Reportatge

Luter: un home del seu temps que va canviar la història

El 31 d’octubre del 1517, Martí Luter va clavar a la porta de la capella del castell de Wittenberg les seves famoses ‘95 tesis’. Enguany, doncs, es commemoren els 500 anys del naixement del protestantisme. Però, qui era Luter i què defensava? Ho analitzem

Definir una personalitat històrica, com és el cas de Martí Luter (Eisleben, Alemanya, 1483-1546), és sempre complex i no està exempt de riscos. Assumint el risc, en el cas de Luter diria que va ser un home que va buscar la veritat, que va saber valorar i aprofitar les innovacions del seu temps i a qui agradava el poder i se’n va servir.

A principis del segle XVI, arran del descobriment europeu del continent americà, el món s’havia fet més gran. Al mateix temps s’estenia l’interès pel llegat grecoromà que havia animat el somni cívic de l’humanisme renaixentista, i es qüestionaven les jerarquies religioses medievals. En aquest context, Luter va tenir l’aspiració de reformar l’Església, en el sentit d’un retorn a la senzillesa evangèlica.

La reforma defensada per Luter es basava en 5 principis teològics: 1) la Bíblia, en llengua vernacla, com a font única de doctrina ( Sola scriptura ); 2) la salvació només per la fe ( Sola fide ); 3) la justificació de la salvació per la sola gràcia de Déu ( Sola gratia ); 4) l’eliminació de qualsevol mitjancer entre Déu i els homes que no fos Jesucrist ( Solus Christus ), i 5) la sola glorificació de Déu, sense culte a cap altre ser, objecte o símbol ( Soli Deo gloria ). Luter qüestionava, doncs, el paper mitjancer de l’Església i l’autoritat papal. I a això s’hi va afegir la crítica dels excessos de la cúria i la denúncia de la venda d’indulgències per recaptar fons.

Luter també volia que la Paraula de Déu arribés al cor i als llavis del poble, per això va tenir un especial interès que arribés en la llengua vernacla (en el seu cas, l’alemany) i que cadascú la pogués interioritzar i la convertís en pauta de vida.

Luter era, a més, algú que sabia valorar i aprofitar les innovacions del seu temps. En aquest sentit destacarem la importància decisiva que per a ell va tenir la utilització de la impremta. La irrupció de la impremta a l’Europa del segle XV va suposar una revolució en tots els àmbits de la comunicació i del saber, comparable a altres grans innovacions tècniques com ara l’escriptura o, actualment, internet. La reproducció en sèrie d’exemplars de llibres, gravats i fulls impresos va accelerar la difusió d’idees a una audiència multiplicada.

Imprimir, un “regal de Déu”

Per a Luter, la possibilitat d’imprimir era “un regal de Déu”. I si bé s’oposava a la idolatria de les imatges, valorava el potencial educatiu de l’art, de manera que artistes com Durer i Lucas Cranach es van posar al servei de les seves idees. Al mateix temps, la traducció de la Bíblia, que en el cas de la llengua alemanya Luter va completar el 1534, va estimular l’ús de la impremta i l’alfabetització. Gràcies a la lletra i a la imatge impresa, la Reforma es va difondre de seguida als Països Baixos, França, Escandinàvia i Anglaterra.

La pugna religiosa que es feia des dels púlpits i als carrers es va acompanyar també amb la difusió d’imatges gravades. S’havia de fer arribar el missatge i convèncer la gent, i la imatge es va utilitzar amb vehemència per posar de manifest tant les propostes doctrinals pròpies com els defectes de l’oponent. Uns i altres van encarregar obres amb un clar contingut crític contra l’adversari, però la virulència i claredat dels atacs visuals van fer guanyar als protestants la batalla de les imatges, si més no al segle XVI. Podem presentar com a exemple d’aquesta virulència el Passional Christi und Antichristi escrit per Luter amb xilografies de Lucas Cranach, on es contraposen la puresa de la vida de Jesús amb la vida de la cort papal.

