23/02/2020

La Guerra Civil

3 min

Tot i que podrien arribar a ser experts en egiptologia (“ La pasión por el Nilo me la pegó tío Baldomero que siempre contaba anécdotas de la expedición que su padre hizo con Carnarvon. Nos tenía a Sunchi y a mi totalmente fascinadas ”... “ también es que erais muy pavas ”... “ Pavas no, pavísimas, desde luego.”) i que a casa seva poden arribar a tenir, com a mínim, dues àmfores gregues provinents de les excavacions d’Empúries (“ Porque tía Lola, la mamá de tía Mimí, que era muy devota y muy de curas, trató bastante a González de Soto, cariño, ¿sabes?”) als pijos la memòria històrica no els interessa en excés.

Però, si de forma excepcional es veuen evocats a parlar de la Guerra Civil Espanyola perquè, posa per cas, a les notícies de la tele tornen a insistir sobre les fosses del franquisme, ho faran desplegant una sèrie de punts de vista que, com tota la resta, es van passant de pares a fills des de, exactament i en aquest cas concret, l’u d’abril del 1939.

Per a un pijo: "En la Guerra Civil no hubo ni vencedores ni vencidos”, i afegeixen a continuació: “ Perdimos todos ”. Els pijos estan convençuts que “no tiene ningún sentido remover ahora todo esto, me parece una lata ”, perquè resulta que “ no hace ninguna falta reabrir heridas, es una pérdida de tiempo, hay que mirar hacia el futuro ”, i ho diuen ells que en el seu moment van estar en contra de Galileo Galilei, de L’origen de les espècies de Darwin i del Cubisme. També se saben de memòria totes les atrocitats comeses pels republicans, que reciten a la primera de canvi: “La matanza de Paracuellos, la batalla de Monte Pelado, el sacrificio del hijo del general Moscardó en el Alcázar de Toledo, todo ese asunto de las chekas, la persecución de los maristas..., lo que yo te diga, unos bestias”.

Tots els pijos van tenir una tieta monja (“sor Begoña, tía Bego”) que era una “ buenísima persona ” i que durant la guerra va ajudar, sense preguntar a quin bàndol pertanyien, totes aquelles ànimes que li ho van demanar “a pesar de lo que los rojos hicieron en los conventos”. També acostumen a explicar com els masovers i els criats es van posar al costat dels senyors, per defensar-los, al veure que les milícies avançaven cap a la finca de torn. Perquè esclar: “Eran como de la familia y querían agradecerles lo bien que siempre les habían tratad”, i aquest és un dels motius, és a dir, la humanitat infinita del patró vers els seus empleats, pels quals mai no han entès del tot la utilitat dels sindicats o de les revolucions obreres, oi? Si tot es redueix a una qüestió de confiança, lleialtat i bondat.

Els pijos mai no deixen perdre l’oportunitat d’explicar que algun parent del seu entorn va patir l’exili: “Afortunadamente Bebé, que siempre fue muy valiente, llevaba un collar de perlas con cierre de diamantes que ofreció al piloto para que las llevara a Italia y así es como pudieron escapar”. Mai no expliquen, però, que la tal Bebé va poder tornar a Espanya el mateix u d’abril, a molt estirar el dos, del 1939.

Els pijos diuen “con la guerra lo perdimos todo”, però obliden afegir “ y gracias a Franco lo recuperamos todo ”, perquè resulta que ells no troben que hi hagi cap lligam entre la Guerra Civil i la dictadura franquista. Cap ni un. “Yo, cariño, estoy del lado de los políticos que hacen bien las cosas, no soy ni de los unos ni de los otros, ¿sabes?”.

stats