ENTREVISTA

Svetlana Aleksiévitx: “La humanitat està en guerra amb ella mateixa"

Guanyadora del premi Nobel de literatura l’any 2015 per les seves narracions documentals sobre la vida a la Unió Soviètica i la Rússia contemporània, aquesta periodista i escriptora bielorussa assumeix el paper d’entrevistada en una conversa amb Nina L. Khrusxova

E l 2015 la historiadora Svetlana Aleksiévitx va rebre el premi Nobel de literatura per les seves “novel·les documentals”, que mostren la vida a Rússia i a la Unió Soviètica abans de la seva caiguda. A través de narracions corals destil·lades de centenars de converses, Aleksiévitx compon una simfonia plena de significat a partir del que altrament seria una cacofonia de records. La seva obra no només reflecteix les emocions dels personatges, sinó també l’essència mateixa del que experimenten els humans -i de com es comporten- en una situació d’implacable tensió.

Aleksiévitx, que és summament reservada, es va reunir fa un temps amb Nina L. Khrusxova a Ucraïna, on totes dues participaven en un projecte commemoratiu de l’Holocaust. Durant diverses tardes, Aleksiévitx, una autora més acostumada a escoltar que a parlar, va compartir amb Khrusxova els seus pensaments sobre política, literatura i fins i tot l’art de fer entrevistes. “S’han de fer preguntes sobre temes molt humans i petits detalls”, aconsella. “Així és com s’obre la gent. Quan els fas una pregunta sobre un tema important, com ara «Què en penses del president rus, Vladímir Putin?», et fan una declaració formal en lloc de dir el que pensen de debò”.

La psicologia del gulag

No li preguntaré què pensa de Putin. Però sí que vull preguntar-li per què Putin és tan popular a Rússia. Quines qualitats té?

Putin intenta que “Rússia deixi d’estar agenollada i que s’aixequi” gràcies a la marca del nacionalisme rus que ell ha renovat. A la Unió Soviètica, qualsevol persona estava subordinada a la idea d’una gran nació. La seva vida tenia poc valor fora de l’estat. La vida personal era insignificant en comparació amb els elevats ideals del comunisme universal. A l’home soviètic li donaven l’estabilitat de l’estat del benestar, per migrat que fos, a canvi de la falta de llibertat.

Només hi havia l’estat, no hi havia ningú més. La gent patia per l’estat i a causa de l’estat. Van tenir la revolució, les guerres, els gulags i, després, la caiguda de l’imperi soviètic. Però malgrat aquest enorme patiment humà, cap d’aquests fets es va traduir en un sentiment de llibertat.

Recordo que, als anys noranta, ens reuníem a les places dels països postsoviètics amb eslògans demanant “llibertat”. La llibertat s’havia d’assemblar als atractius aparadors de les botigues d’Occident. La gent es va comprar neveres, microones, cotxes, etc., símbols de la nova vida capitalista. Ningú tenia ni idea de què era l’autèntica llibertat. Ningú sabia que la llibertat no només és una nevera embalada, sinó una cosa que s’ha anat forjant durant centenars d’anys a Alemanya o França, per exemple. Perquè hi hagi llibertat la gent ha de ser lliure, i no ho som. Vam sortir del camp de concentració soviètic, on havíem estat tancats durant 75 anys. Però un esclau no s’allibera immediatament pel sol fet de sortir del camp de concentració, perquè encara té una psicologia d’esclau.

A causa d’aquesta psicologia, Rússia viu amb el mite de la grandesa nacional, i això és molt perillós. La nostàlgia de la grandiositat i la glòria del passat va ser tràgica per a la Gran Sèrbia o la Gran Alemanya. Quan el comunisme es va enfonsar, tothom volia arribar de pressa al capitalisme, però aquestes coses no van tan de pressa. Per això al final a la gent li va fer l’efecte que li havien robat els èxits del segle soviètic. Se sentien perduts. I quan Putin els va oferir una idea renovada de la superioritat de Rússia, la van assumir ben satisfets.

“Perquè hi hagi llibertat la gent ha de ser lliure, i no ho som"

Als països exsoviètics, molts de nosaltres encara estem en la fase inicial del procés de transició posterior al comunisme, encara estem intentant arribar al capitalisme d’estil europeu. Després de viure durant dècades en aquest món tan cruel, les persones acostumen a evolucionar negativament: s’espanten, tenen enveja o ràbia.

