CAPS I PUNTES

El Hyde Park barceloní

A quest titular no és meu, va sortir publicat així l’any 1931 al diari La Humanitat i feia referència a la plaça Reial, un espai que els barcelonins havien rebatejat popularment com la plaça Francesc Macià, encara en vida del president de la Generalitat. El periodista, que va signar l’article amb un escadussera lletra E, reflexionava a partir d’una fotografia d’aquell lloc, on es veia un petit grup de persones xerrant. L’autor enyorava una època passada, quan centenars d’homes es reunien en rotllanes per discutir al centre de la plaça. La imatge de tota aquella gent havia sigut una de les peculiaritats de la ciutat finisecular. Participants de tota condició i tendència es reunien diàriament a la caiguda del sol al voltant dels seus oradors preferits, molts d’ells enfilats en un tamboret o un banc, i dels quals no ha quedat notícia. Per acabar-ho d’adobar, a la plaça hi convivien des del conservador Casino Fusionista i el seu òrgan escrit La Vanguardia, fins el diari anticlerical El Diluvio, d’idees força radicals, cosa que garantia la brega contínua. Tot un espectacle, similar a les tertúlies taurines de la rambla de Santa Mònica, o a les posteriors rotllanes futbolístiques de Canaletes.

La plaça Reial era, entre moltes altres coses, una àgora del pensament a peu de carrer, com el famós Speaker’s Corner del Hyde Park de Londres, on encara ara qualsevol pot enfilar-se en un tamboret i fer un discurs tan exaltat o incendiari com vulgui. La nostra versió casolana reunia des de tertúlies polítiques, moltes de les quals de caràcter revolucionari, fins a encesos debats sobre teologia bàsica, filosofia heterodoxa, dret moral o espiritisme. S’arreglava el país discutint els titulars de la premsa, i després es provava de demostrar l’existència de Déu.

En aquelles xarxes socials anteriors a Twitter tampoc era estrany que concurrents de diferents cercles s’enfrontessin a crits defensant les seves idees. El cronista Joan Amades exemplificava la virulència d’aquelles reunions explicant una anècdota del gravador Antoni Noguera. Un dia passejava per la Rambla amb la seva dona quan van sentir crits a la plaça Reial i a l’acostar-s’hi van veure una d’aquelles rotllanes en plena efervescència. L’home, encuriosit, es va avançar per veure què passava. Però quan va arribar on hi havia els polemistes, una mà anònima li va ventar una bufetada. Sense dir res, en Noguera va tornar amb la seva muller. I quan ella va preguntar-li què havia pogut esbrinar, li va respondre una frase que va fer fortuna en aquells anys -“Demà ja ho sabrem pels diaris!”-, al mateix temps que marxava d’allà tot ofès.

Si els grups de gent discutint es van fer populars a finals del XIX, en el segle següent van pujar d’intensitat. A poc a poc, la política va anar ocupant tota l’atenció, i l’enrarit clima social d’aquella època va fer la resta. La plaça va passar de ser un espai senyorial a protagonitzar molts aldarulls i protestes. El periodista de La Humanitat explicava: “El nostre Hyde Park va ser destruït a força de càrregues de la policia i de dissolució de grups”. I al mateix temps es felicitava perquè tot just proclamar-se la Segona República ja s’havia recuperat aquella tradició d’anar a discutir a la fresca.

Aquella tradició va desaparèixer amb la Guerra Civil. En la postguerra, periodistes com Ramón Eugenio de Goicoechea constataven que aquells grups eren ja una part residual de la plaça. En aquells anys no era aconsellable reunir-se en una plaça a parlar de política. S’acabava així amb el que el cronista Sempronio va definir com “el locutori per antonomàsia de la ciutat moderna”.

Més continguts de