REPORTATGE

Una pionera sota l’esvàstica

La primera persona que es va sotmetre a una cirurgia de reassignació de sexe, Dora Richter, va ser assassinada pels nazis el 1933

E ls primers dies de maig del 1933 era normal veure desfilar grups d’estudiants uniformats per davant de la preciosa Villa Joachim, la seu de l’Institut für Sexualwissenschaft (Institut per a la Ciència Sexual), una entitat fundada pel metge Magnus Hirschfeld per defensar els drets dels homosexuals. A la seu d’aquest institut, Hirschfeld havia reunit la biblioteca més gran del món sobre qüestions de gènere, i per això els joves estudiants nazis s’aplegaven a la porta, provocadors, i cridaven que penjarien aquell “porc jueu pervertit” que es feia amb homes vestits de dona. L’Ajuntament de Berlín solia tenir dos policies a la porta, però quan Adolf Hitler va pujar al poder el 1933, van començar a fer els ulls grossos quan hi havia agressions als pacients de l’institut. Una de les persones agredides va ser Dora Richter.

“No se sap gaire coses d’ella, és una figura que es podria estudiar més, tot i que malauradament bona part de la documentació es va cremar”, explica Manfred Herzer, membre de la Societat Magnus Hirschfeld, una entitat creada el 1982 per reivindicar el llegat de Hirschfeld i lluitar pels drets de la comunitat LGTBI a Alemanya. “Dora Richter va ser la primera persona sotmesa a una operació exitosa de reassignació de sexe, d’home a dona”, diu parlant de la Dora, que va ser batejada com a Rudolph Richter el 1891. Els últims anys de la seva vida la Dora va viure a la seu d’aquest institut pioner en l’estudi de les qüestions de gènere. Hirschfeld, en lloc de tractar els pacients com a malalts, considerava que calia investigar per normalitzar la seva forma de vida. Per això estava en el punt de mira dels nazis, que van acabar amb la tasca d’uns metges pioners en la investigació de les operacions de canvi de sexe poc després de l’ascens al poder de Hitler.

Aquell maig del 1933 els sindicats d’estudiants nazis van sumar-se a una campanya anomenada Aktion wider den undeutschen Geist (Acció contra l’esperit no alemany), que pretenia aprofitar l’ascens al poder del partit per assenyalar els intel·lectuals jueus, marxistes, pacifistes o homosexuals. És a dir, qualsevol personalitat que s’oposés a ells. L’estudiant de dret Hans Karl Leistritz va anar més enllà i va proposar que el punt àlgid de la campanya fos cremar els llibres dels autors perseguits en un acte inspirat en el Festival de Wartburg del 1817, quan joves nacionalistes alemanys havien cremat centenars de llibres d’autors francesos i liberals. Durant aquells dies de maig, els joves nazis van començar el saqueig de biblioteques, llibreries, escoles i locals buscant material per a les seves fogueres. El 6 de maig van assaltar l’Institut per a la Ciència Sexual. “Es va saquejar tot, van omplir carros amb els milers de llibres i documents, que serien cremats uns dies més tard al costat d’un bust de Hirschfeld. Al final, van incendiar l’edifici. I aquell és l’últim dia en què es tenen notícies de la Dora Richter. Sense tenir-ne proves, tothom va donar per fet que la van assassinar i el seu cos potser va ser cremat. Ningú va reclamar res”, explica Herzer. L’edifici no va sobreviure a la guerra. Als anys 80 l’Ajuntament de Berlín va aixecar un petit monument per recordar on s’alçava aquell centre que va ser pioner en l’estudi i la defensa de la comunitat LGTBI.

“La narrativa sobre l’homosexualitat, tal com s’entén ara, és un concepte alemany. La manera que tenim de parlar de l’homosexualitat i molts referents sorgeixen al Berlín de finals del segle XIX i inicis del XX. Just abans del nazisme, va ser la ciutat més tolerant en aquest aspecte”, explica el professor universitari Robert Beachy, autor del llibre Gay Berlin: birthplace of a modern identity. Ja abans de l’Institut per a la Ciència Sexual, Alemanya s’havia convertit en el país on es lluitava més obertament pels drets d’una comunitat que fins llavors no tenia cap nom políticament correcte per definir-la. Quan el 1867 el jurista Karl Heinrich Ulrichs va defensar durant un acte a Munic que calia esborrar les lleis que prohibien el sexe entre homes, va utilitzar la paraula sodomites. L’expressió homosexualitat la crearia dos anys després l’austríac Karl Maria Kertbeny, que també s’oposava a aquestes lleis. Però va ser Berlín la ciutat on els homosexuals van perdre la por. Com recordaria en les seves memòries Erika Mann, activista i filla de l’escriptor guanyador del Nobel, als cabarets de l’època es cridava que “el silenci mata”. A Berlín la comunitat LGTBI va perdre la por.

Richter es va canviar de sexe després de diverses operacions el 1931

El 1885 el policia Leopold von Meerscheidt-Hüllessem s’havia convertit en una peça clau, segurament sense ser-ne conscient. Aquell any va ser posat al capdavant d’un departament dedicat expressament a l’homosexualitat. Però, en lloc de clausurar els bars que anaven naixent de manera il·legal, va decidir dialogar amb els propietaris i els clients. Tolerar-los, escoltar-los. Els testimonis el recordaven assegut a les taules dels cafès, dialogant. A més, va actuar contra els que feien diners fent xantatge a homes casats que tenien amants del mateix sexe, una pràctica molt habitual de la qual no es van escapar ni tan sols membres de la casa reial alemanya. Després de la Primera Guerra Mundial, Berlín tenia una vida cultural homosexual tan activa que hi havia revistes, locals i es van fer els primers films en què es tractava l’homosexualitat sense perseguir-la. Com Mädchen in Uniform, de Leontine Sagan, en què apareixen dues lesbianes. O Anders als die Andern (Diferent dels altres), en què l’actor Conrad Veidt encarnava un personatge homosexual que després de rebre un xantatge decidia sortir de l’armari. El paper del metge que l’ajudava, al film, el va interpretar el mateix Hirschfeld, que va col·laborar en la producció de la pel·lícula.

Magnus Hirschfeld va entendre que calia utilitzar la premsa o el cinema per normalitzar l’homosexualitat. Hirschfeld havia arribat a Berlín provinent de Magdeburg, on el 1897 es va interessar per l’homosexualitat després del suïcidi d’un pacient que li havia confessat que tenia un amant del mateix sexe. D’aquella experiència sorgiria un petit llibret, Sappho and Socrates, en què defensava l’amor homosexual. El llibret va provocar un bon escàndol, però també va rebre tant suport que Hirschfeld va animar-se a fundar el Comitè Científic Humanitari, una entitat que demanava anul·lar l’article 175 de la Constitució, el que penalitzava les relacions entre persones del mateix sexe. El Comitè va aplegar 5.000 signatures de suport, entre les quals hi havia les d’Albert Einstein, Hermann Hesse, Käthe Kollwitz, Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Max Brod, Karl Kautsky o Stefan Zweig. Però la major part dels parlamentaris van votar en contra de la seva proposta i la llei no va caure. Incansable, Hirschfeld va impulsar el 1908 la Zeitschrift für Sexualwissenschaft (Revista de sexologia), en què va publicar el 1910 els primers articles de la seva obra Die Transvestiten, la primera sobre el transvestisme. Ja instal·lat a Berlín, no va deixar d’investigar i fer campanya contra les lleis amb el lema Justícia a través de la ciència, i va provocar més d’un escàndol, com quan va explicar que el festival dedicat a Wagner a la ciutat de Bayreuth era un lloc habitual de trobada entre homosexuals. “Durant molts anys va reunir milers de fitxes, després de fer entrevistes, per demostrar que entre un home totalment heterosexual i una dona totalment heterosexual hi havia moltes etapes. Com més estudiava, més categories creava”, explica Robert Beachy. Al final, el metge va crear la teoria de la intersexualitat, defensant que cada persona és una combinació única de trets masculins i femenins.

Hirschfeld sortia al primer film en defensa dels homosexuals

El 1919, aprofitant l’ambient més liberal de la República de Weimar, Hirschfeld va convertir-se en una figura tan famosa que li van dedicar cançons i sortia a la portada dels diaris. Aquell mateix any Hirschfeld fundaria l’Institut für Sexualwissenschaft, que ja no va deixar de créixer. Gràcies al suport econòmic d’empresaris que admiraven la seva feina, va llogar la Villa Joachim, un palauet que s’havia fet construir el compositor hongarès Joseph Joachim uns anys abans a la riba del Spree, dins del parc berlinès del Tiergarten. Un lloc idíl·lic que al cap de pocs anys ja tenia una biblioteca gegant, un petit museu sobre l’homosexualitat amb còpies d’antiguitats en què es podien veure homes estimant-se, s’hi organitzaven visites per a estudiants i hi havia una residència per a persones que volien entendre millor la seva sexualitat. Centenars de pacients de tot Europa van passar per l’institut, alguns dels quals personalitats com els filòsofs Walter Benjamin i Ernst Bloch, o la ballarina Anita Berber. I també estrangers, com el britànic Christopher Isherwood, que arribaven a Berlín buscant un clima més tolerant.

Però era una societat d’extrems. La dels cabarets sense normes on tot era possible, la del jazz i de l’amor lliure, però també la dels grups nacionalistes com els que van agredir Hirschfeld el 1921 i el van deixar a terra apallissat després d’una conferència, lluitant per la seva vida. També part de la seva família va girar-li l’esquena, perquè eren jueus tradicionals. Alguns van morir als camps d’extermini. I tampoc generava consens entre la comunitat homosexual berlinesa: va mantenir forts debats amb Adolf Brand, el pare d’una associació que tenia una revista, Der Eigene, en què reivindicava un culte a la masculinitat, a la virilitat, entre els homosexuals. Brand, anarquista i segurament el primer defensor del dret a sortir de l’armari sense por, criticava aquells homes que es vestien de dona i els qualificava de “pervertits”. I des de la seva revista atacava amb crueltat Hirschfeld, molt sovint amb insults antisemites. “En aquella època, alguns militants de l’associació de Brand eren simpatitzants nazis, tot i que Brand no ho era”, explica Manfred Herzer. De fet, Ernst Röhm, el líder de les Sturmabteilung, l’organització paramilitar del partit nazi, era homosexual, i entre els seus amants hi havia un articulista de Der Eigene.

