Ha Aretz Paisatges de Terra Santa

REPORTATGE

Ha Aretz, paisatges de Terra Santa

El fotògraf Roger Grasas ha documentat els paisatges bíblics buscant el lloc exacte on passen els esdeveniments descrits i mostrar, així, la tensió entre el passat i el món actual turístic i globalitzat

El projecte Ha Aretz -expressió de l’arameu, la llengua que suposadament parlava Crist, que vol dir “la terra”-és una rememoració de les ciutats i els paisatges narrats a la Bíblia, fotografiats vint o trenta segles després sota l’implacable filtre de conjuntures contemporànies, com la globalització, la societat de consum, la hipertecnificació, el turisme de masses i el conflicte bèl·lic. És un treball realitzat entre el 2010 i el 2019 en territoris d’Egipte, Jordània, Israel, Palestina, el Líban i Síria, els estats que configuren el gruix de la històrica Terra Santa. El projecte va néixer amb la voluntat de documentar les localitzacions dels esdeveniments més cèlebres de les Sagrades Escriptures, com per exemple el Gènesi, l’Èxode, la vida dels profetes i el naixement, vida, miracles i passió de Jesús de Natzaret. Alguns llocs són exactament els mateixos d’avui, d’altres s’hi acosten.

Del Nil al Jordà, del mar Roig al llac de Tiberíades, de Jerusalem a Damasc, els paisatges bíblics no semblen existir més enllà de la seva mercantilització com a llocs d’oci en un món globalitzat de fronteres consagrades. Ha Aretz planteja una reflexió visual crítica sobre la possible evolució (o involució) d’una regió ancestral i conflictiva, bressol de civilitzacions, així com un document de la feroç potència del binomi capitalisme-tecnologia que impera actualment en l’horitzó de la postmodernitat.

Ciutat Vella de Jerusalem

Jerusalem és una de les ciutats més antigues del món. És considerada sagrada per les tres grans religions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme i l’islam. Israelians i palestins reclamen Jerusalem com la seva capital, tal com va ser històricament.

Cim del mont Sinaí (Egipte)

Segons el llibre de l’Èxode, el cim del mont Sinaí va ser el lloc escollit per Déu per lliurar a Moisès la taula dels Deu Manaments.

Piràmides de Guiza (Egipte)

Segons l’Antic Testament i la Torà, Déu va infligir deu plagues sobre Egipte perquè el seu faraó alliberés el poble israelita de l’esclavatge. Algunes teories estableixen certes connexions entre la construcció de les piràmides i els esclaus israelites.

Barri antic d’Hebron (Palestina)

A escassos metres de les tombes on segons les tradicions jueva, cristiana i alcorànica són enterrats els patriarques bíblics Abraham, Isaac i Jacob juntament amb les seves esposes Sara, Rebeca i Lea, hi ha carrers mil·lenaris bloquejats per murs de contenció que separen la població àrab d’Hebron dels colons jueus protegits per l’exèrcit israelià.

Mar Mort, Sweimeh (Jordània)

Mar Mort prop de Betània, població bíblica on, segons el Nou Testament, sant Joan Baptista va practicar el baptisme a Jesús de Natzaret.

Hurghada, mar Roig (Egipte)

Un cop la caravana de Moisès va arribar al mar Roig, l’Èxode -segon llibre de la Torà i, per tant, de la Bíblia- narra com les seves aigües es van separar per deixar-hi passar els israelites.

Wadi Qelt (Palestina)

Turons contigus a l’antiga carretera entre Jerusalem i Jericó de Judea on, segons el Nou Testament, va tenir lloc la paràbola del bon samarità.

Betlem (Palestina)

A pocs centenars de metres de la basílica de la Nativitat -on, segons la Bíblia, va néixer Jesús de Natzaret- s’aixeca avui el mur de Cisjordània, que separa la població àrab de Betlem dels nous assentaments de colons jueus.

Església del Sant Sepulcre, al mont Calvari de Jerusalem

L’entrada amb tanques policials per ordenar les cues dels pelegrins al lloc on, segons l’Evangeli, va ser crucificat Jesús de Natzaret als 33 anys.

“Fotografio que estrany que és el món”

Arriba d’algun lloc llunyà i ja prepara les maletes per anar-se’n a un altre. A finals de mes, Roger Grasas inaugura una exposició del seu anterior treball, Min Turab (Editorial RM, 2017), que ha realitzat paral·lelament al que presenta en aquestes pàgines, Ha Aretz, que el 29 de maig s’inaugurarà dintre del festival Photoespaña després de guanyar el 2018 el premi Descubrimiento del festival madrileny. No és una casualitat que tant Min Turab con Ha Aretz vulguin dir “la terra” en àrab i en arameu, respectivament. Grasas ha fet els dos treballs de manera paral·lela i en tots dos casos el projecte mostra el paisatge, la terra, entesa com el lloc on viuen els humans. Però si en el primer mostrava les contradiccions de les ciutats noves i modernes del Golf Pèrsic i “la transformació de la zona d’una societat tribal a una societat postmoderna i capitalista tecnològica”, en el segon ha anat a buscar les ciutats més antigues de la humanitat. “Es tracta d’una exhaustiva recerca que m’ha portat a seleccionar una cinquantena dels esdeveniments més cèlebres de les Sagrades Escriptures, amb la intenció de fotografiar com són actualment els paisatges on van succeir”, explica.

A Roger Grasa, fotògraf i llicenciat en filosofia, la vida li va fer un gir quan, fa poc més de deu anys, va rebre un encàrrec de la família reial de l’Aràbia Saudita per fer la fotografia d’un casament reial. Era l’any 2005 i aquell primer viatge a Riad va ser la seva primera incursió en el món de l’Orient Mitjà. Els encàrrecs anaven continuant i finalment el 2009 va decidir instal·lar-s’hi un temps. Tot i que ara encara hi va de tant en tant, cada cop es decanta més pel seu treball personal, que ha realitzat en paral·lel a la feina professional. I si en aquesta -sempre confidencial- el que fotografiava sobretot eren retrats, persones, moviments, luxes, interiors, en la seva feina personal ha optat per tot el contrari. Són imatges de paisatges quasi buits, extensos, silenciosos, i la seva aproximació és, reconeix, “volgudament frontal, neutra, freda”. “A través del paisatge parlo del gènere humà”, explica Grasas. “Parlo del que és la societat d’avui en dia fotografiant com els humans construïm aquest paisatge”.

En el projecte Ha Aretz hi ha, a més, diverses capes que es van superposant. “Una és la idea de progrés, si n’hi ha hagut o no”, comenta. “Després és una reflexió sobre com va canviar el món amb l’arribada dels monoteismes, perquè aquests són llocs sagrats pel judaisme, el cristianisme i l’islam. I, en un altre nivell, el treball parla sobretot del mal i del patiment. Aquesta és una regió amb molt de patiment, i això el monoteisme ho té difícil per explicar-ho. Les imatges mostren aquest dolor. El contrast amb Min Turab, més centrada en els símbols del consumisme, és bastant evident, però tots dos treballs traspuen la mateixa soledat, el mateix desconcert, el mateix humor astorat davant del que veu. “La meva tesi, si és que en tinc, és que avui en dia el món és molt estrany, cada cop més sofisticat. La religió d’avui és la combinació de capitalisme i tecnologia. Avui hem passat de la religió a la ideologia”. Troba que la globalització que fa que cada cop tot s’assembli més també fa que tot sigui cada cop més estrany. “Fotografio que estrany que és aquest món. Això, faig”.

Més continguts de