Les guerres sense futur són guerres pòstumes. Són guerres que han assumit la catàstrofe del temps. Es fan en un temps que resta, com en un videojoc on els segons són un compte enrere. Guanyar no és vèncer, és obtenir un punt més. Un atemptat més. Un contracte més. Un pou de petroli més. Vides guanyades contra la vida. Xinxetes de colors en un mapa sense món. Són les guerres dels terroristes, dels narcos, però també dels financers, dels fons voltor, de les grans corporacions i de les indústries extractives. Màquines de matar que per seguir avançant necessiten seguir destruint. Una guerra pòstuma és una guerra sense després. Bandera blanca, temps de pau: on i amb qui? Quin és el benefici associat a la victòria? Mentre hi hagi cossos per destruir, per consumir o per explotar hi haurà camp on avançar. Aquest és l’únic benefici. Aquesta és l’única victòria.

Sense futur. Hem passat de la fi de la història a una guerra contra la història en la qual no sabem on és el front ni qui és l’enemic. Per això és també una guerra a la qual no posem número. No és la tercera perquè no és la que ve després de la segona en el mateix ordre de successió temporal. És una guerra que trenca el temps mateix, perquè se situa després de qualsevol idea de futur pel qual lluitar i combatre. Esperaven els nois de Ripoll un futur millor? No l’esperaven ni abans ni després de pujar als vehicles de la Rambla i de Cambrils. Les seves bombones de butà no pretenien encendre nous temps sinó castigar un present que s’està fent vell.

Des del passat. La guerra pòstuma envaeix i destrueix el present en nom d’un passat fictici. El dels nois que actuen en nom de l’ISIS és un islam inventat, un passat gloriós fictici, fora del temps i de la història, que cal venjar atacant el present i destruint el futur. És la versió ofensiva i assassina del que Europa està fent a la defensiva. Replegada en el seu passat i en les seves fronteres, Europa està fent del seu present la defensa del seu passat. Per a alguns, aquest passat és sinònim de democràcia, drets humans i benestar. Per a altres, torna a implicar blanquitud, cristianisme i nacionalisme. Sigui com sigui, es tracta d’una ficció retrospectiva que oculta les violències sobre les quals s’han construït la idea i la realitat d’Europa. L’Estat Islàmic, a l’ofensiva, exposa els seus assassinats al món sencer. Europa, a la defensiva, els oculta i deixa els seus morts en mans de les onades, dels camps d’internament i de les policies de frontera. L’Estat Islàmic mata en nom del passat. Europa deixa morir per absència de futur.

Traumatopia. Qui combat o qui es defensa en nom del passat no acceptarà mai la derrota, perquè les ficcions retrospectives difícilment poden ser desmentides. Sempre podem seguir creient en el nostre passat gloriós i en el nostre dret a imposar-lo o a preservar-lo. Per això les guerres pòstumes es retroalimenten. Enfront d’elles, només hi ha una evidència: el mapa de les ferides obertes en què s’ha convertit el món. Traumatopia contra retroutopia. Les ferides presents contra les identitats del passat i les seves guerres futures. El dolor és jeràrquic, perquè no tots el patim igual. Però la resposta al dolor pot ser igualitària i solidària, com s’ha vist als carrers de Barcelona i de Cambrils en aquests darrers dies de dol compartit amb el món sencer. John Berger va escriure que hi ha una gran part del dolor que no pot ser compartida, però que el desig de compartir el dolor sí que es pot compartir. D’aquesta acció, d’aquest desig, en sorgeix una resistència. Una resistència capaç de fer món comú contra la geografia de la mort.