Els estudis de Hirschfeld van ser pioners en la investigació de les persones que tenen una identitat de gènere diferent de la del seu cos. Hirschfeld considerava que si algú se sentia dona però tenia cos d’home, la ciència havia d’ajudar-la. Així que va treballar de bracet amb el metge austríac Eugen Steinach per desenvolupar un mètode que permetés afrontar el repte de canviar el sexe dels pacients. Als anys 20 es van fer moltes intervencions, però la primera operació de canvi complet de sexe va ser la de Dora Richter, feta per dos doctors de l’Institut per a la Ciència Sexual, Levy-Lenz i Felix Abraham, amb la col·laboració del doctor Erwin Gohrbandt.

Nascuda el 1891 en una família molt humil, la Dora ja es vestia de nena abans dels sis anys. Va ser llavors quan es va intentar tallar el penis amb un torniquet, segons explicaria ella mateixa. Rebutjada per la família, va fugir de casa ben jove i va treballar de cuinera i de cambrera als hotels de zones turístiques durant l’estiu, sempre amb por de ser descoberta i detinguda. “Va passar per la presó uns quants cops, però pel que sembla va ser un jutge qui va enviar-la a l’institut de Hirschfeld. I el doctor va aconseguir negociar un permís de la policia perquè pogués portar roba de dona”, explica Herzer. El permís va ser concedit perquè la policia tractava el seu cas com una malaltia mental, però la Dora no estava malalta. Senzillament, se sentia dona. El 1922 el doctor Felix Abraham va practicar-li una orquiectomia per extreure-li els testicles. “L’operació ha tingut efecte i el seu cos de mica en mica és més femení. Cada cop té menys barba”, escriuria al seu diari el doctor Abraham. El doctor Levy-Lenz recordaria: “Per als transvestits és molt difícil trobar feina [...], de manera que fèiem tot el que fos possible per donar feina a aquesta gent. Teníem cinc dones de fer feines i totes eren homes transvestits. No oblidaré mai un dia que, després de treballar, vaig baixar a la cuina. Les cinc noies estaven juntes, rient, cantant cançons. Elles van ser les treballadores més fidels que vam tenir, feien una feina excel·lent, eren molt respectades”. I una era la Dora Richter, que va quedar-se a l’institut després de la primera operació, l’any 1922. Finalment, el 1931 va sotmetre’s a l’operació per fer-se una vaginoplàstia a les ordres del doctor Erwin Gohrbandt, una operació que va ser un èxit “assumint les condicions de l’època”, segons recorda Robert Beachy al seu llibre.

Però la Dora no va ser l’única valenta. En aquella època hi havia una altra pacient a l’institut que també afrontava el mateix repte. Es tractava de l’artista danès Einer Wegener, que es convertiria en Lili Elbe, en un cas que va arribar a la portada dels diaris de l’època, ja que el mateix rei danès va anul·lar el seu matrimoni amb la pintora Gerda Wegener. El cas d’Elbe seria cèlebre, perquè va aconseguir obtenir legalment el canvi de sexe i va rebre un passaport danès amb el seu nou nom. Elbe moriria el 1931 per culpa de les complicacions posteriors a un intent de trasplantament d’ovaris a la clínica del doctor Kurt Warnekros de Dresden. El seu cas es faria famós gràcies al llibre La Noia danesa, de David Ebershoff, que va ser portat al cinema el 2015.

15.000 persones van portar el triangle rosa als camps d’extermini

Hirschfeld, que va arribar a ser definit com “el jueu més perillós d’Alemanya” per Hitler, era a l’estranger fent una gira de conferències per mig món quan el seu institut va ser atacat. Una gira en què va conèixer Tao Li, un jove de Hong Kong que estudiava a Xangai, que es convertiria en el seu amant. En rebre les notícies dels fets de Berlín, Hirschfeld va entendre que no era segur tornar a Alemanya i es va quedar a França acompanyat pel seu fidel secretari Karl Giese i Tao Li. Moriria a Niça, d’un atac de cor, el 1935.

La major part de pacients de l’institut es van salvar de la persecució dels nazis perquè en el saqueig es van cremar les seves fitxes. Van haver d’amagar-se a casa i el mateix Adolf Brand, espantat, va escriure un article explicant que deixava de lluitar pels drets dels homosexuals perquè havia estat un error. Malgrat tot, més de 15.000 persones van ser enviades als camps d’extermini per la seva condició sexual, presoners identificats amb un triangle de color rosa. Alguns d’ells, extreballadors o pacients de l’institut. D’aquests, menys de 4.000 van sobreviure i alguns van ser empresonats de nou, ja que a Alemanya fins al 1969 no va ser legal tenir relacions amb persones del mateix sexe. Mai cap nazi va ser condemnat pels crims comesos contra els homosexuals. Crims com el comès contra Dora Richter.