EL GRAN CARNAVAL

Jack Nicholson no s’assembla a ningú

Alguns diuen que és exagerat i histriònic, que Nicholson sempre és Nicholson

Hi ha actors que s’assemblen entre ells. Actors que et recorden uns altres actors. Ja sigui pel físic, per la manera d’interpretar, perquè han creat un personatge que un altre actor també va crear anys enrere. Perquè les associacions d’idees, les afinitats electives o capritxos de la cinefília et porten a relacionar-los irracionalment. Jack Nicholson no s’assembla a ningú. No és possible ficar-lo en cap cabàs conjunt. Amb ell no funcionen les associacions d’idees. Posseeix una personalitat tan gran i tan marcada, un físic tan particular, aquella mirada que t’atabala, aquell pentinat cap enrere, les entrades dels cabells, que és com si sempre fos Jack Nicholson i no pas els personatges a qui dona vida. Però no us equivoqueu, és un actor extraordinari.

Però això que acabo d’escriure, ¿per què no és aplicable a qualsevol altre actor o actriu? Per què no és aplicable a Marlon Brando, per exemple? Quan penses en Brando només penses en ell, és veritat, però també hi és James Dean i Paul Newman i Marilyn Monroe. Hi ha una manera d’entendre el cinema americà dels cinquanta i seixanta que agermana i amalgama de manera intangible els actors que llavors eren estrelles. De Nicholson només n’hi ha un. Si penses en ell serà francament difícil que ningú més et vingui al cap i a la memòria.

I els actors d’avui? És veritat que Amy Adams és especial. I Steve Carell també. I Naomi Watts. I Tom Hardy. Potser Philip Seymour Hoffman va ser el més especial de tots. Era una espècie protegida, de fet, un d’aquells actors que tenen el poder de deixar-te captivat. Un d’aquells actors que, com Nicholson, no s’assemblava a cap altre. Se’n va anar massa d’hora per no tornar mai més i recordo o vull recordar que no gaire després de la seva prematura mort vaig llegir rumors que suggerien que Jack Nicholson estava perdent la memòria. Una pèrdua irreparable i una potencial pèrdua irreparable s’ajuntaven en el temps. Podia ser catastròfic.

L’altre dia feien Batman a la tele. El primer Batman de Tim Burton. L’he vista incomptables vegades i sempre m’impressiona igual el Joker de Nicholson. Des d’aquell primer dia de finals de 1989 al cinema Coliseum de Barcelona se’m va quedar a dins la creació bestial del bufó desfigurat, sempre inflamat en riallades, amo i senyor de la violència desfermada. Quan van estrenar El cavaller obscur, de Christopher Nolan, tots vam quedar commocionats pel Joker de Heath Ledger, que, per cert, també va marxar massa aviat, com Hoffman, en circumstàncies similars i a la mateixa ciutat. Però aquesta és una altra història. Jo tenia tan present el de Nicholson, tan clavat a la memòria, que potser el de Ledger em va impressionar una mica menys.

No van quedar clares les informacions sobre la seva pèrdua de memòria, sobre la possibilitat terrible de l’Alzheimer sobrevolant-li com un voltor despietat. Fa un parell d’anys vam escoltar una informació il·lusionant: a l’actor li feia il·lusió protagonitzar un remake americà de la fascinant Toni Erdmann. No n’hem tornat a escoltar res més. Aquell sonat antològic, aquell pare desitjós de reconquistar la seva filla, potser li hauria escaigut de meravella.

Sembla ser que ja no tornarà mai més. No crec que calgui repassar a fons la seva filmografia al·lucinant, ni comparar els seus papers. Alguns diuen que és exagerat i histriònic, que Nicholson sempre és Nicholson. Podria ser, Jack Nicholson no s’assembla a ningú. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat