dividides en uns quants arxipèlags: el Jònic, amb Corfú i Ítaca com a estrelles; les Saròniques, amb Hidra al capdavant; les Espòrades, amb Skópelos, on es va filmar Mamma mia! ; el Dodecanès, amb Rodes, Simi i Castellroig com a joies; i les Cíclades, amb Santorí, Míkonos i moltes altres. I Creta, esclar, la més gran de totes.

Les illes gregues donen molt de joc, però no és fàcil triar-ne una entre les més de dues mil que hi ha. Algunes són tan sols illots rocosos, però n’hi ha unes dues-centes d’habitades que són tot un món per descobrir. Per qüestions d’espai, en aquest reportatge em centraré en les Cíclades, amb una recomanació inicial: per poc que pugueu, procureu anar-hi al maig o al setembre, quan baixen tant els preus com l’afluència de gent.

El blanc i blau de les Cíclades

La primera vegada que vaig viatjar a Grècia, als llunyans anys setanta, no vaig ser gens original i vaig pujar en un vaixell que anava a Míkonos. M’havien dit que era una de les illes més boniques. Però m’hauria d’haver fiat del mestre Lawrence Durrell, que va escriure que quan hi va arribar el 1949 era un paradís, i que quan hi va tornar el 1976 els canvis de l’illa, envaïda ja pel turisme, li van semblar “horrorosos”.

Avui Míkonos sembla que ja ha arribat al límit, amb més d’un milió de turistes cada any. Respecte a mi, en aquell primer viatge, després de passar-hi una única nit, vaig fugir-ne amb un vaixell que em va dur a Icària, on vaig trobar la calma que buscava.

Fa temps que soc un enamorat de les illes gregues, però penso que és millor fugir de les més turístiques. Les més petites potser no són tan maques però s’hi està més bé perquè no pateixen la deformació del turisme. Hi tens el mar a prop, illencs que practiquen la filogènia (l’hospitalitat grega), poblets preciosos, ermites emblanquinades, platges solitàries i tavernes on pots menjar pop a la brasa i beure ouzo en un càlid ambient mediterrani.

La imatge que s’ha imposat de les Cíclades, l’arxipèlag més turístic de Grècia, és la d’una església blanca amb cúpula blava vora el mar. Però no ens enganyem: la primera imatge que veiem d’aquestes illes és un paisatge rocós i pelat, amb canyissars i oliveres a les valls, pobles blancs i moltíssimes esglésies.

El somni del mar Egeu

Les Cíclades són precioses, però si busquem autenticitat la millor opció és anar a les menys conegudes. Per descomptat que també es pot anar a Míkonos i Santorí, però aconsello en tot cas passar-hi de pressa. Un cop allà, el millor que podem fer és pujar en un vaixell que ens porti a una altra illa.

A l’hora d’embarcar-se, per cert, prefereixo fugir dels ferris amb noms com ara Super Jet i Flying Cat, hidròpters que ho fien tot a la velocitat, i optar per un vaixell lent, dels d’abans, d’aquests en què pots passejar per coberta, sentir la brisa a la cara i navegar mentre mires el mar, les illes i els dofins. El gran Nikos Kazantzakis, autor d’ Alexis Zorbàs, va escriure: “Feliç l’home que abans de morir ha pogut navegar per l’Egeu. En cap altre lloc es passa tan serenament de la realitat al somni”.

A part d’estar ple d’illes, l’Egeu és un mar poblat de llegendes que beuen de l’amplíssim repertori dels mites grecs. Els noms de Zeus, Posidó, Egeu, Apol·lo, Teseu i Ariadna hi habiten encara. Les illes Cíclades, sense anar més lluny, es diuen així perquè formen una rotllana al voltant de Delos, una illa pròxima a Míkonos on diuen que va néixer el déu Apol·lo. Explica la llegenda que va ser Posidó qui va treure l’illa del fons del mar amb el seu trident, i que Zeus la va lligar amb cadenes perquè hi pogués donar a llum la seva amant Leto, empaitada per la gelosa Hera, esposa de Zeus.

El que té de bo Grècia és que sempre hi ha ruïnes que enriqueixen el paisatge, a més d’unes històries que enllacen amb els mites i que tenen un eco en els temps d’avui. Delos, per exemple, és encara avui una illa deshabitada, fidel a la història que apunta que ningú pot viure on va néixer el déu Apol·lo.

A Grècia, un dels grans plaers del viatger és anar saltant d’illa a illa, encara que de tant en tant bufi el meltemi, un poderós vent del nord que esvalota les onades i els horaris dels ferris, a més de marejar-ne els passatgers.

El gran blau d’Amorgós

Amorgós, a una hora en ferri de Santorí, és una illa petita i muntanyosa amb tres pobles, unes quantes platges i moltes esglésies. No té ni caldera volcànica, ni cases penjades de l’espadat, ni ruïnes importants, però compta amb una calma deliciosa i amb un monestir únic, el de Khozoviótissa, que esclata com una gran taca blanca al mig d’un penya-segat que es desploma sobre el mar.

El poble de Khora, enfilat al centre de l’illa, és una amalgama de cases blanques i carrers estrets, amb un parell de places amb grans arbres d’ombra. A cada cantonada hi ha una església i a les places hi acostuma a haver una estesa de cadires i taules on els vells xerren, riuen, beuen ouzo i juguen a tavli, la versió grega del backgammon.

Katàpola és el port d’arribada a Amorgós, però qui vulgui viure vora el mar és millor que s’instal·li a Egiali, on hi ha una platja i restaurants amb peix acabat de pescar. A l’altra punta de l’illa hi va naufragar el 1979 l’ Olympia, un vaixell que duia contraban i que avui és un esquelet rovellat que surt a la pel·lícula El gran blau (1988), on l’actor Jean Reno es capbussa a la recerca del rècord del món d’immersió en apnea.

Amorgós és una illa bonica, però el que més en valoro és la calma d’altres temps que desprèn, l’absència d’urgències. “D’abril a octubre s’hi està molt bé a l’illa”, em deia l’Evangelina, una veïna. “Aprofitem aquests mesos per fer diners, però al novembre tothom tanca i se’n va a passar l’hivern a Atenes. A l’hivern les illes es queden com endormiscades”.

Ens veiem a Folégandros

Aquesta illa, a la qual Lluís Llach va dedicar una cançó, potser no hauria d’aparèixer en aquest reportatge perquè els últims anys ha agafat tanta volada que s’ha omplert de turistes. Però és tan bonic Folégandros que no em puc estar de posar-la a la llista.

Folégandros fa tan sols dotze quilòmetres de llargada, però disposa del petit port de Karavostassis, el poble de Chora (amb una successió de places que s’obren com acollidors parèntesis en un laberint de carrers blancs), el camí en ziga-zaga que puja fins a l’església de la Mare de Déu, moltes oliveres, la platja d’Angali, tavernes on es pot menjar bon peix i un vell autobús que ho enllaça tot sense pressa.

Als anys setanta, durant la Dictadura dels Coronels, alguns comunistes van ser deportats a Folégandros. És l’altra cara d’aquestes illes que avui són un paradís. En aquells anys no hi havia aigua a Folégandros, i avui la porten amb vaixells que proveeixen totes les necessitats dels turistes. La mestressa de la pensió on m’estava sospirava quan recordava els vells temps. “Abans racionàvem l’aigua -deia-, però avui hi ha gent que es dutxa fins i tot dues vegades al dia”.

Folégandros va deixar de ser un secret el 2005 quan la revista Condé Nast Traveler va proclamar que era “la més bella de les illes gregues que encara queden per descobrir”. A partir d’aleshores el turisme de masses va desembarcar-hi. Tot i així, la bellesa la redimeix.

Els poblets de Melos

Melos és famosa per ser l’illa on es va trobar la Venus de Milo, o de Melos. Però és molt més que això.

És cert que el port d’arribada, Adamas, o la població d’Apol·lònia, a l’altra banda de l’illa, pequen d’un excés de turisme, però a les illes gregues s’ha de fugir gairebé sempre dels ports, on sovint hi ha massa enrenou i moltes botigues, bars i restaurants que ofereixen als nouvinguts una imatge trivialitzada de les illes.

A primera vista no es pot dir que Melos sigui bella, però a poc a poc, a còpia d’anar-s’hi perdent i d’agafar desviacions que sembla que no portin enlloc, acabes descobrint-hi platges blanques com la de Sarakinikos i poblets de pescadors amagats entre les roques, com els de Mandràkia, Firopòtamos, Mitakas i Agios Konstantinos.

El poble de Plaka, al peu d’una fortalesa impressionant, és una altra agradable sorpresa amb carrers estrets i bons restaurants. Des d’allà es pot gaudir d’una de les millors postes de sol de les Cíclades, d’aquelles que gairebé et fan aplaudir.

El teatre romà de Tripiti, abocat a l’Egeu, i les cases de pescadors de Klima, pintades de blanc i amb baranes de colors, emocionen a fons. Va ser prop d’aquí, per cert, on el 1820 un pagès va trobar la Venus de Milo, una estàtua que viu exiliada al Museu del Louvre, enyorant la llum de les illes.

Les esglésies de Sifnos

Sifnos, com la veïna Sèrifos, és una altra illa petita, ideal per fer-hi senderisme, gaudir del bon menjar i redescobrir una calma beatífica, sobretot fora dels mesos de juliol i agost. És rocosa i erma, com totes les Cíclades, amb molta paret seca i oliveres, però com Melos també té secrets per descobrir.

A Platis Gialos, on estiuegen moltes famílies gregues, és agradable passar uns dies vora mar, però potser és encara millor aturar-se a Faros, un poblet on hi ha unes platges de sorra amb uns quants xiringuitos, ideals per deixar passar les hores mentre menges, a l’ombra dels tamarius, la gairebé obligatòria amanida grega, un bon peix o un pop a la brasa, amb vi de retsina o cervesa local.

Just al davant de Faros hi ha un preciós monestir del segle XVI, el de Panàgia Chrissopigi, que apareix com una lluminosa taca blanca posada damunt d’unes roques que s’endinsen en el mar. El seu millor moment arriba per l’Ascensió, quan els illencs hi pelegrinen per adorar la Mare de Déu de la Font d’Or, patrona de l’illa. Diu la tradició que el gran tall que hi ha a les roques, just abans d’entrar a l’església, el van fer uns àngels per salvar unes monges a qui empaitaven els pirates.

El poble de Kastro, encimbellat dalt d’un turó, amb cases antigues encaixades com un gran puzle, és un altre lloc de visita obligada a Sifnos. La bellesa de Kastro té una gran propina en l’església dels Set Màrtirs, situada arran de mar, sobre les roques, blanca i amb la cúpula blava. S’hi arriba per un camí en ziga-zaga, esglaonat, que és com un ritual d’iniciació a la bellesa de Grècia, un país que sap conjugar com cap altre el blau del mar, l’ocre de les roques i el blanc de les ermites.

Qui tingui ganes de conèixer encara més l’illa pot passejar pel carrer llarg i estret de la capital, Apol·lònia, arribar fins al poble de pescadors de Cheronissos i caminar fins a Agios Andreas. Allà dalt, al costat de les ruïnes d’un antic jaciment micènic, una església blanca sembla buscar santificar el lloc, amb una vista privilegiada sobre els conreus d’oliveres i les parets seques, amb el mar al fons.

Kithnos, una illa poc turística

Vaig decidir anar a Kithnos, una illa poc visitada de les Cíclades, perquè algú em va dir que gairebé no hi havia turisme estranger.

