MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

El Guti i Vázquez Montalbán, l’herència Grimau

En homenatge al company condemnat en un judici sense cap garantia processal, Gutiérrez va triar de nom de guerra Julià i Vázquez va decidir signar com a Grimau articles de la premsa clandestina

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El 20 d’abril del 1963, Julián Grimau era afusellat a Madrid. Era el cap del Partit Comunista d’Espanya a l’interior, però no el van sentenciar pel seu paper destacat en la lluita contra la dictadura, sinó per haver estat als cossos policials i d’intel·ligència durant la Guerra Civil. Se’l va considerar l’última víctima del conflicte armat, a punt d’iniciar-se la campanya propagandística 25 Años de Paz.

El seny aplicat a les mesures de seguretat aconsellava que Grimau, exiliat, no tornés a un franquisme que volia venjar-se’n perquè el feia responsable de tortures a les txeques catalanes. Però una crisi de direcció al partit, de la qual es fan recíprocament responsables Santiago Carrillo i Jorge Semprún, el va enviar a dirigir la lluita a l’interior. Va caure i la policia li va tornar amb escreix unes acusacions que no van poder provar mai. El van arribar a tirar emmanillat per la finestra del segon pis de la direcció general de Seguretat de la Puerta del Sol, avui seu de la presidència de Madrid i des d’on es fan les campanades de Cap d’Any.

Quan el feixisme maldava per rentar-se la cara acostant-se als Estats Units i al Mercat Comú, una execució vinculada encara a la Guerra Civil va ser contestada internacionalment per protestes i peticions de clemència, fins i tot del papa Joan XXIII. Violeta Parra, una de les inventores de l’universal gènere dels cantautors, li va dedicar una cançó preciosa, seguida per d’altres de tan sentides com la de Chicho Sánchez Ferlosio, que el va conèixer. Teddy Bautista en faria una de nova, ja a la Transició, que amb la veu d’Ana Belén exhumaria aquell crim soterrat per la censura. Són a YouTube.

Però, a més, o sobretot, a Catalunya Grimau tindria dos hereus sentimentals de gran volada: Antoni Gutiérrez Díaz i Manuel Vázquez Montalbán. El dia de l’execució de Grimau, Gutiérrez era al penal de Burgos i Vázquez a la presó de Lleida. En homenatge al company condemnat en un judici sense cap garantia processal, Gutiérrez va triar de nom de guerra Julià i Vázquez va decidir signar com a Grimau articles de la premsa clandestina.

Al partit, a Gutiérrez tothom li deia Julià, i a fora va ser conegut com el Guti. El Guti (1929-2006) ha sigut un dels polítics més importants de Catalunya, molt més enllà del seu partit, que el va fer secretari general, conseller de la Generalitat, diputat a les Corts i al Parlament i vicepresident del Parlament Europeu. Es va inventar el Compromesso Storico abans que el seu carissimo Enrico Berlinguer. Parlava amb Jordi Pujol des que compartien infantesa a Premià i després a la Facultat de Medicina. El Guti sabia que per acabar amb el franquisme calia tot el catalanisme, i Pujol sabia que el PSUC era força més coses que un partit comunista clàssic. Es van aliar per portar les restes de Comorera a Barcelona, amb honors d’exconseller, i van ser amics fins al final.

El Guti era metge, un pediatre prestigiós que s’estimava més precisar que era neonatòleg. Com que era encantador i irònic, queia molt bé. Gràcies en molt bona part a la seva habilitat en les relacions personals, l’oposició antifranquista es va unir sense cap mena de selectivitat, i està legítimament considerat el pare amb més cromosomes de l’Assemblea de Catalunya. A la seva fitxa policíaca hi consten sis detencions i tres anys i tres mesos de presó.

Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) més que renoms tenia sinònims literaris en els quals s’expressaven totes les seves personalitats, però a la premsa del PSUC un dels que feia servir era Grimau. La seva vida literària ha estat justament reconeguda, però del seu compromís militant se’n parla poc, i no va ser pas el d’un intel·lectual de moblament, sinó que es cruspia les reunions que calgués, feia agit-prop i classes de proselitisme i arrossegava intel·lectuals a signar manifestos que podien acabar en citacions a comissaria i multes. El partit també va ser objecte de la seva literatura. Als seus advocats els va tractar amb afecte: a August Gil Matamala el va convertir en personatge de novel·la, i a Solé Barberà li va dedicar La soledad del manager. A Asesinato en el Comité Central mata un transsumpte de Carrillo... A l’original li va caure pròpiament com un tret.

A la publicació de la seva obra periodística completa, tanmateix, no hi ha els articles a la premsa clandestina, que estan per tant a l’espera que algun acadèmic els prengui en consideració. Perquè és obra tan seva com l’altra i perquè gosava de temptar experiències noves, com ara escriure-hi sobre el Barça i de temes lúdics, dues de les seves passions més iconoclastes a redós dels guardians del cos incorrupte de Lenin.

Els hereus de Grimau van obrir el PSUC a militàncies antifranquistes de tots els colors, que avui adornen amb un contrapunt de categoria galdosos escenaris polítics. El “gran partit dels expsuqueros” que va definir Montalbán està repartit per tot l’arc ideològic: Baltasar, Bargalló, Birulés, Borja, Carreras, Coscubiela, Gil Matamala, Mas-Colell, Piqué, Saura, Subirats, Tardà... I molts més que ja no hi són, com Muriel Casals.

Julià Gutiérrez i Grimau Montalbán van ser, en la política i en la literatura, l’un i l’altre, dos dels personatges més brillants del nostre segle XX. 

Més continguts de