¿I els nascuts després de l’experiència soviètica?

No cal dir que els joves, a Rússia i a tot arreu, són diferents. Són més forts. Per exemple, Volodímir Zelenski, el nou president d’Ucraïna, és un d’aquests joves que ni es plantejaven arribar al poder. Però ho ha volgut provar i ho ha aconseguit, amb independència de la seva falta d’experiència política o lideratge. És una nova generació que té la voluntat sincera de fer alguna cosa per Ucraïna i treure-la del cercle de l’esclavitud, de la submissió al poder.

Però la generació anterior viu amb un sentiment de derrota. Per això a Rússia hi ha tants restaurants retro d’inspiració soviètica, com podrien ser El Jove Pioner o Txebureki URSS [els txebureki són una mena d’empanades]. Es construeixen nous monuments als tsars o a Stalin. Aquesta és la recepta russa de Vladímir Putin.

Al límit de la humanitat

Ha viscut a Europa deu anys i ha elogiat les seves democràcies, tot i els seus defectes. Però fa una dècada va tornar a Bielorússia. Per què?

La meva especialitat és la narrativa documental, i això m’obliga a viure entre les persones sobre les quals escric. He de veure el seu llenguatge, els canvis i les pors que experimenten. Necessito conèixer les seves esperances. No puc viure en un altre lloc, amb les comoditats d’Europa, i escriure llibres tan inquietants com els que escric.

Cinc dels llibres que he escrit en realitat són només un llibre -un cicle-, la Utopia roja. Aquest cicle explica les històries de persones que van viure la crisi de la vida soviètica: La guerra no té cara de dona (1985) i Els últims testimonis (1985) tracten de l’època de la Segona Guerra Mundial; Els nois de zinc (1989) gira al voltant de la guerra de l’Afganistan, i Zatxaróvannie smértiu [Encisats per la mort] (1993) i Pregària de Txernòbil (1997) són sobre la catàstrofe nuclear del 1986 a la Ucraïna soviètica. Finalment, Temps de segona mà (2013) narra la tragèdia de gent que intenta sobreviure a la desaparició de l’URSS.

Vaig escriure aquests llibres perquè veia les malalties de la vida soviètica i volia ensenyar com és la humanitat quan està al límit del que encara és humà. Però tots els meus llibres -és a dir, les malalties que descriuen- estan inacabats. Encara estem en guerra: a l’est d’Ucraïna hi ha separatistes que tenen el suport de Rússia; encara hem d’acabar de superar el capitalisme embogit que vaig descriure a Temps de segona mà, i, després de Txernòbil, hauríem de ser conscients del que ens poden costar els perills climàtics i ecològics que tenim al davant, que són molt més greus.

Sembla que hi ha un munt de coses inacabades.

Em fa l’efecte que hauria d’afegir algunes coses a Temps de segona mà, i prestar més atenció a l’estat de Putin i a la Bielorússia del president Aleksandr Lukaixenko, un altre autòcrata postsoviètic. Com que parlo en nom de la democràcia, Lukaixenko fa veure que no existeixo. Fins i tot hi va haver un silenci total quan vaig rebre el Nobel. És probable que el premi em protegeixi. El règim no em pot tocar. De tota manera, també hi ha la gent sobre la qual escric i per a qui escric. Són fans meus. Però saben que la societat bielorussa no decideix res. Són massa obedients: els esclaus de què parlava abans. Com passa a Rússia, tot ho decideix una única persona.

Actualment, a Minsk hi ha constants rumors sobre els plans de Putin d’absorbir Bielorússia amb l’objectiu de mantenir-se al poder com a president d’un nou país més enllà del 2024, quan expiri el seu últim mandat oficial a Rússia. Hi ha hagut moltes converses entre Lukaixenko i Putin, possiblement sobre la incorporació de Bielorússia a Rússia. Fins ara Lukaixenko ha deixat molt clar que no vol ser un governador més al servei de Rússia. Però potser ja s’ha posat en marxa una annexió silenciosa. Qui ho sap?

