Tot i que en saben, els pijos tendeixen a parlar en qualsevol altre idioma abans de fer-ho en català. Normalment, com deveu haver notat, opten pel castellà perquè:

a) Les dides, les tatas i la resta de minyones que els han maleducat des de petits (i encara ara) són castellanes, extremenyes, murcianes o andaluses (de pobles petits de la província de León, Badajoz, Jaén...) i, per tant, el castellà s’imposa.

b) La fortuna familiar és d’origen franquista i a casa, des de fa dues o tres generacions, es fan negocis en aquesta llengua i, per tant, s’educa en aquesta llengua i es resa -descartat el llatí- en aquesta llengua.

c) Es vol evitar, costi el que costi, que ningú a Barcelona sàpiga o es recordi que l’origen de l’empori familiar rau en l’enginy contrabandista d’un pagès molt i molt pagès de la Noguera Pallaresa i, per dissimular, parlen en castellà des de fa cent anys.

d) Són, com ho van ser el seu besavi, el seu avi i el seu pare, alts funcionaris de l’estat espanyol, o sea, abogado del estado, miembro del cuerpo diplomático, diputado... I el castellà s’imposa per raons emotives, però, sobretot, administratives.

Hi ha pijos que només van utilitzar el català per parlar amb en Jordi Pujol - a la fuerza ahorcan - i ho feien amb un accent macarrònic i tirant a xava, a causa de la falta d’hàbit, que era d’antologia, però, esclar, fa molt de temps d’això...

Sigui com sigui i en línies generals, els pijos a Catalunya parlen en espanyol perquè, al ser a Espanya, no veuen necessitat de fer-ho en cap altra llengua... En cap altra llengua excepte en anglès.

Els pijos nascuts a partir del baby boom parlen anglès fluidament. De petits han estudiat llargues temporades a Irlanda i tendeixen, després, a escollir carreres relacionades amb la qüestió empresarial, que s’imparteixen -sota l’ombra de la creu de Pedralbes- majoritàriament en anglès, que és -com tothom sap- l’altra llengua de l’imperi.

És habitual creuar-se a les Tres Torres amb el típic pijo elàstic pare de família aparentment exemplar, ros i de faccions afilades, pantaló de pana verd molsa, armilla enconxada -anys enrere de Moncler, avui d’Uniqlo, total, funcionen igual de bé i estan tirades de preu- i jersei de merino gris trenat, mentre parla als seus tres fills (rossos, elàstics, de faccions afilades, vestits amb pantaló verd molsa, armila enconxada, bla, bla, bla, bla...) en un anglès que pretén ser received pronunciation però que es queda en una mena de regional accent amb traces de Benny Hill. Els nens, en permanent estat d’astorament, contesten alguna cosa que no té res a veure amb el que se’ls ha demanat, naturalment, en castellà, perquè no han entès res de res.