Luter va considerar també des del principi la importància de la música, perquè “la Paraula de Déu resti viva en els cors del poble mitjançant la cançó”. Luter va entendre que la revolució de la impremta també afectava la música escrita, i això va permetre que les obres arribessin a un nombre superior de persones a un cost més baix. També va considerar que no era possible ensenyar al poble una gran quantitat de cançons religioses apropiades per a cada ocasió, de manera que va escollir melodies conegudes per la majoria, tant cançons populars religioses anteriors a la Reforma com cançons profanes, per adaptar-les al culte.

Luter, d’altra banda, tenia una sòlida erudició humanista i un sòlid lligam amb el llegat dels anomenats Germans de la Vida Comuna, un corrent espiritual forjat als Països Baixos cap a finals del segle XIV que advocava per una experiència religiosa més genuïna i individualitzada (la denominada Devotio Moderna ). No oblidem que Luter era monjo agustinià al convent de Wittenberg, que el 1512 va ser formalment admès al claustre de la Facultat de Teologia de la seva universitat i que el 1513 va rebre l’encàrrec d’ensenyar la Bíblia, donant classes sobre els psalms i les cartes de sant Pau. Fou a la porta de la capella del castell de Wittenberg, que servia de tauló d’anuncis de la universitat i on es posaven les notícies de defenses de tesis, on va clavar les seves famoses 95 tesis. Aquest acte no va ser una declaració de guerra sinó una invitació a un debat acadèmic, però els cancellers de la Universitat de Magúncia van considerar herètiques les tesis de Luter i van iniciar un procés contra ell.

Amb el suport dels poderosos

Una altra dimensió de Luter ve fixada pel seu gust i ús del poder. De fet, les temptatives per regenerar l’Església catòlica eren nombroses i venien de lluny. El triomf del luteranisme, a diferència de moviments reformadors medievals com ara els valdesos, els càtars o els hussites, es va deure a la seva sintonia amb els canvis socioculturals del moment i al suport d’alguns prínceps alemanys, que aspiraven a sostreure’s de la fiscalitat i de les tuteles papal i imperial. És el cas de la sòlida unió entre Luter i Frederic III, Elector de Saxònia.

Amb el seu text A la noblesa cristiana de la nació alemanya, Luter va fer un pas cap a l’aliança amb els prínceps i nobles per fer avançar la Reforma. Els mateixos prínceps i nobles que van signar la Confessió d’Augsburg.

Cal constatar, d’altra banda, que a través de les violències i les guerres de religió que van convulsionar l’Europa moderna no només es dirimien opcions de vida espiritual, sinó que es plantejaven molts altres conflictes. Des de tensions socials i econòmiques al camp i a les ciutats fins a moviments geoestratègics dels grans poders continentals. Per això mateix, les reformes denominades religioses van arribar a ser tan virulentes, ja que barrejaven qüestions com la salvació de l’ànima amb assumptes molt terrenals.

Un cas paradigmàtic és la revolta dels camperols alemanys. En aquesta revolta, que es va estendre per terres alemanyes en el període 1524-1525, les reivindicacions socials i espirituals anaven juntes, si més no en manifestos com els Dotze articles, publicats inicialment pels camperols de Suàbia. Quan la revolta es va escampar, Luter va criticar iradament els sublevats i va legitimar-ne l’esclafament per part de la noblesa, que eren els seus aliats. Els camperols van ser derrotats, i Luter i alguns altres reformadors van arribar a la conclusió que la Paraula de Déu no es podia deixar en mans de qualsevol. Aquests fets van marcar un abans i un després en la Reforma protestant.

També va ser famós per les seves còleres, com l’adoptada contra el teòleg Philipp Melanchthon, amic i seguidor seu, quan va presentar a la dieta d’Augsburg, convocada a instàncies de l’emperador Carles V, la denominada Confessió d’Augsburg, que tenia com a finalitat fixar la doctrina luterana i que aspirava, al mateix temps, a un compromís amb l’Església romana. Però Luter va considerar que el text presentat per Melanchthon era massa contemporitzador. I també està acreditada la seva capacitat de rancúnia, com la que va exercir contra Erasme de Rotterdam, des del moment que va considerar que es negava a seguir els seus passos.

Sigui com sigui, Luter és un personatge fonamental de la història de la nostra civilització, i la seva recerca de la veritat va posar les bases d’un dels fets més importants de la història d’Europa i del món. Va ser un home del seu temps que ha quedat per sempre lligat a la història.

Més continguts de