Tot i això, hi ha motius per a l’esperança. El mes passat molta gent va començar a manifestar-se contra la unificació de Bielorússia amb Rússia. Abans, el 2017, Lukaixenko va aprovar una nova llei contra els tuneyadstvo, és a dir, els que no tenen un lloc de treball permanent. Els escriptors, per exemple, poden ser tuneyadstvo, o simplement els que busquen feina i no en troben. En tot cas, de sobte van sortir al carrer milers de bielorussos. Era la seva resposta a un insult humiliant de l’estat: la gent havia de pagar impostos segons el seu estil de vida! Aviat van aparèixer nombrosos joves disposats a liderar la revolta.

Hi va haver una reacció similar quan Putin va decidir augmentar l’edat de jubilació dels russos per omplir les arques de l’estat a costa del poble. És evident que la gent vol controlar el seu propi entorn: l’estil de vida i el clima, i no només des del punt de vista ecològic.

Una civilització contra ella mateixa

Parlem de Txernòbil, doncs. Va ser el primer toc d’atenció de l’època actual en el terreny mediambiental, i ara la HBO n’ha fet una sèrie que ha guanyat els premis Emmy i un Globus d’Or.

Em va agradar la sèrie perquè ara els joves comenten el problema de Txernòbil. Sembla que encaixa amb l’actual “consciència mediambiental”, cada vegada més forta. Veiem que la naturalesa no està contenta amb nosaltres i això s’ha convertit en un problema planetari. No en va l’adolescent sueca i activista Greta Thunberg ha esdevingut la persona de l’any de la revista Time.

Però estic segura que també té problemes amb la sèrie.

Narra la història de Txernòbil com si fos sobretot la història d’un sistema, el soviètic, que es despreocupava de la vida de la gent: d’un govern silenciós i en crisi que matava persones. Però en aquesta història hi ha moltes més coses. No s’hauria de limitar a culpar-ne l’URSS.

Sembla que la civilització s’ha endinsat en un camí suïcida: un camí il·luminat per tecnologies que no controlem, alhora que es revifa la cursa per l’armament nuclear, etc. Hem despertat dimonis i ens pensem que els podem dominar amb més tecnologia, però no hi estem preparats moralment. No som capaços d’entendre aquesta situació ni d’entendre què hem de fer per sobreviure-hi.

En certa manera, el progrés modern és una forma de guerra: la humanitat està en guerra amb ella mateixa. Fa uns anys em van convidar a Fukushima [on va tenir lloc, al Japó, el desastre nuclear del març del 2011] i hi vaig veure el mateix que a Txernòbil: la gent hi va tornar però no els van dir la veritat. No pots acostar-te a més de deu quilòmetres de Fukushima. Encara no sabem què hi va a parar, en aquella aigua. Ni tan sols un país tan desenvolupat com el Japó és capaç de controlar aquests dimonis.

Quan fa vint anys va sortir el meu llibre sobre Txernòbil, jo era al Japó parlant amb algú d’una central nuclear. La sensació aleshores era que aquests desastres només podien passar amb els “russos, que són uns deixats”, però mai amb els japonesos, que són tecnològicament superiors. Deu anys després, la intensitat del terratrèmol que va provocar el desastre de Fukushima només va ser un punt o dos superior al que havien calculat els enginyers, i tot es va convertir en una pila de runa. La humanitat pot desaparèixer davant dels nostres ulls, en qualsevol país.

Quina relació hi ha entre el seu llibre i la sèrie de la HBO?

Vam firmar un contracte amb els productors de Txernòbil sobre la utilització del meu material per una quantitat modesta. Quan la sèrie es va estrenar i es va fer tan popular, va quedar clar que la HBO s’havia basat en el meu text i personatges, i també en l’obra de Vladímir Gubarev, que va escriure sobre un altre personatge que surt a la sèrie, Valery Legasov. Tot i així, els nostres noms no apareixen als crèdits. Espero que ho rectifiquin aviat.

¿A què es dedica ara?

Dos llibres, sobre l’amor i sobre la mort. Què fa la gent per ser feliç? En la meva sèrie sobre la Utopia roja, les situacions de crisi són la principal prova per a la humanitat; en l’amor, ho són les emocions. I en la mort, bé, la mort és inevitable. 

Copyright Project Syndicate

Traducció: Lídia Fernández Torrell