10/07/2016

Imatges de poder per a la posteritat

2 min
Imatges de poder per a la posteritat

Quan Voltaire va voler ser esculpit per Houdon amb un ampli somriure els seus contemporanis ho van jutjar una altra excentricitat volteriana. Ningú posava per a la posteritat somrient sinó amb cara seriosa i fins i tot adusta. A la nostra època -diria que des del televisiu John Kennedy- ens hem acostumat a veure el riure dels poderosos. Molts cops no sabem de què riuen però riuen. Abans de Kennedy un poderós es feia retratar sempre amb cara seriosa, com si dignitat i seriositat anessin unides. De Gaulle o Adenauer o Hitler o Mussolini gairebé mai reien. A Napoleó no se li va ocórrer fer-se pintar rient ni per Ingres ni pel centenar de pintors que el van representar.

Lògicament l’Europa moderna va rebre la tipologia retratística de l’Antiguitat. Una passejada per les Galeries Vaticanes és suficient per saber com els senadors i patricis romans volien passar a la posteritat. Els escultors i pintors renaixentistes van donar continuïtat a la teatralitat antiga en la seva representació de papes, prínceps i condottieri. Però, malgrat que la retratística va desenvolupar-se abans a la Toscana i a Flandes, diria que el retrat del poder més excel·lent, aquell en què el pintor expressava les virtuts a través de les quals el poderós volia passar com a virtuós, és el Leonardo Loredan de Giovanni Bellini.

En aquesta imatge del dux que regia Venècia a començaments del segle XVI, Bellini va voler exterioritzar aquelles qualitats que, segons els humanistes, donaven significació al dirigent polític: prudència, energia, equanimitat, audàcia. Un heroi, diríem, a mig camí entre El príncep de Maquiavel i El cortesà de Castiglione. Crec que la forma adoptada per Bellini va influir decisivament en les visions del poder per a la posteritat que els artistes van proposar fins al segle XX.

stats