EL GRAN CARNAVAL

‘Influencers’, moda, sexisme, art

"No quedava gaire clar què feia Dulceida en una gala de premis de cinema"

En els últims premis Goya van passar moltes coses. Algunes -poques- tenien a veure amb el cinema i d’altres estaven relacionades amb altres assumptes, àmpliament tractats aquests dies a la premsa i les xarxes socials:l’absència total de reivindicacions polítiques per denunciar l’existència de presos polítics i la gran presència de reivindicacions feministes per posar en valor el paper de la dona tant al cinema com en tots els àmbits rellevants de la societat. El dia següent de la gala em vaig fixar en un detall que m’havia passat per alt. En una publicació digital comentaven la desfilada per la catifa vermella d’una noia que es diu Aida Domènech però que es fa dir Dulceida. Es dedica a ser influencer, una professió que consisteix a cobrar per fer publicitat de marques a les xarxes socials. Aquesta és la definició pragmàtica, ja que quan els hi preguntes a ells o a persones que pretenen injectar-hi matisos seriosos et diran que són “prescriptors d’opinions a internet” o alguna cosa així.

Bé, més enllà de les consideracions sobre aquesta suposada professió, el cas és que no quedava gaire clar què feia Dulceida en una gala de premis de cinema. Alguns s’ho van preguntar amb molt d’èmfasi i hi van afegir consideracions sobre el vestit que havia triat per a l’ocasió. És un vestit vermell amb escot asimètric paraula d’honor i una cua llarga que deixa les cames a la vista. S’assembla bastant a un que va lluir la també influencer Kendall Jenner l’any passat al festival de cinema de Canes. A algunes veus els va semblar inapropiat, ja que en aquesta mena d’esdeveniments les dones acostumen a lluir vestits de nit llargs. Es va barrejar una presència “inapropiada” amb una vestimenta “inapropiada”.

Les crítiques fetes a les xarxes socials anaven des de l’humor més o menys blanc o negre, més o menys pujat de to, a l’atac personal més fora de lloc. Hi ha qui diu que vorejant el masclisme: si en lloc d’una dona hagués sigut un home -també influencer - la crítica s’hauria quedat a la presència inapropiada, i de la vestimenta inapropiada no se n’hauria dit res. És una observació interessant i segurament sagaç. Sigui com sigui, i més enllà que Dulceida i els influencers em semblen, per norma general, uns vividors que no proporcionen cap benefici social, cultural ni estètic a aquest món confús en què vivim, sí que resulta del tot adequat posicionar-se en contra de qualsevol expressió sexista emesa de manera gratuïta, ja sigui en un tuit o en una crònica de moda, de vida social o directament de xafarderies.

Criticar que el periodisme és o pot ser sexista té tot el sentit del món, perquè tota mesura preventiva i pedagògica pot resultar molt útil i necessària de cara a la igualtat entre homes i dones. També és veritat que si hi ha alguna cosa sexista en aquest món és la moda. No hi ha desfilada, photocall, catàleg ni revista en què tota persona amb ulls a la cara i una mica de criteri i sentit crític no vegi clarament què està contemplant, quin ús es fa de les models i quins són els patrons vitals de comportament, actitud i posicionament que es proposen. La futilitat, fragilitat i frivolitat dels valors que transmet la moda i tot el que l’envolta no poden ser més evidents. Hi ha milions de persones a tot el món que viuen de la moda, i entre elles diversos milions són dones, que no només no aixequen la veu ni ho denuncien sinó que estan encantades de formar-ne part. Així doncs, atacar el periodisme perquè és sexista quan parla de la moda és fàcil (segur que també necessari), però mentre parlem de periodisme i no de moda em sembla que ens quedarem a mig camí.

Hi ha en cartellera una pel·lícula fascinant que es diu El hilo invisible. L’ha dirigit el gran Paul Thomas Anderson, que afegeix influxos de Hitchcock al seu magnètic pols kubrickià. Ens parla d’un modista -fabulosament interpretat per Daniel Day-Lewis- obsessiu i turmentat, perfeccionista compulsiu, i de la seva relació d’amor i desamor amb la dona de qui s’enamora. És una intensa i colpidora història sobre el dolor dels sentiments, l’absència d’empatia, la ceguesa que acompanya la dependència. Surts del cinema commogut. Fa pensar sobre homes i dones, sobre el que sentim i pensem. Sobre la connexió entre les persones. I sobre moda, creació i art. Recomano veure-la. També als influencers

Etiquetes

Més continguts de