I magineu-vos Tim Robbins i Donald Trump entrant en un bar. Però per separat. Una nit de mitjans dels anys 90, tots dos eren al mateix local de Greenwich Village per casualitat, i el cas és que, com que la fama és un imant irresistible per a Trump, van acabar apareixent tots dos en una foto com qui no vol la cosa. “Jo havia organitzat una festa privada per a un amic i ell la va intentar esguerrar, però no vaig deixar que ho fes”, recorda Robbins. Però Trump no es desanima tan fàcilment, per més que la seva presa el tracti amb menyspreu. “Érem en una zona privada del local que jo havia llogat. Vaig anar al lavabo i, tot d’un plegat, me’l vaig trobar. I, abans que pogués reaccionar, em vaig girar i vaig veure flaixos. Va ser una cosa ben estranya. Volia una foto amb mi perquè era famós. Era una cosa que ell feia molt, per cert. Sempre volia que li fessin fotos amb famosos”.

“Pensa-hi”, afegeix Robbins mentre es pren una escalopa, unes patates fregides i un cafè en un bar del Crosby Street Hotel, situat al barri del SoHo de Manhattan. “Et passes la vida empaitant famosos quan ets promotor immobiliari i després, quan et converteixes en la persona més poderosa del planeta, ningú vol que li facin fotos amb tu. És el moment en què més famosos se’t posen al costat, i al seu costat no s’hi posa ningú”.

De fet, Trump ha evitat les tradicions de Washington que, pels seus antecedents com a polissó de festes i adulador de famosos, es podria pensar que li agradarien, com ara el sopar de l’Associació de Corresponsals a la Casa Blanca i la cerimònia de lliurament dels premis del Centre Kennedy. “No es vol trobar en una situació en què algú tingui alguna mena de poder sobre ell”, teoritza Robbins. “I, en últim terme, els famosos tenen el poder de dir: «No, no vull que em fotografiïn amb ell»”. Com Tom Hanks, que va declarar que no aniria a la Casa Blanca per a la projecció de Los archivos del Pentágono encara que l’hi demanessin, o Tom Brady, que va donar carbasses a Trump negant-se a assistir a la cerimònia de la Super Bowl a la Casa Blanca, sens dubte per por a la fúria de la Gisele. “És el típic paio de la feina que ignoraves, saps què vull dir?”, diu Robbins sobre el president. “És allò que dius:«Ostres, ja hi torna. Deixa’l estar. Com si sentissis ploure». I després té un bon disgust perquè no l’han convidat a la festa. «No. Ets un imbècil. No et convido a la festa, em sap greu»”.

Em plantejo que ha de ser incòmode arribar a la Casa Blanca com a successor del primer president afroamericà, conegut pel seu carisma i la seva vida familiar exemplar, i haver-te de passar el dia desmentint que siguis racista o que agredissis sexualment un enfilall de dones i compressis el silenci d’una estrella del porno (que en una entrevista amb la revista In Touch va fer la colpidora revelació que el maniàtic dels microbis més famós del país no es va posar preservatiu).

“Bob Roberts s’ha fet realitat”, comenta Robbins en al·lusió a la paròdia de documental que va escriure i protagonitzar el 1992. A la pel·lícula, que tracta sobre un presentador de televisió carismàtic i empresari acabalat que es presenta a les eleccions com a candidat republicà i maquilla la seva corrupció apel·lant als valors de la família, Robbins va anticipar el fenomen Trump. Els seguidors del protagonista l’aclamen perquè el consideren un salvador, mentre els seus crítics el titllen de criptofeixista.

Quan la pel·lícula va causar sensació a Canes, Miramax va acordar ser-ne codistribuïdora i Harvey Weinstein va començar a collar Robbins perquè la tornés a tallar i muntar. “Em devia trucar unes vint vegades i jo li deia: «No, no ho faré» -explica Robbins-. Si era tan poderós és perquè tenia una empresa que feia pel·lícules que les productores no feien”. Deixant a part el seu comportament monstruós amb les dones, Weinstein va causar estralls a Hollywood en altres sentits, sosté Robbins, i afegeix que, malgrat que se l’elogiava pel seu bon gust, “es podria argumentar que, en termes globals, l’empremta del Harvey al cinema va ser negativa”. “El que va passar és que, quan Miramax va tenir tot l’èxit que va tenir, de sobte totes les productores van voler tenir una filial de cinema independent -explica-, de manera que totes van muntar les seves petites empreses d’autor per produir pel·lícules independents, entre cometes. No és que fossin independents o experimentals, o que el contingut fos arriscat o provocador. És més que eren independents a l’hora de pagar als treballadors el que les productores els hi havien de pagar. Així doncs, va acabar sent una manera de fer pel·lícules barates i sense dedicar-hi tots els recursos d’una productora”.

Robbins recorda que quan Weinstein li va demanar que protagonitzés una pel·lícula independent que es titulava Smoke poc després que el productor vengués Miramax a Disney per uns 60 milions de dòlars, l’actor li va dir: “Harvey, el talent ha construït la teva empresa i els has pagat el mínim de l’escala salarial durant anys. T’acabes d’embutxacar una fortuna. Quan en veurem alguna cosa?” Weinstein li va trucar una hora després per dir-li que li pagaria un milió de dòlars pel paper, però li va ordenar que no ho digués als altres actors, que seguirien cobrant el mínim segons l’escala salarial. “No has entès res del que et deia”, recorda que li va contestar Robbins. “Això no era una jugada meva per cobrar més. La qüestió era més aviat què faràs, en general, per a la gent amb talent ara que t’has forrat d’aquesta manera”.

Robbins deixa anar sense immutar-se: “No cal que digui que no vaig tornar-hi a treballar després d’aquella conversa. A més, ell personalment estava transformant els Oscars en una campanya publicitària de la recerca incansable de l’or”. A Robbins, que és un enamorat del Hollywood antic, l’entristeix l’escassetat de grans pel·lícules: una davallada del nivell de Hollywood que va concedir poder -i protecció- a Weinstein durant molt de temps.

“Em fa l’efecte que, des que vaig guanyar l’Oscar per Mystic river el 2004, només he treballat en una pel·lícula d’una gran productora com a protagonista. Va ser a Atrapa el foc, d’Universal”, afirma Robbins. “Però no sé pas per què. Jo m’ho prenc així: estic orgullós de totes i cadascuna de les pel·lícules que he fet, tret d’una que vaig fer per diners, Llanterna verda. Era Llanterna verda o Fletxa verda? No me’n recordo. De tant en tant he de pagar les factures, però no estic pas escurat. He sigut assenyat amb els diners i, a més, no tinc necessitat de ser una persona ultrarica. Estic bé allà on soc”.

Quan li pregunto per la transformació radical que està experimentant la situació de les dones a Hollywood, Robbins diu que s’alegra que “l’ambient tan libidinós de Hollywood estigui canviant” i que els homes tinguin més por “de fer passar les dones per l’adreçador intimidant-les, amb comportaments espantosos i assetjadors”. “Ho sabia tothom”, diu sobre Harvey Weinstein amb un murmuri fastiguejat. “Ho sabia tothom”. Robbins és del parer que hi pot haver un canvi fonamental “no només en el tema home-dona, sinó també en el tema home-home. Això fa molt de temps que passa”.

És conscient que aquest és un moment en què l’ambient està especialment tens, com fa palès l’oprobi que ha caigut sobre estrelles com Matt Damon, que va declarar que s’hauria de reconèixer “un espectre” de mals comportaments dels homes. “És importantíssim que en aquests moments les dones tinguin la paraula per parlar d’aquest tema, perquè ha sigut omnipresent en tots els sectors que he conegut al llarg de la meva vida”, assenyala Robbins. Tot i això, afegeix: “No em refio de les multituds de cap mena, ni tan sols quan defensen causes a les quals dono suport. El fet que hi hagi gent que perdi la seva carrera professional per insinuacions o acusacions em resulta inquietant. Per això hi ha un procediment: un sistema judicial. Condemnar algú per una acusació és endinsar-se en un territori en el qual és perillós viure”. Li preocupa que es vagi massa lluny. “¿Jo puc fer una pel·lícula feminista o una pel·lícula sobre qüestions racials i parlar amb autoritat o bé estic limitat a explicar històries sobre homes blancs?”

A Robbins l’apassiona la política, però es queixa que se’l consideri un radical. Sí que reconeix, però, que fa molts anys anava amb cotxe per Santa Monica amb el seu fill gran, el Jack, que llavors tenia uns dotze anys, i en veure Henry Kissinger sortint d’un restaurant car, l’Ivy at the Shore, va treure el cap per la finestra i va cridar: “Criminal de guerra!” “El meu fill es va quedar: «Què? Què? Per què fas això?»”

No es penedeix d’haver-se oposat públicament a les guerres equivocades dels Estats Units, tot i que, durant el fiasco de l’Iraq, els conservadors el van acusar de “partidari dels terroristes” i “enamorat de Saddam”.

Va ser un partidari entusiasta de Bernie Sanders a les primàries, abans de passar a fer costat a Hillary Clinton a les presidencials. Els partidaris de Hillary van fregir a missatges la seva ex, Susan Sarandon, que també és un esperit lliure, quan es va negar a donar suport a la candidata demòcrata. Ella va contestar: “Jo no voto amb la vagina”, i va donar suport a Jill Stein un cop Sanders va quedar descartat. “Em fa la impressió que el Partit Demòcrata comet un gran error mirant de marginar despietadament els que van votar el Bernie, perquè no se n’avergonyiran pas”, diu Robbins.

Al principi de la seva carrera li van oferir molts papers d’assassí psicòpata. Llavors va venir El joc de Hollywood. Ara, als 59 anys, assegura que la majoria de papers que li ofereixen són “paios de mitjana edat que passen per una crisi existencial”. N’encarna un a la nova sèrie d’Alan Ball a la HBO, Here and now, que s’estrena el 12 de febrer. El personatge de Robbins és Greg Boatwright, un professor de filosofia deprimit que juga al Candy Crush i enganya la seva dona, interpretada per Holly Hunter, amb una jove prostituta. A més de la seva filla biològica, la parella, que es va conèixer al campus de Berkeley, té el “gran experiment” de tres fills adoptats (d’origen afroamericà, asiàtic i hispanoamericà), que ja són grans. La sèrie se centra en la dinàmica que genera el fet que hi hagi una illa de progressisme a Portland (Oregon), en un moment en què els grups supremacistes blancs aguaiten tot just als afores de la ciutat. El personatge deprimit de Robbins considera que “la ignorància, l’odi, el terror i la ràbia” s’estan imposant, cosa que fa que la seva dona tingui ganes de “girar-li la cara amb un peixot ben moll”.

D’altra banda, Robbins està escrivint unes memòries sobre el que és criar-se en un pis d’un sol dormitori a la vora de les vies del tren amb un gos, dos gats, un conill i la seva família de cantants de folk (el seu pare, el Gil, va ser guitarrista i compositor de Highwaymen) i conèixer un munt de “genis creatius sonats” a Greenwich Village. Durant la seva llarga relació amb Sarandon, Robbins hi va viure a prop, a Chelsea. “La manera com el meu pare combatia la depressió era construint alguna cosa: un clavecí, uns armaris o un teler”, explica. “Encara tinc algunes coses de la temporada que li va agafar per teixir”.

L’actor està “superorgullós” dels seus fills. La filla de Sarandon i Franco Amurri, l’Eva (Robbins s’hi refereix com a filla seva) té dues criatures i escriu un blog sobre la maternitat que es titula Happily Eva after. Robbins ha produït curtmetratges del seu fill gran, el Jack, que aquest any i l’any passat ha entrat a Sundance. I el seu fill petit, el Miles, se’n va de gira amb el seu grup i té un paper a les pel·lícules Els expedients X i Halloween, que s’estrenaran aviat.

Robbins -que viu a la zona de Venice de Los Angeles, en una casa preciosa on organitza divertides festes artístiques i escriu poesia, música, obres teatrals i guions- continua sent molt reservat pel que fa a la seva història sentimental de vint anys amb Sarandon, i assenyala que els relats sobre la vida personal de les estrelles són inevitablement “artificials o inventats”, perquè “quan promociones una pel·lícula mires de dir el que la gent vol sentir”. A més, la gent es basa en estereotips del passat (un home més jove, una dona més gran, o el que sigui en cada cas), percepcions diferents que no tenen res a veure amb la realitat”. Després d’anys de sortir junts, diu: “Ara estic amb una persona amb qui ja fa temps que tinc una relació. M’agrada la meva vida actual”.