El port d’arribada, Mérikhas, podria ser el de qualsevol altra illa grega: una platja amb uns quants restaurants i cases blanques a banda i banda. Abans dels anys setanta només hi vivien pescadors de temporada, però un hotel mig en ruïnes, amb una piscina envaïda de runa i de bardisses, recorda que hi va haver un temps en què Kithnos semblava tenir futur turístic. Però la crisi s’ho va endur tot.

Sopant al port algú em va preguntar com era que m’havia aturat a Kithnos, com si els mateixos habitants de l’illa pensessin que no tenia res d’especial. Però no és així. L’illa, potser més pelada i rocosa que les altres, té dos pobles, Chora i Driopida, que emanen una ruralitat entranyable. I té també unes quantes bones platges, entre les quals la de Loutra, on desemboca un antic rec d’aigua termal. Allà es posen en remull els que creuen en les seves propietats curatives; s’hi passen hores xerrant dels seus mals, en una imatge popular difícil de trobar a les Cíclades més turístiques.

L’autobús uneix els pobles de Kithnos, però el seu conductor em va anunciar un dia que aquell era l’últim viatge de l’any. “Demà comença la tardor i ja no hi ha autobús fins al maig”, em va dir.

Era la millor imatge de la soledat que envaeix les illes fora de temporada, quan gairebé tot entra en fase d’hibernació.

El temple de Posidó, a Súnion

L’illa de Kithnos és tan a prop de Súnion, el cap on s’aixeca el temple de Posidó, que, en comptes de tornar en vaixell a Atenes, val la pena agafar un bitllet a Làurion, el port més pròxim a Súnion.

La visió de Làurion, una ciutat industrial castigada per la crisi, em va recordar les paraules d’un amic grec: “A les illes esquiven la crisi gràcies al turisme, però quan poses el peu al continent veus la crisi per tot arreu”. Tenia raó, la crisi era allà mateix, en forma de fàbriques que no fumejaven i de naus abandonades.

Vaig anar aquella mateixa tarda a Súnion, el cap des d’on els antics grecs vigilaven l’arribada de vaixells a Atenes. Ja hi havia estat moltes vegades però no em canso mai de contemplar-lo, en especial a la posta del sol, quan el cel s’omple d’una fascinant gradació de vermells i les columnes del temple s’envernissen de daurat.

El temple de Súnion -dedicat a Posidó, el déu del mar- va ser construït entre els anys 444 i 440aC, quan els grecs van aturar els perses a la Batalla de Salamina. El pas del temps l’ha malmès però queden encara dretes setze columnes que atrauen des de fa segles els pelegrins de la bellesa... i des de fa unes dècades els participants dels tours a preu tancat. Lord Byron va cometre al segle XIX la indelicadesa de gravar-hi el seu nom, i avui són molts els turistes que es fan selfies amb el temple al fons.

Explica la llegenda que Teseu, fill del rei Egeu, va navegar a Creta per alliberar uns nois atenencs que el poderós rei Minos volia llançar al monstre Minotaure. Abans de salpar, li va dir al seu pare que si aconseguia vèncer en tornaria enarborant una vela blanca. Si moria, en canvi, la vela seria negra com la nit.

Teseu va aconseguir derrotar el Minotaure gràcies a l’ajuda d’Ariadna, la filla de Minos, que va ser qui li va donar el fil per poder escapar-se del laberint. Però a la tornada es va oblidar de canviar la vela negra per la blanca. Quan la va veure el seu pare, que l’esperava al cap de Súnion, convençut que el fill havia mort es va tirar al mar des del penya-segat. A partir d’aquell fet tràgic, aquell mar rep el nom d’Egeu.

Però no només la història i els mites de l’antiga Grècia passen per Súnion. Són molts els poetes que n’han parlat, entre els quals Carles Riba. Amb l’últim raig de sol, quan les portes del temple ja eren a punt de tancar-se, vaig recordar el seu vibrant poema: “Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent!”

Aquell bellíssim temple mutilat és, sens dubte, el millor final per a un viatge per les illes gregues.