CAPS I PUNTES
Diumenge 08/10/2017

Hipopòtams i rinoceronts

"L’amor de Salvador Dalí pels éssers terrestres més pesants de la natura era proverbial"

i
Xavier Theros
3 min
L’escultura de Salvador Dalí sobre un rinoceront que hi ha al restaurant MarisCo, a la plaça Reial.

Entre els diversos acudits que han circulat aquests dies estranys per la ciutat hi ha aquell que diu: “Ha estat desenterrar Dalí i tornar-se tot surrealista”. Un dels llocs de Barcelona que recorden l’artista dels bigotis extravagants és el restaurant MariscCo, a la plaça Reial, on abans hi havia hagut la famosa botiga de taxidèrmia dels Palaus, el Museo Pedagógico de las Ciencias Naturales. En aquell negoci, el pintor empordanès havia encarregat dissecar uns quants animals. Dalt d’una de les peces que tenien a l’aparador, concretament un rinoceront, es va fer retratar a la plaça pel fotògraf Postius l’any 1960. Aquest moment concret és el que recorda la reproducció en tres dimensions que actualment presideix el menjador d’aquella casa.

L’amor de Salvador Dalí pels éssers terrestres més pesants de la natura era proverbial. Entre finals dels anys quaranta i principis dels seixanta va viure una llarga fascinació per aquestes bèsties lentes i cuirassades. Una etapa rinoceròntica, iniciada l’any 1952 amb el quadre Assumpta Corpuscularia Lapislazulina, obra seguida per diverses teles on el corn d’aquest animal adquireix un simbolisme recurrent. Dos anys més tard, mentre era a Roma buscant finançament per a la seva pel·lícula La Brouette de chair ou L’aventure prodigieuse de la dentellière et du rhinocéros, un film experimental rodat entre el Museu del Louvre i el zoològic parisenc, va explicar a la premsa que, en una de les escenes, uns cignes alimentats amb explosius havien d’esclatar davant la pantalla. Al mateix temps que sis rinoceronts es precipitaven per una finestra, fins a caure dins la Fontana de Trevi. Eren els anys que signava pintures com Rhinocéros cosmique de chair de poule rhinocéronique, i els seus famosos quadres amb elefants. Aquells herbívors van influenciar, fins i tot, les seves performances. Com quan, l’any 1967, va imaginar que creuaria els Pirineus dalt d’un paquiderm, igual que Anníbal. Tanmateix, abans de tot això, havia començat amb una bèstia encara més peculiar.

A finals de l’any 1949, mentre era al Covent Garden londinenc per dissenyar el decorat de Salomé, va tenir moltes raons amb el director del teatre Peter Brook, quan aquest no va acceptar la petició del català de fer aparèixer al damunt de l’escenari un hipopòtam volador. Sense relació coneguda amb aquest fet, el gener del 1950 trobaven mort l’hipopòtam del parc zoològic de Barcelona, víctima d’un desconegut que li havia donat per menjar visos, llaunes, filferros i pedres que li van causar una perforació d’estómac.

Com les ocurrències de Dalí, la mort d’aquest animal va atraure l’atenció dels periodistes. Els diaris en van parlar durant dies seguits. L’escriptor Jacinto Benavente va publicar un article on parlava de “maldat imbècil”, i explicava l’anècdota d’un company seu de feina que es vantava d’haver donat trossets de pa amb agulles a dins al pobre lleó de la Casa de Fieras de Madrid. També va protestar Wenceslao Fernández Flórez, citant el cas d’un altre lleó contra qui havien disparat amb una pistola de balins. I acabava proposant tancar els assassins dins una gàbia, al mateix zoològic. La premsa va informar que l’hipopòtam l’havien portat de l’Àfrica Central el juliol del 1936, i que havia aconseguit sobreviure a la guerra. Segons van explicar els seus cuidadors, era un exemplar dòcil, de més d’una tona de pes i 20 anys d’edat. Anunciaven també que seria dissecat i que aniria a formar part de la col·lecció de l’antic Museu de Ciències Naturals, situat al Parc de la Ciutadella. En aquests dies estranys, de realitats dislocades i toves, la parsimònia d’aquests animals ens diu que cal no precipitar-se.

stats